Arxius

Estas veient: gener 2007
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Em veig obligat, per les circumstàncies, a parlar-vos una vegada més del nu i la seva implicació social com a força revulsiva. En aquest cas, perquè se’ns han despullat dos personatges famosos més, un, en Daniel Radcliffe, el Harry Potter de tota la vida, per motius professionals, i l’altre, la model María Campoy, perquè li ha donat la gana, i perquè deu haver cobrat una bona pasta que uns altres, com jo, no aconseguirem mai, encara que optéssim per ensenyar públicament tot el que la nostra roba amaga púdicament.

Resulta que en David Radcliffe farà d’atractiu mosso de quadra al drama Equus, que s’estrena a Londres el pròxim 27 de febrer, i que significa el seu debut teatral. El xicot ja té 17 anys, i una imatge i un cos que s’allunya d’aquell petit Harrry Potter que moltes i molts fans voldrien conservar intacte. El seu publicista diu que en David vol demostrar que sap fer alguna cosa més que fer anar la vareta màgica, o potser, hi afegeixo jo, el que preten és saber exactament com fer servir de veritat l’autèntica vareta màgica que el seu nu pot mostrar descaradament.

La model María Campoy té el dubtós honor de ser la primera model expulsada de Cibeles el 2006 per estar massa prima. Sembla que ha fet musculació per engreixar-se i poder desfilar a la pròxima passarel•la, però jo encara la veig primíssima; això sí, amb uns pits generosos que em fan pensar més en el treball dels artistes que en el de la mateixa natura.

Per cosa natural envejable, la que lluïa habitualment la Crista Lem, mussa poeticoeròtica de Joan Brossa, i figura paradigmàtica de l’estriptís català. Em trec el barret de mag de Brossa davant la Crista i el record del seu cos nu em transporta a temps passats.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Ahir us vaig prometre que avui us recordaria una divertida anècdota que té un dels singulars poemes-objecte de Joan Brossa com a gran protagonista. I aquí la teniu: Va passar ja fa uns quants anys, quan jo em dedicava a fer entrevistes i reportatges d’art a l’espai SIGNES (TVE, Miramar), en el meu bateig professional en els mitjans audiovisuals, després d’una experiència curta d’un any fent de crític d’art en el programa ARTES Y LETRAS de Ràdio Nacional.

Un dels meus primers reportatges va ser sobre un llibre de poemes-objecte de Joan Brossa que s’acabava d’editar. Devia ser tambe una de les primeres vegades que veia Joan Brossa i per tant no ens coneixíem gaire, tot i que la meva amistat amb en Perejaume, com a veí de Sant Pol de Mar, em va servir per ser acceptat a la primera. També hi va ajudar la meva innata predisposició per assimilar amb naturalitat el món creatiu d’homes particulars com Joan Brossa.

Érem a casa seva fent l’entrevista pertinent i filmant després alguns dels poemes-objecte del llibre. Un d’ells, una espina de sardina adherida a un tap de suro, li va semblar una mica brut i el va substituir per un altre d’aspecte igualment rampoinós, o encara pitjor, cosa que va provocar una riallada incontenible del meu realitzador que, vermell com un tomàquet, no podia parar de riure com un boig.

Com vam poder vam acabar el reportatge, amb gran vergonya per part meva, i el vam emetre després amb l’entrenyinada espina de sardina i el tap de suro i altres magnífics poemes-objecte d’aquell llibre de Brossa.

Amb el temps, la meva relació amb el poeta es va anar consolidant i vam arribar a tenir un cert grau d’amistat, i sovint, quan ens vèiem, sempre em recordava aquella anècdota televisiva, qualificant d’imbècil absolut el realitzador de Televisó Espanyola que va gosar riure-se’n d’aquella manera d’una de les seves peces més estimades.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Com si d’un joc de taula es tractés, avui puc dir que he anat de Tàpies a Tàpies, i tiro perquè em toca, o continuo les meves caminades urbanes habituals, perquè em toca i vull. La d’avui ha tingut una durada d’una hora i tres quarts, i m´ha portat de l’”Homenatge a Picasso” d’Antoni Tàpies del Passeig Picasso, a la Fundació Antoni Tàpies, on s’hi exposen actualment els esbossos preparatoris d’aquesta escultura que va fer Tàpies l’any 1981, que va ser col.locada en el seu emplaçament actual l’any 1983, i que ara ha estat restaurada per Pere Casanova, circumstància que ha motivat l’exposició de la Fundació.

L’he vista millor que en altres ocasions, però és un cub de vidre de quatre metres de costat que conté mobles d’estil modernista travessats per bigues de ferro pintades de blanc, i pel qual regalima constanment aigua, que presenta sempre dificultats de manteniment.

Al llarg del temps he vist aquesta peça amb vidres trencats a cops de pedra, amb l’aigua rajant a mig gas o sense aigua, i sovint amb una condensació tal que dificultava la visió dels objectes de l’interior. Espero que a partir d’ara tingui una vida més feliç i pugui ser contemplada com cal. D’aquesta manera quedarà clara la frase de Picasso, que reproduiex Tàpies, que diu: “Un quadre no és per decorar un saló, sinó que és una arma d’atac i de defensa contra l’enemic".

Hi estic d’acord, però us imagineu la quantitat de quadres de Picasso i de Tàpies que estan decorant salons de qui s’ho pot permetre, en aquests moments?

En el trajecte he passat també pel carrer Rauric i he vist el poema objecte que va dedicar Brossa a la botiga “El Ingenio”, ben visible a la façana: “Lletres Gimastes AA”.

Demà us explicaré una anècdota molt divertdida relacionada amb Brossa
, i ara us convido a passejar com jo de Tàpies a Tàpies per la ruta que vulgueu. Bon viatge!!!
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Digueu-me intolerant perquè no tolero la intolerància de sistemes polítics i religiosos que neguen la llibertat de les persones, convençudes, ingenuament, que són el que són per llei natural de vida i no justament per indigna aplicació de certes normes antigues que necessiten una revisió immediata i un canvi radical imminent.

Són moltes les manifestacions actuals d’aquesta intolerància institucional pròpia d’aquells països de nul.la tradició democràtica que, amparats normalment per lleis suposadament divines, continuen imposant formes de comportament, internes i externes, que dificulten enormement l’excercici de les llibertats de les persones, sobretot quan es tracta de dones.

En el meu trajecte ferroviari diari de Sant Pol de Mar a Barcelona, he llegit avui a “El Períodico de Catalunya” l’article de Pilar Rahola “El vel islàmic com a perversió” i he comprovat que el seu pensament coincideix amb el meu, que ja fa temps que viu amb alarma la proliferació, en el nostre país, de dones cobertes amb el vel islàmic, com la que avui mateix seia a prop meu en el vagó de tren, mentre llegia l’article i pensava també en les joves catalanes, que, incomprensiblement per mi, havien abraçat la religió musulmana, acceptant-ne amb alegria, les seves restriccions i la seva submissió al poder tradicional del mascle.

La meva part femenina, i la masculina també, no pot veure amb plaer com algunes dones accepten comportaments que neguen l’esforç, sagnant moltes vegades, que tantes altres han fet, sovint al costat de molts homes, per aconseguir els nivells de llibertat naturals inherents a qualsevol individu en tota la geografia universal.

Que l’estètica no desvirtuï l’ètica, i que l’encant extern d’una determinada cultura a través de les seves manifestacions artístiques, sovint sublims, no amagui allò que tenen de pervers.

I que la por a la llibertat no es converteixi en justificació per als qui tenen por de ser lliures.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
No em plau fer servir la terminologia artística en l’àmbit futbolístic o de qualsevol altre esport, com tampoc no m’agrada aprofitar les expressions futbolístiques en qualsevol altra circumstància de comunicació quotidiana, tot i que us haig de confessar que alguna vegada m’he sentit fatal, en la meva professió radiofònica, assegut a la banqueta i no jugant de davanter centre, com m’hauria pogut pensar que em corresponia per les meves suposades bones condicions físiques i mentals en el moment en qüestió.

I no m’agrada fer servir expressions artístiques en el terreny de joc del futbol, com aquella que dóna caràcter d’obra d’art a un gol certament espectacular, perquè entenc que hi ha un abisme entre el món del futbol o de l’esport en general i el món de la cultura artística, tot i que ja sé que es pot parlar de cultura esportiva o cultura de l’esport, que ja és tota una altra cosa, o de la importancia que pot tenir l’esport en la formació integral, i per tant també cultural, de les persones, que també és una altra cosa que no té res a veure amb el que intento dir-vos en aquests moments.

El fet és que no he sentit mai que cap jugador de futbol o de qualsevol altre esport hagi manifestat públicament el seu interès per alguna cosa que tingui alguna relació amb el món de l’art, per petita que sigui. Tampoc no és habitual que els pintors o els artistes plàstics en general, demostrin gaire interès per la cosa esportiva i si ho fan és per dos motius: per la plasticitat de les imatges que genera o perquè resulta politicament correcte demostrar cegament interès pels colors esportius que et representen patriòticament.

Dic això avui, després d’haver perdut, ahir, un parell d’hores de la meva vida, intentant inútilment trobar alguna obra d’art en el partit Betis-Barça que, per més inri, havia comprat prèviament, per demostrar-vos que no estic tant en forma mental com em pensava.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
La primera obra d’art que veig al matí, després de llevar-me, és el meu rostre reflectit en el mirall del lavabo. I no ho dic perquè cregui que tinc un rostre estètic, sinó perquè sóc, com qualsevol de vosaltres, una obra d’art en mi mateix, per la complexitat de tota la meva humanitat, en la seva dimensió plàstica i en la seva funcionalitat, i perquè veig, a través de la meva cara, les cares de molts pintors que s’han mirat al mirall per fer-se els seus autoretrats, i les cares de tantes persones retratades pictòricament, esculturalment o fotogràficament, al llarg de tota la història de l’art. I veig immediatament totes aquestes obres d’art observant senzillament el meu rostre, encara borrós, al matí després de llevar-me, i sense pagar ni un euro!!!!

Després, també gratuïtament, veig la sortida del sol, vermell, entre núvols, reflectit en el mar, des de l’andana de l’estació de Sant Pol de Mar, i em vénen a la memòria quantitat de quadres de sortides i postes de sol, de núvols i d’estacions de tren, de mars i muntanyes, de vies de trens i de poblacions blanques a tocar de la sorra gruixuda d’aquesta població del Maresme, i de deserts llunyans,... i fins i tot arribo a veure les piràmides d’Egipte i tota la seva cultura antiga i els secrets eterns que amaguen. I fa només deu minuts que m’he llevat!!!

La resta de la jornada continua oferint-me una gran quantitat d’imatges, habituals o noves, associades també a la creativitat plàstica en formes diverses, que van des les arquitectures que m’envolten i els diferents espais urbans, a les textures i colors de la roba que portem tots plegats, als cartells i anuncis publicitaris, i de fet, a qualsevol cosa que veig o toco, com el teclat de l’ordinador que faig servir per escriure aquestes paraules, que té també la seva estètica com a forma artística pròpia del disseny més contemporani.

I si tot és Art, perquè en parlem tan poc? Potser en la pregunta s’hi troba implícita la resposta.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
És quan camino que hi veig clar, després d’haver dormit el temps necessari per poder caminar sense defallir, afegint a aquest excercici físic tot un treball intel•lectual, silenciós però efectiu, d’assimilació de la realitat que m’envolta i de la meva pròpia realitat, en un temps i en un espai determinat, per fer finalment real aquella màxima clàssica del “mens sana in corpore sano”.

En aquest sentit puc dir-vos que ahir va ser un dia rodó, perquè va incloure dosis d’exercici mental i físic en proporcions similars. Com cada matí vaig agafar el tren a Sant Pol de Mar, poble on visc fa més de trenta anys, en direcció a Barcelona, però en lloc de baixar a Sants, com faig habitualment, vaig fer-ho a Sant Adrià de Besòs i em vaig permetre el luxe d’anar a peu fins a la seu d’iCat fm, a la Diagonal, 614, com ja sabeu, en una ruta urbana personal d’una hora i tres quarts de durada, d’acord amb el meu ritme habitual.

En aquest temps vaig travessar tot Barcelona, fent-me pràcticament tota la Diagonal, des del seu inici, al costat del Fòrum, fins a l’alçada de Francesc Macià, observant, mentre caminava, la vida real dels ciutadans, i la pròpia vida de la ciutat a través d’aquesta nova arquitectura que en pocs anys ha transformat radicalment el seu aspecte, sacrificant, en alguns casos, construccions simbòliques d’un passat que ja no tornarà.

És una ruta urbana que us recomano i que no té pèrdua ni cap grau de dificultat, sempre que tingueu la voluntat de fer-la a peu, per observar la vostra pròpia vida a nivell de carrer i veure potser, com vaig veure jo, un parell d’operaris netejant a mà, un per un, tots els vidres de la Torre Agbar, en una imatge curiosa de contrast entre treball manual primari i context arquitectònic de tecnologia tan sofisticada.







Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Em dol que els noruecs hagin decidit eliminar progressivament aquelles magnífiques saunes col•lectives pensades com a alternatives protocol•làries perquè representants masculins i femenins del món empresarial i polític del país o en visita oficial, es relaxessin abans de prendre decisions importants, amb la teoria que sempre és més fàcil entendre’t amb algú a qui hagis conegut prèviament en tota la seva nuesa i, òbviament més desarmat que mai, o armat només amb la força suggeridora dels seus atributs naturals, que la sauna permet observar amb absoluta generositat.

Sembla que el costum només es mantindrà en l’àmbit estrictament familiar i, tot i que potser pot ajudar a allargar la vida, o no, de molts matrimonis noruecs, perdrà una part important de la seva gràcia i del plaer morbós que sempre pot comportar veure en pilotes el cap de la teva secció, la companya que omple sempre els teus somnis eròtics, o aquell jove becari que et té el cor robat.

Una vegada més es demostra que el cos nu té un poder social importantíssim i que la seva manifestació natural o gràfica, en fotografia, dibuix, pintura, escultura o sigui com sigui, continua trasbalsant les mirades i les consciències del personal, tot i que tenim la sensació d’haver superat tota mena de tabús en relació amb la nuesa en la seva connexió immediata amb la sexualitat.

Jo, home sensible als plaers del cos i de l’esperit, trobo plaer en la contemplació de la nuesa en l’àmbit íntim, en espais naturals protegits, en totes les manifestacions pròpies del món de l’art i en les saunes noruegues, fins ara, i em despullaria, com fa tothom, per causes nobles, i mai per diners, encara que hagués passat per una presó mexicana.
<   gener 2007   >
dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031    

© 2006 Catalunya Ràdio S.R.G., S.A.