Va venir a presentar “About time” (“Una cuestión de tiempo”). El director de “Love Actually” ha estat també guionista de “Notting Hill” o de la sèrie “L’escurçó negre”. Diu que no vol tornar a dirigir, que és una feina massa feixuga. En tot cas, va ser d’una simpatia extraordinària davant la càmera de “Cinema 3”.

Richard Curtis, director i guionista

.

De tant en tant, convé no oblidar els grans veterans que desapareixen. Carlo Lizzani ho ha fet d’una manera dramàtica. Tenia 91 anys i s’ha tirat per la finestra de casa seva.
Una llarga filmografia, encara que avui estigui mig oblidat i tota una personalitat com va demostrar l’any 1990 a Barcelona per participar en una trobada de cine-clubs.
Núria Vidal li va fer una entrevista per Cinema 3 que hem volgut recuperar.
Que no sabeu qui era Carlo Lizzani?
Doncs ara és hora de redescobrir-lo.

Carlo Lizzani

.

Semblava un funeral d´estat, amb dotzenes de micros i càmeres de TV esperant l´arribada dels que volien acomiadar Constantino Romero al tanatori de Sant Gervasi.
Centenars de professionals del teatre, del doblatge, de la ràdio i de la televisió han pogut assistir a una cerimònia orquestrada per Mario Gas, company inseparable de Tino des de l´època estudiantil.

Gas, que ha dirigit Tino en aventures teatrals tan dispars com “Sweeney Todd” o “La Orestiada”. Gas ha fet un repàs sonor de la carrera de qui ha estat una de les veus i presències més populars dels darrers quaranta anys. Especialment emotiu ha estat sentir Tino recitant un poema de Leonard Cohen o tornar a sentir el fragment de “Blade Runner” en què dobla Rutger Hauer en un moment memorable, escollit a twitter com el preferit d´una llarga carrera com a actor de doblatge (i no pas “doblador”).

Com també s´ha dit, fins i tot els més radicals enemics del doblatge han respectat i aplaudit la feina de Constantino Romero.
.

“Tango libre” és una sorpresa. No és perfecta, és clar, però té una virtut essencial: un guió intel•ligent. Sí, encara que, al final, com diu algun crític, sembla que ens han venut una comèdia. De tota manera, recomanem obertament que no us la perdeu. I que us fixeu en detalls tan significatius com uns peus que no poden resistir el ritme del tango, una conversa entre Sergi López i un adolescent (no fem spoilers!) i uns actors, com es diu ara, “en estat de gràcia”.

El que no fa gràcia és que, ara per ara, només es pugui veure a pocs cinemes de Catalunya (creiem que a tots subtitulada en català). Ja no sabem si és allò que se’n diu “problemes de distribució” o, senzillament, que el món de l’exhibició està molt, molt desconcertat…


Sergi López


Frédéric Fonteyne, director


Anne Paulicevich, actriu i guionista

.

TILDA / EVA

Tilda és Tilda Swinton. Eva és el seu personatge a “Tenemos que hablar de Kevin”, la pel•lícula va ser objecte de la nostra enquesta i d' un bon reportatge. Tilda, que va guanyar el premi a la millor actriu europea al desembre, és aquesta dona atípica i inconformista que no sol fer pel•lícules convencionals. Com a mare d’aquest monstre anomenat Kevin, ens transmet tot el malestar i el desassossec que suposa tenir un fill que la ignora, quan no l’odia. Aquesta pel•lícula porta l’espectador al límit del que és suportable.

PACO I LETICIA

Són parella a la vida real i a REC 3–GÈNESI són director i protagonista. Aquests dies estan contínuament de “bolos” presentant la pel•lícula arreu del món, de París a Mèxic D. F. Ens ha agradat tant que vam avançar el nostre reportatge la setmana passada. Són Leticia Dolera i Paco Plaza.

OLIVIA COLMAN

És una dona maltractada a “Tyrnossaur”, estrenada amb el títol de “Redención”. Una estupenda actriu britànica que ha fet molta televisió i a qui hem vist recentment com a filla de Margaret Thatcher/Meryl Streep a “La dama de hierro”. La seva interpretació a “Redención” és el millor d’una pel•lícula que subratlla de tal manera la truculència i la violència (fins i tot amb els animals) dels personatges masculins que ens ha creat molt, molt mal rotllo.
.

PERE PORTABELLA
El rei indiscutible de la “conflictiva” nit dels Premis Gaudí.
No solament va fer un discus coherent i morderníssim sobre els nous camins del món audiovisual, sinó que també es va marcar uns passos de ball molt professionals amb Sol Picó. Un moment estel•lar d´una gala que en va tenir molts d´altres per oblidar.



FRANÇOIS TRUFFAUT
El passat dia 6 hauria fet 80 anys. Va morir al 1984, és a dir, quan només en tenia 52. Tot el món de la cinefília l´enyora, i revisa títols seus com “La femme d´à côté” o els memorables “400 cops”. L´ultim director humanista del cinema europeu? Potser sí, però sobretot algú que estimava el cinema i que “estimava les dones” com Charles Denner en una de les seves pel•lícules.



ALEXANDRA JIMÉNEZ
La podem veure ara a “Promoción fantasma”, i l´hem vist també a “Spanish Movie” i “No controles”, a banda de moltes sèries de televisió. Sempre destaca entre els seus companys de repartiment. Té vis còmica, però aparentment és seriosa. Una actriu tot terreny que enriqueix les pel•lícules on intervé.



IVAN MORALES
L´hem vist a moltes sèries de televisió (des d´”Estació d´enllaç” fins a “La sagrada família” passant per “El comisario” o “Infidels”). I ara triomfa com a autor d´una obra teatral, “Sé de un lugar”, que es pot veure a la sala Brossa, al carrer Flassaders de Barcelona. No us la perdeu, però atenció, es fa en un espai molt heterodox, només hi caben 55 persones i no és numerat. El títol pertany a una cançó del grup Triana, però la representació és en català.

.

Quatre noms ens van cridar l’atenció, per a bé o per a mal, la setmana pasada.


1 - JUDI DENCH. Què hi fa una actriu britànica de tant prestigi fent de mare de J. Edgar Hoover? És clar que Clint Eastwood la va cridar per a aquest paper, prova que no devia trobar cap actriu americana adient per fer aquest personatge. És possible que pensés en la memorable Thelma Ritter si l´hagués pogut ressuscitar. I, dins d´aquest carnaval que és “J. Edgar”, encara que Judi Dench no hagi necessitat l’equip de maquillatge (dignes d´un premi Razzie), ni la seva interpretació ni les seves perruques ajuden a fer augmentar els atractius de la pel•lícula.


2 - LLUÍS MARCO. Ens ha agradat molt “Arrugas”, tant en castellà com en català. Cap problema. Passa, però, que el personatge de l´avi argentí manté el seu accent en la versió catalana… i resulta del tot convincent. Cal donar gràcies a l´actor Lluís Marco, sempre excel•lent en teatre, televisió, cinema… i també en doblatge. Recordem que va fer tota una creació del Hitler de Bruno Ganz a “El hundimiento”.


3 – VINCENT CASSEL. El vam entrevistar a Madrid perquè ens parlés d’“El monjo”, que, per cert, ha tingut una estrena escarransida, al menys a Barcelona. Cassel, fill del gran Jean-Pierre, desaparegut ara fa cinc anys, és un dels personatges més agraïts per als periodistes. Simpàtic, extravertit, sempre amabilíssim. Sabem que durant el rodatge d’“El monjo” estava pendent del naixement del seu segon fill. La mare, naturalment, Monica Bellucci.


4 . FERMÍ FERNÁNDEZ. Ara que tothom parla d’actors i actrius que es transvesteixen, considerem memorable la recreació d’Angela Merkel que sovint fa a “Polònia” el gran Fermí Fernández. Si fos americà, ja tindria quatre nominacions als Emmy.
.

GEORGE CLOONEY.- Al final de “Michael Clayton” va demostrar que aguantava admirablement un primer pla. A “Los descendientes” s’està gairebé dues hores donant la cara sense fer ni una sola de les ganyotes que estàvem acostumats a veure-li. L´Oscar hauria de ser per a ell, amb permís de Jean Dujardin i del seu amic de quatre potes.

HANS ZIMMER.- La seva banda sonora per “Sherlock Holmes. Juego de sombras” és el millor de la pel•lícula. Des de tocs zíngars fins a recordar-nos l´Ennio Morricone de “Dos mulas y una mujer”, de Clint Eastwood.


SERGI CALLEJA- Té una escena de molt pocs minuts a “Silencio en la nieve” (és el militar que surt amb un ull tapat) i no podem deixar de fixar els nostres ulls –tots dos—en la seva cara. El podeu recordar com el malalt de càncer als últims episodis de “Porca Misèria” . És un “robaescenes” total.

ANDREW TARBET.- A “Res no tornarà a ser com abans”, la nova obra de la Carol López a la Villarroel, torna a explotar amb molt talent el seu accent ianqui, fa tota una creació del seu personatge i “fa un Fassbender” (per a més detalls, espereu a l´estrena de “Shame”). I mentrestant, la seva parella, Laia Marull, estrena “Hedda Gabler” al Lliure.

ÀLEX GORINA.- Twitter s´ha posat a cent per la camisa amb què va presentar amb tant d´entusiasme “Pa negre” divendres dia 20.
.

Tothom que l´ha vist en diu meravelles. Va ser objecte d’una preestrena triomfal al Gran Teatre del Liceu. Acaba de guanyar el premi del públic al festival Memorimage de Reus, l´han aplaudit als cinemes Girona de Barcelona i no tardarà a veure´s a l´espai SENSE FICCIÓ, de TVC.


És “BRAVA, VICTÒRIA!”, un gran document sobre la gran soprano Victòria dels Àngels que ens ha regalat Maria Gorgues, un dels primers rostres de Televisió de Catalunya.
Moltes imatges inèdites, filmades per la mateixa soprano en els seus viatges són un dels al•licients extres d´aquest “BRAVA, VICTÒRIA!”.

No us el perdeu!
.

I qui és l´Alan ? És el personatge que no para de parlar pel mòbil a UN DÉU SALVATGE, de Roman Polanski, que s´estrena aquesta setmana. La seva imatge és la de Christoph Waltz, Oscar al millor actor de repartiment per “Maleïts bastards”, però, a Catalunya, l’Alan el vam veure primer amb els trets de Pere Ponce, en castellà al teatre Tívoli, i més endavant amb els de Jordi Boixaderas en la versió catalana del Goya.


Hem de dir que Pere Ponce com a Alan es convertia en el rei de la funció al costat de Maribel Verdú, Aitana Sánchez Gijón i Antonio Molero. Una interpretació, i s´ha de dir sense passió, molt més brillant que la de l’oscaritzat Waltz. El que resulta curiós és que Boixaderas torna a ser Alan en la versió catalana de la pel•lícula, mentre que en la versió doblada en castellà la seva veu és la de Josep Anton Muñoz, de qui ja no cal recordar que era el “Peris” d’“El cor de la ciutat”.

Varietat de rostres i veus per mirar, sentir... i escollir.

.