Arxius

Estas veient: febrer 2007
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
He passat molts anys fent llenya de l’arbre caigut, en el sentit més literal del terme, perquè realment he anat a buscar llenya als boscos de Sant Pol per escalfar la meva llar a les nits fredes d’hivern. Ara ja no ho faig, perquè el bosc és cada vegada més lluny, ja que el poble creix i s’expandeix, sense consideració, ocupant amb cases allò que abans era vegetació, i el viatge, sempre a peu, carregat amb les meves bosses d’IKEA, farcides de troncs, se’m fa ja una mica feixuc.

Quan ho feia, tenia sempre una certa sensació de culpabilitat, perquè, tot i que sempre agafava branques d’arbres morts, en el fons pensava que havien de tenir un propietari, perquè els boscos, tot i que no estiguin tancats, sempre són d’algú. Em consolava pensant que la meva acció contribuïa a netejar el bosc preservant-lo d’un possible incendi, i a la vegada sentia l’emoció del llenyataire furtiu, mantenia el meu cos en forma, sense necessitat d’anar al gimnàs, i vivia la realitat natural de manera visceral i salvatge, com si fos un autèntic animaló.

He recordat avui les meves aventures al bosc després de llegir la notícia de l’advocat Gerard Salom, que ha estat condemnat a pagar una multa de 100 euros per desbrossar 4.000 m2 de la finca que té al municipi de Vespella de Gaià. Situació totalment kafkiana si tenim en compte que l’any 1993 aquest municipi va patir un devastador incendi que va cremar una part important del seu territoti i va causar 6 morts.

En aquell temps l’alcalde de Vespella era el pintor Rafael Bartolozzi, un home sensible a la cultura i a la natura que, colpit per la impressió del paisatge cremat, el va convertir en tema d’una sèrie d’obres especialment vibrants. Ell també va impulsar la creació de la Fundació d’Art Contemporani en el context de la Pedrera de Mas d’en Blanc, que és encara un projecte de futur, tot i que si aneu a Vespella hi podreu admirar ja el Museu d’Instal•lacions Artístiques, amb nou escultures repartides per tot el municipi, integrat també a la futura Fundació.

De manera que tots veiem la realitat segons les nostres necessitats. En el bosc, on el pintor i l’escultor hi troba inspiració plàstica, el propietari hi veu guany comercial, i jo, llenya per escalfar-me.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Llegeixo amb sorpresa que Honda Motor Company va presentar ahir al Museu d’Història Natural de Londres el seu revolucionari F-1, decorat amb una imatge desplegada de la Terra dissenyada per la companyia britànica 19 Entertainment de l’artista anglès Simon Fuller, amb la finalitat de conscienciar el món de les repercussions del canvi climàtic, que és un dels perills més grans que afronta el nostre planeta.

Admiro la sensibilitat ecològica del president d’Honda, Takeo Fukui, però no la comparteixo, perquè no acabo de veure clar que un cotxe de la F-1, un dels grans enèmics de la vida natural i un dels grans contaminadors del nostre temps, pugui contribuir a suavitzar els problemes mediambientals, substituint les imatges habituals dels patrocionadors automobilístics per aquesta bucòlica, verda i blava imatge de la Terra.

No negaré que el vehicle tè el seu encant estètic, gràcies justament a aquesta decoració natural, i no tant pel seu propi disseny com a cotxe, sotmès naturalment a la seva necessitat d’aconseguir grans velocitats que poden arribar als 311 Km/h, però, tot i així, em sento gairebé ofès pensant que el cotxe em pot arribar a agradar per aquesta bonica carcassa que amaga el perill real que representa per a la Terra que pretén defensar.

Takeo Fuki s’ha compromès a reduir, el 2010, les emissions nocives en un 10%, l’any que Honda pretén vendre 4’5 milions de cotxes, 18 milions de motos i 7 milions d’elements mecànics !!!!!!

Xifres angoixants per a un home com jo que no té cotxe, ni moto, ni elements mecànics significatius, que no ha anat mai a Montmeló i que prefereix veure la Terra passar caminant i no a 311 Km/h.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Ahir, diumenge, vaig ser a Tortellà, amb motiu de la Fira de la Quaresma, mig camuflat amb una de les meves camises africanes que porto sempre els diumenges al matí quan sóc en “Claudi la Mosra”, és a dir, en Claudi del Suplement de Catalunya Ràdio, que com en Wally, ha de ser trobat en algun indret del territori català, al qual ha arribat amb una unitat mòbil de l’emissora i no a peu, com hauria de ser d’acord amb al meva condició natural d’”home que camina per veure-hi clar”.

No, no hi vaig anar caminant, a Tortellà, entre altres coses, perquè és un poblet de La Garrotxa, i francament, em quedava una mica lluny de Sant Pol de Mar, i perquè les meves caminades s’ajusten sempre a horaris molt concrets, entre feina i feina, i no sempre amb la llibertat temporal que jo voldria.

Però si hi hagués anat caminant ho hauria d’haver fet amb unes bones xiruques als peus, perquè la xiruca va ser creada justament a Tortellà, cap als anys 50, pels germans Fontfreda, que van tenir l’encert de volcanitzar la sola de les espardenyes que fabricaven, i van inventar, d’aquesta manera, la xiruca, aquella entranyable sabata de camp amb sola de goma per fora i de cànem per dins, i empenya flonja.

La van fabricar i comercialitzar amb el nom de “chiruca”, que vol dir "mercè" en gallec, com a homenatge dels germans Fontfreda, concretament a la seva mare, que es deia Mercè, en un moment de coincidència amb l’estrena a Catalunya d’una obra de teatre de gran èxit que es deia també "Chiruca".

Als anys 40, un 80% dels espanyols portaven xiruques. Als anys 60 va ser el calçat idoni per anar de “mani”, pels obrers i pels estudiants. I en el NO-DO hi sortia una imatge de Franco en una cacera amb les imprescindibles xiruques als peus.

Cap als anys 70, l’arribada del calçat esportiu (la bamba), mata temporalment la xiruca, que arriba a desaparèixer de la circulació fins a l’any 1987, quan Calzados FAL, de La Rioja, torna a fabricar-la, després d’adquirir la llicència d’ús de la marca “Chiruca” dels Fontfreda i de comprar-la finalment l’any 2002, i crear nous dissenys amb nous materials que fan que la xiruca actual no tingui pràcticament res a veure amb la vella xiruca, quantes hores passades, quanta alegria fas reviure en el meu cor…

Sigui com sigui, la marca “Chiruca” és ara líder en la fabricació de calçat de muntanya, trekking i caça, i acaba de crear la nova línia “Multifunction” pensada per a activitats a l’aire lliure que no requereixin un gran nivell tècnic, com les meves caminades, sense anar més lluny.

Unes xiruques que penso posar-me per anar caminant a Tortellà quan s’inauguri el monument escultural que la població vol dedicar a la seva indústria local, amb la xiruca com a icona principal.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
L’alegria ha tornat a Barcelona, exactament a l’Avinguda Litoral cantonada amb carrer Josep Pla (al costat del Fòrum) perquè és en aquest punt de la ciutat on el Cirque du Soleil ha instal•lat la seva magnífica carpa per oferir-nos fins al 29 d’abril, improrrogable!!!!!!, el seu històric espectacle conegut pel festiu nom d’”Alegria”.

Aquesta vegada no hi aniré, perquè prefereixo quedar-me amb la fantàstica impressió que vaig tenir d’aquest espectacle quan es va presentar a Barcelona, ara fa 10 anys. I com passa el temps!!! I tot i això, revisc ara les mateixes emocions que vaig tenir aleshores contemplant el millor espectacle del món. I van ser moltes i de característiques ben diferents, perquè eren visuals i sonores, i m’entraven per tots els meus canals, des dels més intel•lectuals als purament vegetatius.

Sempre he sentit una atraccció especial pel món del circ, no tant pels seus pallassos, que sovint s’identifiquen amb els artistes plàstics més bohemis, per la seva vida incompresa, isolada i una mica trista, sinó pels malabaristes, que admiro per la seva fortalesa física i mental, la seva agilitat, i la precisió del seus excercicis.

Jo faig alguna coseta amb tres boles de colors i ja em sento feliç, però m’agradaria anar a Nou Barris per completar la meva tendència innata per aquest món espectacular per compartir-la amb les meves ganes de dibuixar. Com altres grans artistes-pallassos, potser jo seria també un bon dibuixant d’escenes memorables de circ.

No aniré a veure “Alegria” per segona vegada, perquè em quedo amb el record de la primera, i perquè ara en tinc prou veient els malabaristes de carrer d’estètica “okupa” fent meravelles davant dels cotxes quan el semàfor està vermell.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Camino des d’iCat fm fins al Museu Nacional d’Art de Catalunya per veure-hi clar, com sempre que camino, i sobretot per veure amb claredat el quadre de Picasso “Dona amb barret i coll de pell (Marie-Thérèse Walter) fet a París l’any 1937, i peça ja del fons del MNAC, gràcies a la decisió de l’Estat de dipositar-la, després d’adquirir-la, a Catalunya i concretament en aquest museu que s’enriqueix especialment amb la presència permanent d’aquest Picasso.

El veig i no està sol, l’acompanyen vuit olis de la col•lecció particular de la fillastra de Picasso, Catherin Hutin, cedits al museu durant un any perquè la dona amb barret i coll de pell no es trobi tan sola i es presenti al costat d’un conjunt d’obres de Picasso, prou ric com per crear una sala dedicada especialment al creador del cubisme.

El que sí que està sol és el vigilant del quadre. I dic vigilant perquè m’entengueu, perquè de fet hauria de dir “controlador i informador de sala”, el que realment és Carles Fontclara, l’home que ahir controlava, per primera vegada, la picassiana dona amb barret i coll de pell, i els quadres acompanyants, mentre m’informava descobrint-me els petits detalls de la sala i dels quadres exposats.

Fa quatre anys que en Carles fa la feina que fa sol, entre obres d’art. Un any al Museu d’Art Modern a la Ciutadella i tres més al MNAC, a Montjuïc. Les coneix tant, que quan alguna se’n va temporalment a altres exposicions, ell en nota l’absència i la sent com un pare quan veu com se’n van els fills de casa.

Ara se’l veu feliç controlant la nova Sala Picasso, com un nen amb joguina nova, perquè li agrada veure obres noves i explicar-les als visitants. No hi tornarà, però, fins a la setmana que ve, i quan ho faci s’hi estarà només una hora, com els seus companys, d’acord amb el sistema rotatiu habitual al MNAC.

Quan m’en vaig em diu que la meva cara li sona. La seva no l’havia vista mai, però ara la recordo tan nítidament com la de la dona amb barret i coll de pell, tot i la seva complexa estructura cubista.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
No he estat mai un amant de la bona taula, tot i que sóc “taure” i els entesos en astrologia, gairebé tothom, diuen que és un signe ple de sensualitat, en general, però també aplicable directament als plaers gastronòmics. Reconec aquesta sensualitat en els meus racons artístics, eròtics i sexuals, però no tant en els alimentaris. Sóc, també per qüestions del menjar, un ésser una mica especial, perquè m’agrada tot i no tinc plats favorits. Menjo per satisfer la meva gana i fujo habitualment de la sofisticació excessiva i de la sacralització actual del món dels fogons.

Quan arribo a Sant Pol, a la nit, des de l’andana del tren veig el Restaurant Sant Pau, il.luminat pels seus llums elèctrics, per les seves tres estrelles Michelin, i per l’energia de la Carme Ruscalleda, que identifico, pels seus cabells curts i eriçats, i per la seva gesticulació viva en la direcció del seu abundant grup de col.laboradors, que actuen com si fossin músics d’una orquestra ben afinada, que transforma la melodia musical en cadència gastronòmica, de colors i gustos fascinants.

Des de l’andana, veig, a baix, aquest món de treball, com de formigues blanques atrafegades, en un fons cromàtic blau-verd, i contemplo també, a dalt, el món de consum, amb fons de vermells suaus i un ritme vital d’una lentitud envejable, que jo mai no puc aconseguir.

Veient aquests dos móns, tan junts i tan separats alhora, connectats externament per la meva mirada, recordo aquella sèrie televisiva “Up & Down”, i penso que, com aleshores, m’identifico, també ara, més amb els del “down” que amb els de l’”up”.

I ara us deixo, que se’m crema l’ou ferrat!!!!
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
L'atzar ha fet que el "maneki neko", el gat de la sort japonès, s'hagi creuat en el meu camí, convertint-se, només en una setmana, en una icona important del meu petit univers personal, amb projeccions professionals també significatives que tu ja coneixes si has anat seguint els continguts del meu blog. T'haig de confessar que ja en tinc quatre a casa, de dimensions i ornamentacions diverses, que generen energia positiva i un gran plaer visual i contemplatiu, sobretot al matí, quan els primers rajos de sol fan que la seva superfície de plàstic daurat brilli com si fos d'or de veritat.

Són molts els companys d'iCat fm que, d'una manera o altra, també s'han sentit interessats per la curiosa criatura daurada que crida la seva atenció movent rítmicament i sense parar el braç esquerre. De fet, ja podem trobar algunes claus d'aquesta connexió natural entre el gat de la sort oriental i aquest "cat" d'iCat fm, que també podria ser el nom que els anglesos assignen al nostre gat català que ara és sobretot "neko" (gat) oriental.

M'ha agradat descobrir també el vostre interès pel "maneki neko" en alguns comentaris que heu fet al meu blog. I això m'ha fet tornar a seguir el rastre d'aquest felí màgic per convertir-lo, una vegada més, en motiu de la meva reflexió d'avui, tot i que també hi ha alguns companys que em diuen que ja n'hi ha prou de "maneki neko". Els entenc, però, haig de fer la meva. Ho sento.

Sigui com sigui, torno a agafar el fil del feli per dir-vos avui que el "maneki neko" ha servit per despertar en mi els records de la fascinació que sempre he sentit pel món japonès, sobretot quan, infant primer i adolescent després, vaig anar descobrint les formes, tan internes com externes, d'aquesta cultura, que, per mi, tenia la seva manifestació física més clara en la figura del samurai, amb el rostre de l'actor Toshiro Mifune, com a síntesi de tots els valors d'aquells guerrers singulars del Japó medieval, que encara trobem en alguns japonesos contemporanis, i a qui jo em volia assemblar quan era jove.

Més enllà de les meves “neures” personals és evident que les formes culturals japoneses són presents en la nostra cultura en àmbits actuals molt diversos amb els seus noms originals: origami (l'art del paper), ikebana (l'art de l'ornamentació floral), manga (l'art del còmic), geisha (l'art de l'amor), kimono (l'art del disseny), aikido, taekwondo, karate (l'art marcial), honda, kawasaki (l'art de la velocitat), i harakiri o sepuko (l'art de la mort).

I hi afegim ara el "maneki neko" com a art de l'atracció i del benestar, i el "sudoku" com a art mental que ens ajuda a mantenir desperta la ment amb la seva estructura de joc de números, senzilla i perillosa alhora, perquè pot crear un certa addicció.

Jo ho tinc tot controlat, però ara us haig de deixar perquè els meus "maneki neko" m'exigeixen atenció i perquè haig de fer el meu "sudoku" del dia.

Ho sento, però la vida té les seves prioritats!!!!



Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Tot i que m'hi vaig acostumant, encara em costa enviar "e-mails" per explicar històries que explico millor a través d'una conversa telefònica o en contacte directe amb el meu interlocutor/a. La cosa em resulta encara més emprenyadora quan, després d'un inici de xerrada telefònica per concretar algun tema de caràcter professional, em diuen que d'acord però que serà millor que enviï un "e-mail", cosa que m'obliga a tornar a repetir l'explicació, fent, a la vegada, un esforç de redacció literària considerable, per dir finalment allò que ja hauria d'haver quedat clar abans en un minutet escàs de comunicació telefònica.

I és que jo sóc finalment un home de ràdio, de paraules pensades per ser dites i no tant per ser escrites, tot i que, la nova comunicació internàutica està transformat l'essència oral del món radiofònic tradicional en un nou món de paraules escrites a la pantalla de l'ordinador per ser llegides també a la pantalla de l'ordinador, d'internauta a internauta, en l’exercici de comunicació que estem compartint justament en aquests moments en el context d'aquest blog d'iCat fm.

Ja sabeu que l'"e-mail" o "email" és el terme anglès que identifica l'anomenat "correu electrònic", que és el sistema que permet redactar, enviar i rebre missatges utilitzant sistemes de comunicació electrònica associats directament a internet. De fet, el correu electrònic és un dels usos més populars d'internet, perquè és barat i ràpid.

I no negaré que és útil. Jo mateix el faig servir avui per enviar aquest comentari des de casa meva, a Sant Pol de Mar, a iCat fm, a Barcelona, perquè finalment arribi a tots vosaltres a través d'internet. Però estic una mica enfadat amb l'"e-mail" perquè és el culpable de la mort del "Mail Art" o "Art Postal" o "Art de la Tramesa Postal", que és el que sorgeix de l’intercanvia de comunicació a través del correu postal. Un correu postal tradicional ferit de mort per l'ús multitudinari del correu electrònic.

Com que el "Mail Art" s'identifica amb el correu postal normal, qualsevol persona que enviï una postal o un carta tradicional es converteix automàticament en artista de la tramesa postal, ja que els suport material d'aquest art postal està format pels elements propis del correu tradicional, el contingut, els sobres, els segells, els mata-segells i els diversos grafismes que il•lustren una carta en el seu recorregut, amb l'atzar com a factor creatiu important.

Tot i el caràcter anònim i popular del "Mail Art", hi ha també artistes amb nom i cognom que provoquen la seva manifestació de manera voluntària. En recordo un que havia enviat una carta des dels Estats Units a una adreça desconeguda del Japó. Òbviament, al cap d'un temps, la carta tornava al seu origen plena de grafismes diversos que explicaven tot el seu recorregut vital i que la convertien en una autèntica obra d'art original i irrepetible.

De manera que quan escriviu algun "e-mail" penseu també a fer d'artistes del "Mail Art" enviant una carta tradicional a qualsevol adreça desconeguda... a veure què passa!!!!!!

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
No hi volia tornar, però ja és la tercera vegada que hi passo, atret pel magnetisme misteriós dels “maneki neko” del seu aparador. Sí, efectivament, aquest matí he tornat al número 10 del passeig de Sant Joan de Barcelona, per contemplar una vegada més els “maneki neko” de l’aparador de ca2L, aquesta empresa dedicada a gestionar projectes d’il•luminació en contacte íntim amb arquitectes i interioristes.

Si dilluns passat em vaig limitar a contemplar l’aparador des de l’exterior, aquesta vegada he optat per establir contacte amb els seus creadors, Marga Puigdomènech, Txell Lázaro i Lluís Monteseirín, que són també els responsables del “Show Room”, on s’exposen diversos dissenys de llums i alternatives lumíniques contemporànies.

L’empresa ha canviat ara el seu logotip i vol començar també una nova etapa professional. Els seus aparadors sempre han estat especials en aquest local que ocupen al passeig de Sant Joan des del setembre del 2001, però aquesta vegada havien de fer alguna cosa sonada. Buscaven algun element de color d’or, abans “kitsh”, ara plenament contemporani, associat a algun objecte amb un carisma especial. Curiosament, Josep Puigdomènech, el germà de la Marga, havia viatjat al Japó a l’estiu i havia descobert la gran quantitat de “maneki neko” que hi havia arreu del país com a reclam màgic pels visitants.

Es va fer la llum!!!! I l’aparador es va omplir de gats orientals de la sort. N’hi ha 61, com 61 són els treballadors de ca2L. Tots movent rítmicament el braç esquerre des del dia que es va inaugurar la brillant instal•lació, a primers de desembre, excepte un que es va aturar el mateix dia que un dels treballadors va optar per deixar l’empresa. No sé si per bé de l’empresa o del treballador, però segur que va ser positiu per a un o l’altre, o per a tots dos, tenint en compte que estaven sota les bones vibracions d’un “maneki neko”.

A l’aparador hi trobareu els 61 “maneki neko” funcionant dia i nit sense parar, en formació gairebé militar, amb quatre exemplars destacats, que s’identifiquen amb els quatre socis de ca2L, Albert i Jordi Calero (ca2), Celestino López (L) i Pau Palau, que hi és, tot i no constar en el logotip, perquè no hi va ser des del començament. La resta, els altres 57, representen els altres treballadors, que quan es desmunti la parada, d’aquí a uns tres mesos, se’l podran emportar a casa perquè continuïn tenint bona sort en àmbit familiar.

Els veïns estan encantats i els nens deixen les empremtes de les manetes al vidre en el seu intent d’aproximar-se al màxim als “maneki neko” exposats.Els creadors de l’aparador diuen que aquesta és la prova més clara del seu èxit.

Jo ni l’he tocat, el vidre, però hi deixo el rastre de la meva mirada, reconeixent també l’encert d’una tan lluminosa i màgica proposta visual.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Contemplant la Sagrada Família de Gaudí he tingut una visió fantàstica de la mateixa Sagrada Família, en el seu espai natural, a la cova del pessebre tradicional. Ronaldinho era Sant Josep, Isabel Pantoja, la Mare de Déu, un nen acabat de néixer, fill d’una jove pidolaire romanesa, el Nen Jesús, el toro d’Osborne era el bou, i la mula, el guarà o ruc català autòcton. Els pastors eren un grup de turistes japonesos que seguien, interessats, les explicacions de la seva guia, que era, realment, l’Àngel Anunciador. El caganer era un pobre sense sostre i sense nom, obligat a fer les seves necessitats allà on podia, sense saber que li corresponia paper tan digne en història tan antiga.

Lluny apareixien els Tres Reis: Messi era Melcior, el blanc, Gudjhonsen, Gaspar, el ros, i el negre, Baltasar, era naturalment, Eto’o, més reial que mai després de ser perdonat per Déu, que era òbviament, Rijkaard, el Déu d’una banqueta plena d’estrelles que il•luminaven el paper pintat del meu pessebre fantàstic.

Hi havia també el Diable, amb la samarreta vermella de la selecció espanyola de futbol i, tot i que m’avançava en el temps, en el meu somni hi veia també Rosell, en el paper de Judes, segons opinió d’alguns, o com un nou Messies, segons altres.

Veient la Sagrada Família de Gaudí vaig tenir aquest somni fantàstic perquè aquesta joia arquitectònica, que jo hauria volgut inacabada, està envoltada de botigues de souvenirs amb tots els elments que he descrit en la meva fantasia, tot i que res no s’assembli a la realitat i tot sigui fruit de la meva imaginació.

Tot i que el meu fervor religiós és escàs, confesso que alguna vegada hauria volgut fer com Jesús quan va expulsar, amb manifesta violència, els mercaders del Temple.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Tres exemplars de Maneki Neko, de tres mides diferents, el petit que ja conec, i un de mitjà i un de gran, nous per mi, em saluden afectuosos des de l’aparador del Basar Oriental del carrer de Puigmartí, del barri de Gràcia, a tocar del Torrent de l’Olla.

Hi he anat seguint les indicacions de Roger Mauri, el company de feina que, fent d’amic invisible i finalment molt visible, va regalar un Maneki Neko al nostre coordinador, Lluís Cuevas, al sopar de Nadal d’iCat fm, quan el gat de la sort oriental no havia aconseguit la dimensió màgica que té per mi des d’abans d’ahir i per molts altres companys, que comencen a interessar-se per aquesta història quan veuen el meu gat presidint la meva taula de treball.

Tot i que sabia on anava, no negaré que veure els tres gats brillants donant-me la benvinguda amb el moviment constant del seu braç esquerre em va produir un certa emoció, i sobretot l’impuls natural d’entrar a la botiga i comprar-los tots. Curiosament vaig ser ben atès en català pel depenent xinès que feia quatre anys que vivia a Barcelona, que li agradava la pràctica del Kung-Fu, i que va mostrar la seva sorpresa quan li vaig demostrar que coneixia les propietats benefactores del gat en qüestió.

El Maneki Neko més gran està dificultant en aquests moments l’escriptura d’aquest text, perquè el seu braç esquerre no em deixa veure bé la pantalla de l’ordinador. L’he portat avui a la feina gairebé com a icona d’una performance efímera que s’acabarà avui mateix. En Jordi Cervera el mira amb ulls cobdiciosos, però aquesta vegada, tot i el seu emotiu comentari d'amistosos records santpolencs, no li penso regalar. Em sap greu, Jordi. Serà en un altre blog!!!!!

Aquest gran i majestuós “Maneki Neko” no marca les hores, però el seu braç esquerre fa com un tic-tac quan es mou, que em fa pensar en un autèntic rellotge del temps.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Agraeixo a Jordi Cervera la seva puntualització sobre el caràcter exacte del gat oriental de la sort que mou la pota esquerra (Maneki Neko). I és cert que ho fa per atraure visites, com diu en Jordi, però si ho fa és perquè aquestes visites són sinònim de guanys econòmics immediats, i per tant de bona sort i fortuna, si fem cas de la història d’aquest curiós gat mecànic que es trobava habitualment als prostíbuls japonesos al segle XIX, quan van ser prohibides les imatges fàl•liques; aquest gat que feia amb la mà el mateix gest que feien habitualment les prostitutes per atraure els seus possibles clients, pensant ja en la pasta que guanyarien.

En aquell temps i en aquell negoci, qualsevol visita era la d’un client que buscava plaers sexuals a canvi de diners. I tot i que ara les visites que atrau el Maneki Neko no són de caràcter sexual, sempre poden implicar aquesta possibilitat de guanyar calés que es despren de qualsevol contacte professional entre persones i potser entre gats també, sobretot si són de la sort.

Del Maneki Neko que mou la pota dreta no n’hi ha cap rastre pels nostres basars orientals. Es possible que japonesos i xinesos els tinguin ben guardats a casa seva, al Japó o a la Xina, per tenir més sort que ningú, i que només exportin els que mouen la pota esquerra, que porten menys sort, pel que sembla.

No sé si també hem creat un corrent atractiu cap al gat de la sort japonès o xinès, però el cert és que he tingut serioses dificultats per trobar-ne un per al Jordi Cervera, a Barcelona. Ara ja el té, feliç ell i el gat, al costat del seu ordinador, movent acompassadament la pota esquerra, com el meu, i marcant així el nostre ritme constant de treball.

Per cert, les xineses i els xinesos que porten aquests basars orientals no diuen cap paraula en català, quatre de mal dites en castellà, i donen un to de misteri a tot allò que sembla que no et vulguin explicar amb paraules, que trobo molt poc agradable.

Definitivament, em quedo amb el simpàtic Maneki Neko que, sense paraules, em transporta màgicament cap als prostíbuls japonesos del segle XIX només amb aquest moviment hipnòtic de la seva pota esquerra, per mi ja una autèntica mà humana, càlida i plaent.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Arribo a dos quarts d’onze del matí a l’estació d’Arc de Triomf disposat a caminar fins al Parc Güell per comprovar l’estat del drac de Gaudí, ferit, com sabeu, per l’atac d’un desequilibrat jove guerrer contemporani armat amb barra de ferro.

Supero els 81 graons d’aquesta estació mentre penso, una vegada més, en la cabronada que això suposa, sobretot per la gent més gran, o pels pares, joves o no, que van carregant els cotxets dels seus fills. Surto finalment a l’exterior i em trobo Ricard Salvat, al passeig de Sant Joan, que busca despistat la seu de l’Associació d’Actors. Recordo que quan va ser professor meu a la universitat em fa fer entendre la importància de fixar-se en els petits detalls de la vida. Des d’aleshores sóc un tafaner gairebé professional.

Ens trobem davant mateix de l’aparador de la botiga d’il.luminació ca2L, plena de gats de la sort japonesos (Maneki Neko) -més de 50!!!!!-, que disposats en formació gairebé militar em donen la benvinguda i em desitgen fortuna i salut, movent rítmicament el braç esquerre.

Començo a caminar cap al Parc Güell pel carrer de Sardenya, pensant en el drac de Gaudí, però també en el Maneki Neko. I decideixo que me’n compraré un al primer Basar Oriental que trobi.

En un ahora em planto al Parc Güell, després d’haver passat naturalment per la Sagrada Familia. Miro de seure en el famós banc de trencadís i em costa trobar lloc, tant pels turistes, com pels artesans que hi tenen estesa la seva mercaderia. El guarda del parc em diu que està prohibit i que quan passin els mossos d’esquadra o la guàrdia urbana, els faran fora, tot i que tornen de seguida, quan l’autoritat competent desapareix. Quin joc tan imbècil, penso jo. Perquè, o prohibeixes i fas complir la llei, o deixa fer i deixa’t estar d’hòsties i de jugar puerilment al gat i la rata.

Parlant de gats, pujant cap al parc he trobat un Basar Oriental i, curiosament, no tenien el meu desitjat Maneki Neko. Mira que l’he vist vegades i ara que el busco, naturalment, no el trobo!!!!!!!

M’oblido del gat i observo el drac ferit. El veig amb dificultats a través del plàstic que el cobreix i que conté també, com si fos un nou animaló engabiat, la jove restauradora Roser Silvestre, que va començar a refer el morro i el llom malmesos del drac divendres passat, i que creu que s’hi passarà unes tres setmanes, fins que aconsegueixi que la ferida del drac sigui només una anècdota passada.

El guarda del parc em confirma que s’ha notat un augment del nombre de visitants, interessats, com jo, per l’estat del drac agredit. Es pot considerar com una manifestació més de l’efecte tafaner propi dels acccidents automobilístics, tot i que en aquest cas les conseqüencies són sempre positives, perquè impliquen visitar una vegada més el Parc Güell i admirar, com sempre, el geni de Gaudí.

De baixada, caminant cap a iCat fm, al costat de la plaça Lesseps trobo el meu desitjat Maneki Neko!!!! Me l’emporto gairebé posat, amb el seu braç esquerre movent-se sense parar. El botiguer xinès, amable i rialler, em diu, movent també el seu braç esquerre, que em portarà més sort que mai perquè és l’últim que li quedava.

Ara el tinc a la meva taula de treball, compartint espai vital amb un altre gat que decora la taula de la meva companya Elena Corderas, i, una mica més lluny, amb el del coordinador d’iCat fm, Lluis Cuevas, que té, al seu despatx, un altre exemplar de Maneki Neko, una mica més ornamentat que el meu, però amb efectes positius similars en relació amb la fortuna i a la salut.

Jordi Cervera em confessa que també l’ha estat buscant per diversos basars orientals, sense èxit, fins ara. Potser ell també haurà de fer un pelegrinatge fins al drac de Gaudí, per trobar finalment el seu gat oriental de la sort.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Els amants de la cultura ens queixem sovint de la poca presència dels temes culturals en els mitjans de comunicació, sobretot de caràcter públic, i la queixa és sobradament justificada, perquè és ben cert que la temàtica cultural ocupa sempre un espai mínim de la informació general o és del tot inexistent, amb l’argument, discutible, que no interessa al públic consumidor.

Es queixava avui Oriol Izquierdo, des de la seva nova sensibilitat de director de la Institució de les Lletres Catalanes, de la relació de poc apreci dels llibres que demostraven la ràdio i la TV públiques. I si et fixes en les paraules dels representants dels diversos àmbits culturals, el discurs és similar al de l’Oriol, i la queixa explícita, la mateixa, amb la mateixa resposta evasiva per part dels responsables de les diverses cadenes, justificada per la suposada manca d’audiència.

Si la queixa és justificada en qualsevol apartat cultural, ho és encara molt més quan parlem de les Arts Plàstiques en relació a les televisions públiques, ja que per ser arts bàsicament visuals es mereixen l’espai natural a la tele que a la premsa escrita i a la ràdio no han tingut mai, justament perquè el seu és un món d’imatges.

Curiosament iCat fm fa d’alguna manera el paper que haurien de fer aquestes televisions públiques, atogant a la paraula el complement visual que li correspon per naturalesa, en la seva projecció internàutica. I la cosa està bé, però estaria millor que els artistes plàstics tinguessin també els seus espais televisius, com els que havien tingut a TVE en la seva programació en català, des de Miramar i Sant Cugat, alguns d’ells dirigits i guionats per mi mateix.

Sento nostàlgia d’aquells productes i molts artistes també, i no m’agrada haver de pensar que el passat, en aquest sentit, va ser millor que el present.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Llegeixo avui la notícia de l’inici a França de la vista per decidir si la publicació de les caricatures de Mahoma és o no delicte d’injúries, i penso en els diversos arguments d’uns i d altres, a favor o en contra de la polèmica publicació d’aquells dibuixos que van aparèixer per primera vegada el 30 de setembre de 2005, al diari danès “Jyllands-Posten”, sense crear cap problema, per sortir després a les pàgines de “Magazinet”, un diari noruec pròxim al fonamentalisme cristià, generant aleshores la reacció irada del món musulmà amb manifestacions de protesta que van causar desenes de morts.

Posteriorment, el setmanari satíric francès “Charlie Hebdo” també publica aquestes caricatures el 8 de febrer de 2006, motiu pel qual ha començat ara a París el procés judicial corresponent que té com a denunciants la Unió d’Organitzacions Islàmiques de França i la Gran Mesquita de París.

Ja vaig dir en una altra ocasió que trobava admirable que una cosa tan senzilla com un dibuix o una caricatura tingués la força política que descobrim en casos com el d’aquestes vinyetes de Mahoma, quan ara tenim sistemes molt més sofisticats per manifestar les nostres idees i sentiments de manera més contundent.

I dic ara que hauríem de tenir la capacitat de dir-ho tot, en dibuixos, paraules o sigui com sigui, amb absoluta claredat tot i que puguem ferir la sensibilitat de qui sigui, en la defensa d’una llibertat d’expressió total que jo preferiria, si s’hagués de retallar d’alguna manera, que la retallés la censura oficial i no el meu propi autocontrol, excessivament preocupat per evitar conflictes i enfrontaments que alguna vegada són necessaris tot i que siguin sagnants.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Jo sóc, per genètica, una combinació entre sangs porto-riquenyes, valencianes i catalanes, i, tot i ser nascut a Barcelona l’any 1951, sento la cultura valenciana, sobretot la de la població d’Algemesí, com a cultura pròpia, i la porto-riquenya també, encara que una mica menys per la distància física i perquè mai no he trepitjat aquella terra, tot i que encara hi tinc parents amb trets físics molt semblants als meus.

Ja fa més de 30 anys que visc a Sant Pol de Mar i, naturalment, ara em sento més de Sant Pol que de qualsevol altre lloc, però també tinc connexions molt directes amb la cultura sueca, ja que la mare dels meus fills és sueca i també són mig suecs els nostres quatre fills. Admiro aquesta cultura i a través d’ella connecto amb tota la sensibilitat dels països escandinaus i em sento com un dels personatges del cinema d’Ingmar Bergman, que tant havia marcat la meva adolescència. L’arribada del suec Larson al Barça em va alegrar especialment, i ara m’entristeix que ja no hi sigui, sobretot quan veig els bons gols que encara es capaç de fer, lluny de Barcelona.

He fet tres grans viatges iniciàtics a la meva vida: Israel, per conèixer els “kibbutz”; Islàndia, per treballar en un escorxador, i Lleida, a la campanya habitual de la fruita. Per això connecto tan bé amb totes aquestes realitats culturals i amb tasques professionals diverses que res no tenen a veure amb la que em pertoca actualment, però que m’han servit per crear un sistema de valors ètics aplicables a qualsevol circumstància.

Aquest és el motiu pel qual puc entendre tan bé el món creatiu de Marcel•lí Antúnez, membre fundador de La Fura dels Baus, ara conegut pels seus dibuixos, les seves performances i instal•lacions, en aquest punt de trobada entre la vida rural i la urbana. Com també em trobo ben de gust, recordant la meva experiència islandesa, si puc veure el rostre del barcelonista Gudhjonsen quan juga i celebra els seus gols, últimament, tot s’ha de dir, escassos.

Jo sóc jo en la meva diversitat, com vosaltres, que sou també tan o més diversos que jo, si us hi fixeu bé.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
El dilluns és un dia especialment intens per mi, perquè el tinc ple d’activitats professionals a iCat fm i perquè porto encara la inèrcia de la feina feta el diumenge com a protagonista de la secció “On és en Claudi?”, del programa “El Suplement” de Catalunya Ràdio. La meva passejada urbana dels dilluns em serveix justament per veure-ho tot una mica més clar, per modelar el cos i per planificar amb intel•ligència humana i intuïció animal, totes les meves responsabilitats laborals.

Ja sabeu que ahir vaig començar el meu viatge al costat de la “Dessa” de Clarà i el vaig acabar a iCat fm, a la Diagonal. Però aquest va ser el viatge d’anada, perquè el de tornada el vaig fer a quarts d’una de la matinada, després de la meva intervenció de temàtica artística en el “Cabaret Elèctric” que dirigeix a iCat fm Txell Bonet. Va ser un viatge nocturn a peu fins a la plaça de Catalunya, per començar l’altre viatge en autobús fins a Sant Pol de Mar, on vaig arribar a les dues de la matinada.

Com veieu la meva vida està marcada pels viatges en tren, a peu o en bus nocturn, i per les impressions que vaig rebent en qualsevol cas. Les que m’ofereix la ciutat de Barcelona de dia no són iguals que les nocturnes. De dia la ciutat sembla una selva, em passejo entre palmeres, esquivant defecacions i orins de gossos suposadament domèstics, escoltant el cant de cotorres, coloms i gavines, i evitant també els atacs de vianants a peu, en bicicleta o en vehicles salvatges de diversa cilindrada.

I a la nit la ciutat sembla una ciutat de nit. I no m’agrada, tot i que valoro el silenci que m’envolta. Visc en un poble petit i tinc plaers nocturns també petits, i el color de la nit a la ciutat em deprimeix i em fa desitjar més que mai les tonalitats nocturnes de Sant Pol de Mar, tot i que pel meu gust i pel dels astrònoms, les voldria encara més fosques i menys il•luminades artificialment, per raons estètiques, d’ordre natural i de respecte pel medi ambient.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Deixo, com cada dia, el meu paradís particular de Sant Pol de Mar, i em llenço valent a la vida de la ciutat de Barcelona, l’espai natural de la meva feina. Decideixo baixar a la Plaça de Catalunya per començar la meva passejada dels dilluns en el Monument a Macià de Josep Maria Subirachs, per establir un pont físic i mental entre aquest punt inicial de la Plaça de Catalunya i la Plaça Francesc Macià, com a punt final del recorregut, a tocar de la seu d’iCat fm, a la Diagonal 614. Vull jugar una vegada més al joc de l’oca, en aquest cas, de Macià a Macià i tiro perquè em toca, per començar la setmana amb bon ritme.

Però la cosa no ha anat tan bé com m’esperava, i no per culpa de la tan criticada obra que Subirachs va fer en honor de Macià, amb la seva estètica d’avantguarda i la reinterpretació del retrat que Josep Clarà va fer de Macià l’any 1932, sinó per l’altra obra de Clarà situada al seu costat mateix, però com d’esquena al monument: la còpia en marbre de la “Deessa”, una de les 28 obres d’escultors diversos que ocupen històricament la Plaça de Catalunya des de la seva inauguració el 2 de novembre de l’any 1927, segons decició del seu arquitecte, Francesc de Paula i Nebot.

El fet és que he descobert que la pulcra, blanca, polida i sensible superfície de marbre d’aquesta “Deessa”, estava plena de petits forats provocats pel llançament de pedres, o d’objectes sòlids de potència similar, que feien que l’escultura presentés un estat general lamentable, amb un forat més important al braç dret.

Tècnics del serveix de manteniment de les fonts de Barcelona (www.bcn.es/fonts) que estaven arreglant el mecanisme de l’estany-font ornamental que envolta l’escultura per evitar justament bretolades com la que jo acabava de detectar, m’han comentat que, malauradament, no és un fet aïllat i que en aquest cas l’escultura de Clarà no solament havia rebut pedrades sinó que n’havien mogut la base i presentava una posició anormal (està clar que per segons què s’ha de ser brètol i fort alhora, que si no les coses no surten prou bé!!!)

M’han dit que ja havien avisat Patrimoni perquè s’encarregui de la restauració de la peça, mentre ells intentaven recuperar el funcionament natural de la font i la nitidesa de les seves aigües, avui d’un to marronós rovellat gens atractiu, sobretot en un punt tan vistós i visitat de la ciutat de Barcelona.

Espero que es recuperin aviat font ornamental i “Deessa” de Clarà per fer honor a les paraules de Macià que es troben esculpides en l’obra de Subirachs i que parlen d’una Catalunya ideal políticament, econòmicament, socialment i espiritualment.

Una Catalunya que hem de fet entre tots, comptant també amb el brètols que fan cabronades del calibre de la que jo he descobert avui en aquesta “Deessa” de Clarà, provocada potser per la virginal nuesa de les formes d’aquesta escultura, indefensa en molts moments de la nit, quan tots els gats són del mateix color indefinit.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Us ho podria dir d’aquella manera tan còmica, lingüísticament tan errònia i malauradament tan habitual, del “jo penso de què” que sento dir sovint a molta gent catalana i barcelonista per afirmar coses com aquesta que diu que el Barça és el millor equip del món. Doncs, contràriament, “jo penso de què” el Barça no és el millor equip del món, perquè, per mi, eh?, el millor equip del món, si es pot arribar a acceptar una definició tan absolutista, tan discriminatòria i tan personalista, és la Penya Anguera, perquè hi juga el meu fill Nils, que ara té 17 anys.

M’estimo les coses i les considero en la mesura que estan directament relacionades amb mi mateix i la meva petita circumstància, i és per aquest motiu que valoro més l’equip del meu fill que el mateix Barça, tot i la seva història i les seves implicacions socials i polítiques. Pel mateix motiu, m’agrada més admirar les jugades d’en Nils, un esquerrà fort, àgil i precís, que les del mateix Ronaldinho.

I ara que parlo d’en Nils i del Barça em ve a la memòria aquella vegada que la Clàudia Vives- Fierro em va convidar a veure un Barça-Espanyol des de la Llotja privilegiada del Camp Nou. La Claudia és pintora i filla del pintor Antoni Vives Fierro, l’home que juga a golf sense abandonar el seu potent havà, i la nostra amistat ve d’aquesta línia plàstica, quan la Claudia encara no tenia res a veure amb el futbol, no com ara que, com sabeu, és membre de la Junta Directiva del Barça, motiu pel qual em va poder convidar en aquella ocasió.

Hi vaig anar amb els meus dos fills, en Jesper i en Nils, però vam haver de mudar-nos, amb corbata i sabates ben brillants, per poder accedir a la zona privilegiada dels VIP. Encara no ho entenc ara. Les sabates que vaig haver de comprar al Nils ara les porto jo, i d’aquella història esportivo-social me’n queda un record imprecís i poques ganes de repetir-la, perquè, posats a fer, em sento sempre més a prop de la massa popular que dels seus dirigents, en terreny esportiu, polític o social, i d’altra banda, el partit no va tenir cap encant especial, tot i que els fidels afirmaven ja aleshores que el Barça era el millor equip del món
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Tot i que és demà a les 21.35 quan en Josep Cuní i l’Helena García Melero diuen que ens descobriran la cara del català de l’any 2006 des del Palau de Congressos de Barcelona, jo ja us puc mostrar el seu rostre, perquè és el meu, perquè jo sóc el català de l’any!!!! I no només del 2006 sinó de qualsevol any d’ara i de sempre, i com jo, totes i tots vosaltres, catalanes i catalans de l’any i de sempre, magnífiques i magnífics en la vostra circumstància personal, en la valoració sempre relativa de les coses, en la vostra necessària autoestima i en l’amor incondicional que rebeu de familiars i amics.

Sé que la proposta del “Català de l’any” és només d’”El Periódico” i afecta estrictament les seves lectores i lectors, però la cosa està prenent un caire social tan gran que sembla que hagi de tenir una importància que jo crec que no té. Perquè, què vol dir ser el català de l’any? Convertir aquesta categoria natural de ”ser català” en una competició més, sotmesa a votació del públic, em sembla una alternativa digna de qualsevol concurs televisiu, tot i la gran categoria humana i social dels candidats. I, com en la cerimònia dels Oscar, quina cara et queda quan no sents el teu nom i el premi se l’emporta uin altre?

Posats a fer, a la llista hi trobo a faltar, per exemple, l’Amadeu de les bicicletes, un home molt popular de Cambrils que havia tingut un taller de bicicletes que li va donar fama i el nom actual. És viudo, té 82 anys i festeja amb una dona de Terrassa de 74. Tot i la seva afabilitat, és el record viu d’enfrontaments cívils i misèries del passat.

Ell, com jo, i com totes i tots vosaltres, no podria ser el veritable “Català de l’any 2006”
<   febrer 2007   >
dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.
   1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728    

© 2006 Catalunya Ràdio S.R.G., S.A.