Cinema 3 - HomePage

Autor: Oriol Esteve


Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

La segona entrega de la trilogia que Ulrich Seidl dedica a les recerces infructuoses té una vocació encara més provocadora que “Paraíso: Amor”.

A “Paraíso: Fe”, el director relata les vacances demencials d’una dona (en la ficció, germana de la protagonista del primer film) que aprofita el temps lliure per predicar la religió en la Viena més marginal.

Seidl torna a desplegar el seu humor negre en una posada en escena que no vol distreure l’espectador: quadres estàtics, només amb els talls i els moviments de càmera imprescindibles.

També la protagonista respon a les exigències del director: una gran interpretació i una presència gens sofisticada. Recrea un personatge amb convicció documental.

Però “Paraíso: Fe” proposa un canvi de registre.

En la primera entrega de la trilogia seguíem les desventures d’una dona molt reconeixible. Prenia decisions errònies, però fàcils d’entendre. El turisme sexual femení potser és marginal, però s’abordava des de l’interès sociològic, amb un compromís per la versemblaça.

Aquest segon episodi parteix de la radicalitat. La protagonista mostra la seva patologia des de la primera escena. No hi ha un trànsit cap al territori malaltís. Hi som de ple.

A Seidl ja no el mou tant l’interès sociològic. Prefereix la guerra de símbols. Embolica el relat i “s’inventa” un marit musulmà paraplègic per ensenyar el pitjor de cada casa.

L’aposta pels extrems té avantatges. L’humor negre, l’absurd i la irreverència es disparen. La sexualitat de la protagonista, un discurs sobre el greix corporal, l’aigua beneita dins d’un polvoritzador... Seidl no té cap restricció per portar la quotidianitat al deliri.

L’espectador pot tenir la sensació que el primer episodi de la trilogia buscava “comprendre” i el segon vol “sacsejar” o “parodiar”. No hi ha una valoració qualitativa en aquesta distinció: són característiques més complementàries que oposades. Al final, dependrà dels gustos del públic quin plantejament li satisfà més.
.
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

El director belga Joachim Lafosse és encara un gran desconegut pel públic català. Fa sis anys va estrenar al nostre país “Propiedad privada” (Nué propriété, 2006), sense més repercussió. Amb “Perder la razón” espera captar l’atenció dels espectadors que segueixen el cine fet a Europa, al marge dels dictats comercials.

El gran al•licient del film és la interpretació d’Émilie Dequenne, premiada en la secció “Un certain regard” del festival de Canes del 2012.

Dequenne reimpulsa una carrera que va començar de manera brillant –també al certamen francès- amb “Rosetta” (millor actriu a Canes 1999) i que s’havia diluït en els últims anys.

“Perder la razón” (quin títol tan honest) és una història molt dramàtica explicada amb sobrietat. Més a prop del cine de Haneke que dels germans Dardenne.

La pel•lícula s’inspira en un cas real: una noia belga i un noi marroquí, que passen de la felicitat a un matrimoni opressiu. Quatre fills, la convivència amb el sogre i el xoc cultural deterioren la relació fins a la tragèdia.

Joachim Lafosse ho explica amb escenes quotidianes, amb moltes el•lipsis i sense veu en off. Malgrat aquest plantejament asèptic, és probable que una sensació d’incomoditat creixent envaeixi el públic. “Perder la razón” no busca cops d’efecte gratuïts i és dolorosament previsible.

Des de la primera escena del film, coneixem la resolució de la història (potser una decisió de guió poc encertada) i, tot el patiment que suporta la protagonista, és un missatge inequívoc i reiteratiu per l’espectador: el drama és inevitable.

Émilie Dequenne dibuixa una esplèndida caiguda del personatge: la pèrdua de l’autoestima, la inestabilitat emocional, l’angoixa de ser el punt de mira... Però la resta de personatges tenen menys espai i no sempre són tan convincents.

El veterà Niels Arestrup aprofita l’ambigüitat del personatge i ens suggereix una foscor pertorbadora; en canvi, Tahar Rahim (tots dos actors ja havien coincidit a “Un profeta”, de Jacques Audiard) no té res a fer amb un personatge pla i antipàtic.

Una pel•lícula difícil de recomanar: no sempre ve de gust marxar amb mal cos del cine. Però decididament diferent als blockbusters de l’estiu.
.
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

Escriure sobre “El llanero solitario” produeix certa frustració. Com si tot estigués previst en el pla inicial: encara que la premsa no deixi bé la pel•lícula, molts espectadors aniran a veure-la amb les expectatives baixes i res no canviarà.

“El llanero solitario” no tindrà l’èxit dels pirates del Carib (la patacada a la taquilla nord-americana és considerable), però l’engranatge del màrqueting s’encarregarà de fer quadrar la caixa. Tard o d’hora. Amb joguines o samarretes.

En lloc de repetir que la pel•lícula és massa llarga (149 minuts) i que els homenatges de Gore Verbinski a “Petit gran home” i “Fins que li va arribar l’hora” amb prou feines aporten vida a la proposta; hi ha un interrogant tan simple que passa desapercebut. Quin públic espera el director que congeniï amb la proposta?

Ja sabem que hi pot anar la família sencera, però ¿algú podrà soportar la barreja d’acudits irònics, gags infantils, humor escatològic, digressions eternes i violència explícita? Tot el paquet?

Sempre hi ha un ingredient que molesta el públic potencial, en cada cas.

“Django” o “Wild Wild West”, per citar dos westerns peculiars, dominaven el to general. Més passat de rosca amb Tarantino, més innocent amb Sonnenfeld..., però coherent.

Gore Verbinski no és capaç de comunicar un univers reconeixible. És una piconadora sense criteri. Ara et fa entrar a la pel•lícula, ara te’n treu a puntades de peu.

Johnny Depp (“Toro” a la versió espanyola, “Tonto” a l’original) tampoc salva el producte. El seu acting marca de la casa, la sobreactuació de la no actuació, sembla que ens confessi que tot plegat també li rellisca.
.
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

Després de l’èxit de “District 9” (la gran sorpresa de la cartellera postestival del 2009), el sud-africà Neill Blomkamp s’enfrontava a la temuda segona pel•lícula.

Més expectatives, més pressupost, el dilema d’oferir un producte similar o un registre diferent.

Finalment, “Elysium” és una continuació prou bona per consolidar-lo en la indústria. Neill Blomkamp pot estar satisfet i el consideraran un autor de refència per la ciència-ficció actual: segur que els amants del gènere esperen una tercera incursió.

Però “Elysium” també retrata els límits del talent de Blomkamp.

La pel•lícula és portentosa en la elaboració visual: crea imatges d’una societat distòpica originals i impactants, introdueix amb naturalitat l’ús d’aparells imaginaris (sense necessitat de cap explicació)... Però és profundament decebedora en el guió.

En els relats de ciència-ficció i fantasia és necessari posar les condicions perquè el lector o l’espectador faci una suspensió de la incredulitat.

Especialment en el cine, el públic està disposat a “comprar” tota mena de teories i artefactes impossibles. Però cal preservar certa lògica en el comportament dels personatges i mirar de no abusar de les coincidències improbables en el relat.

“Elysium” és tan dinàmica i visualment suggestiva que és fàcil deixar-se portar, però el guió no dissimula que tot se sustenta sobre casualitats buscades.

Tampoc el component de denúncia social redimeix el guió. Només funciona com a pròleg.

Probablement, “Elysium” seria més interessant amb un tractament de thriller: seguir les evolucions d’un personatge de la marginalitat que s’infiltra en el paradís dels rics.

En canvi, el director ha optat per encadenar escenes d’acció convencionals.

Aquest plantejament només afavoreix l’actor Sharlto Copley, que demostra que pot interpretar una mena de Terminator i escapar del registre quasi còmic de “District 9”.

“Elysium” ha funcionat relativament bé la primera setmana en cartell. El Blomkamp guionista n’hi deu una al Blomkamp director.
.
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

El director austríac Ulrich Seidl va decidir convertir en trilogia, un projecte que era d’una sola pel•lícula al principi.

Tenir vuitanta tres hores de material rodat és una raó de pes.

“Paraíso: Amor”, la primera entrega, acaba d’estrenar-se al nostre país. En els propers dies ho faran “Paraíso: Fe” i “Paraíso: Esperanza”. Els tres títols són peces autònomes i només tenen un lligam narratiu molt subtil: els protagonistes pertanyen a una mateixa família.

“Paraíso: Amor” és un altre exemple de cine alternatiu, poc promocionat i amb una exhibició limitadíssima: només una sala de Barcelona té el valor de programar-la. Encara ho complica més que el seu pas pels festivals no ha estat precisament triomfal. De fet, a Canes 2012, “Paraíso: Amor” va rebre crítiques molt severes de les publicacions amb més ressò.

Però l’animadversió col•lectiva cap al film no té res a veure amb una falta de qualitat. Més aviat s’explica per la crueltat del guió i la capacitat d’Ulrich Seidl per incomodar l’espectador.

“Paraíso: Amor” retrata, amb molt detall, un episodi de turisme sexual d’una dona austríaca i els “nois de la platja” (els anomenats Beach Boys) de Kènia.

Seidl, que treballa sense guió, ni assajos, aconsegueix desplegar tota la complexitat de la situació. S’intueix que la protagonista, madura i amb sobrepès, té mancances afectives i pateix la influència dels estereotips de bellesa al seu país.

La interpretació de Margarete Tiesel és esplèndida. En l’arc del personatge hi ha espai per totes les contradiccions. Es deixa temptar per la prostitució masculina, però no busca només un intercanvi sexual. Vol tendresa i vol amor.

El director ho desgrana amb calma. Juga amb la noció de temps real i evita els talls. No vol estalviar res a l’espectador.

Per no caure (tan aviat) en l’excés grotesc, Seidl dosifica les escenes de sexe. Li interessen més les converses de l’abans i del després. Els discursos de la dona europea per instruir sexualment els seus amants són més pertorbadors.

En els últims capítols del film, Seidl arriba als límits del relat. L’explotació sexual és del tot desinhibida i la tensió és tan intensa que pocs espectadors quedaran indiferents.
.
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

Aquesta setmana ha arribat molt discretament a la cartellera una pel•lícula japonesa premiada en els festivals de Tòquio i Gijón.

“About the Pink Sky” és la primera pel•lícula de Keiichi Kobayashi i aquest és un al•licient que no passa inadvertit pels cinèfils. Normalment, el cine japonès que s’estrena a les nostres sales comercials –a comptagotes, per cert- prové d’autors ja consagrats: Takeshi Kitano, Takashi Miike o, més recentment, Hirokazu Koreeda.

És l’oportunitat de descobrir si Kobayashi té talent, molt abans que la lògica cruel de la indústria ens imposi els noms de moda.

“About the Pink Sky” té una premissa original. Obre els títols de crèdit amb una cita de la protagonista, amb data del 2035. A continuació revivim en blanc i negre l’aventura d’una estudiant d’institut, ambientada en el present i sense que hi hagi cap més referència al futur.

Kobayashi té una excusa per l’ús monocromàtic (tot és un “flashback”), però també és una pista sobre el to de la pel•lícula: contemplarem moltes escenes aparentment intranscendents, però finalment aquesta serà una vivència que marcarà la protagonista durant dècades. Un episodi de creixement.

És la gran aposta del director. La pel•lícula es mou sense estridències, gairebé sense conflictes. Els moments humorístics i dramàtics són molt moderats i es fuig de la sensibleria.

És un marc general perquè hi destaqui la interpretació, més atrevida, de la noia protagonista. Ai Ikeda arrisca amb el retrat d’una adolescent inconformista. És capaç de canviar d’expressió cada tres segons, en una mateixa seqüència. Transmet molt bé el caràcter del personatge, però també pot irritar els espectadors: dos aspectes perfectament compatibles, com passava amb Ellen Page a “Juno”, de Jason Reitman.

Izumi Kawashima i Juno. Ànimes bessones?

No seria estrany que Keiichi Kobayashi hagués dirigit l’actriu amb referents de personatges d’animació.

També hi ha una subtil ironia que inspira tot el relat. Té a veure amb la creença, molt oriental, que reps allò que dones. Potser l’espectador occidental hi trobarà a faltar un missatge més contundent.
.
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

És molt habitual llegir crítiques que elogien la tècnica i la factura visual de les pel•lícules de Hollywood, fins i tot la solvència del repartiment, però que finalment lamenten la falta de personalitat de la proposta.

És com si tot el cine comercial és fes per encàrrec i que el nom del director fos un detall secundari.

Els grans títols de l’estiu podrien intercanviar entre ells els directors i segurament les pel•lícules gairebé no ho notarien: serien igual de correctes i perfectament oblidables.

“Pacific Rim” és diferent.

El mexicà Guillermo del Toro l’ha dirigit sense perdre els trets característics del seu univers particular.

Mantenir el segell d’autoria no era senzill, perquè el film recull dues tradicions molt arrelades de la cultura japonesa: les pel•lícules de monstres gegants (“Godzilla”) i les històries de robots de grans dimensions (“Mazinger”, “Evangelion”).

Quan Hollywood perpetra aquestes operacions híbrides, hi ha tanta feina per dissimular les costures, que el director desapareix.

Guillermo del Toro, en canvi, construeix un món molt consistent al voltant dels monstres i els robots.

Amb molta economia narrativa explica per què els robots necessiten dos pilots i quina mena de vincle estableixen.

També imagina els negocis tèrbols que floreixen amb la caça dels monstres, com operen els contrabandistes que es fan rics amb les restes de les criatures.
Del Toro evita fer una apologia militar dels robots salvadors. És molt més evident l’amor que sent pels monstres gegants.

En lloc de retratar el dia a dia d’una acadèmia militar, prefereix incloure l’escena d’una autòpsia impossible a un monstre abatut.

S’agraeix que “Pacific Rim” mantingui la vocació d’anar a contracorrent (com “Hellboy”, que no era la típica pel•lícula de superherois), encara que la psicologia dels personatges sigui plana com la d’un guió infantil.

Del Toro, com Peter Jackson, té detalls sublims i té debilitats. Però sempre transmet a l’espectador que l’apassiona la història que explica i que en vol tenir l’última paraula.
.
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

És probable que els aficionats al cinema que aquests dies es plantegin veure “El estudiante”, de Santiago Mitre (estrena 2 d’agost), i facin diverses indagacions a la premsa, en surtin desorientats.

La pel•lícula es va estrenar fa 2 anys a l’Argentina (no confondre amb “El estudiante”, pel•lícula mexicana del 2009), ha tingut una exitosa trajectòria en petits festivals (especialment els de Lleida, Gijón i Locarno) i gairebé només se’n poden llegir crítiques favorables.

Però, al mateix temps, es constata que s’estrena amb molt de retard, en unes dates de calendari molt poc favorables i en una sola sala de cinema a Barcelona.

És la simptomatologia típica de les bones pel•lícules independents, que tenen una substància molt suggerent, però que no estan orientades a ser un èxit comercial. Ni tan sols del tradicional boca – orella.

“El estudiante” és d’aquells títols difícils de recomanar, perquè no és una pel•lícula que es pugui disfrutar sense gaire esforç: té poques concessions a la narrativa convencional i, per acabar-ho de complicar, fins i tot l’accent argentí dificulta entendre alguns diàlegs...

Inconvenients al marge, també convé ressaltar que “El estudiante” és una matèria de debat molt potent pels espectadors que no s’hi desenganxin. Que genera diverses interpretacions al final de la projecció i que no és de consum ràpid.

El film parteix d’una ironia molt autèntica: un jove que entra en la militància política (en aquest cas, els moviments d’estudiants d’una facultat) al darrere d’una noia.

Romina Paula i Esteban Lamothe
L’actor Esteban Lamothe (premiat al festival de Lleida i millor actor revelació de l’Acadèmia Argentina) fa un exercici d’equilibri molt meritori: no busca la simpatia de l’espectador.

Interpreta un noi de províncies, amb aires de seductor, aparentement amb poques conviccions, frívol... Manté certa ambigüitat durant tot el relat, però al mateix temps aconsegueix que el públic s’interessi sempre per les seves evolucions, que s’interrogui sobre les intencions que no manifesta obertament.

El protagonista descobreix que té capacitat per influir en els altres, que té iniciativa per desencallar disputes i facilitat per trobar una estratègia eficaç. Molt sovint, els personatges repeteixen (més aviat es disculpen) la frase “esto es política”. I aquest és el propòsit del director: ensenyar-nos com és el món de la militància, sense fer una pel•lícula militant. Com les baralles, traïcions, revenges són vistes com maniobres “naturals” entre els aspirants al poder.

Hi ha moltes converses sobre política i moltes vegades s’interrompen sense plantejar una tesi comprensible. Importen més les mirades, l’estat d’ànim, les decepcions, l’ambició. I això ho sap retratar molt bé, amb estètica documental, Santiago Mitre, coguionista habitual del director Pablo Trapero (“Leonera”, “Carancho”, “El elefante blanco”).

Segurament, aquesta posada en escena incomodarà els espectadors que tendeixen a buscar un discurs clar en les històries, que segueixen els diàlegs convençuts que la literalitat és rellevant.

En canvi, els que es concentrin en l’ambient, les textures dels cartells reivindicatius en els passadissos de la facultat, els secrets a cau d’orella en una parada d’autobús o una taula de bar... ho trobaran tan vibrant com un thriller d’espies en l’antic Berlín. .
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

El nou Superman de Zack Snyder ha tingut una entrada espectacular a la taquilla nord-americana (125 milions de dòlars el primer cap de setmana). Ara arriba a la nostra cartellera, en un moment en què la recaptació està sota mínims... Un altre repte per a l’home d’acer, que fins ara ha anat salvant totes les dificultats.

Apostar per un “reinici” de la saga no era una opció exempta de risc. La combinació de Christopher Nolan, com a productor, i Zack Snyder, com a director, ha estat un encert.

Nolan, que va liderar el canvi de registre de Batman, hi ha aportat la foscor que el nou Superman necessitava (no n’hi havia prou de desfer-se del calçotets vermells per fora). I Snyder ha sabut fer un espectacle de primer ordre (ja va regalar-nos una pel•lícula de superherois magistral: “Watchmen”), sense caure en la grandiloqüència operística dels Batman de Nolan.

En el cas del 3D, Zack Snyder ha fet un ús més madur d’aquest recurs visual: ha evitat l’abús d’objectes que simulen saltar de la pantalla i ha preferit concentrar-se a crear volums.

“El hombre de acero” ha sabut trobar, també, un conflicte interessant per al protagonista. La pel•lícula gira entorn dels dubtes del Clark Kent d’ensenyar o no els seus poders. Henry Cavill (l’actor que vam veure al costat de Verónica Echégui a “La fría luz del día”) ha donat una humanitat al superheroi molt meritòria. És un tret fonamental per guanyar-se la complicitat de l’espectador i que en el cas concret de Superman no havia estat mai del tot satisfactori.

Un altre actor que mereix elogis és l’antagonista, Michael Shannon. Intimida amb la seva presència i trenca l’estereotip del malvat.

De tota manera, “El hombre de acero” té altres aspectes menys afortunats: funciona a estrebades, sense un ritme fluid, s’hi troba a faltar més sentit de l’humor i alguns girs argumentals estan poc justificats.

Zack Snyder, el director, Henry Cavill i Russell Crowe ens van atendre en la visita que van fer a Madrid per promocionar el film.


Zack Snyder, l’home espectacle.


Henry Cavill, Superman vulnerable i convincent.


Russell Crowe, volia fer una pel•lícula apta. .
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

Olivier Assayas explica que després d’un film com “Carlos”, que va obligar-lo a passar per un procés de documentació acuradíssim, va tenir necessitat de parlar dels ideals del Maig del 68 en clau autobiogràfica i sense cap investigació prèvia.

Tenint compte aquesta premissa, té molt mèrit que el director francès hagi aconseguit plasmar una època amb una òptica tan ben equilibrada.

“Después de mayo” parla d’un jove aspirant a pintor que pren consciència, a principis dels setanta, de les lluites socials.

Assayas desplega un univers fascinant, sense mitificar-lo. Alhora és capaç de despertar la curiositat dels espectadors que no van conèixer l’efervescència d’aquells anys.

Hi ha crítica social i també autocrítica: Assayas retrata les motivacions personals dels personatges i com s’imposen, finalment, al compromís social.


En aquesta entrevista, al Festival de Sant Sebastià 2012, Assayas deixar anar algunes perles considerables. Es defensa amb enginy dels qui acusen els revolucionaris del 68 de burgesos, i contraposa la joventut retratada en el film amb l’actual: “abans els joves rebutjaven el present i ho confiaven tot al futur. Ara els joves no creuen en el futur i només busquen el plaer immediat”.

Polèmica servida.
.


Encara que Cinema 3 sempre ha estat fidel al classicisme, era inevitable, desitjable i recomanable posar-nos al dia amb un blog que ens permeti una comunicació ràpida i fluida amb tot el món dels cinèfils i professionals catalans, siguin dels veterans que ens segueixen des de 1984 o dels nouvinguts.

Aquí el tenim. Comentarem les estrenes, com fem les entrevistes que es poden veure al programa, obrirem debats civilitzats, informarem de com va la taquilla i tindrem sempre els ulls ben oberts davant de tot el que faci referència al cinema que veiem i al que voldríem veure.

Benvinguts!
Jaume Figueras



Properes emissions
Tots els vídeos del programa



Últims comentaris
 
"El impostor", entrevista amb Bart Layton (V.O.):
Óspics! Molt bona pinta!...
 
El programa de "La invención de Hugo" i "Mi semana con Marilyn" 23.02.2012:
Gràcies a la pel.lícula la invenció de Hugo,els meus fills de 4 i 8 anys han descubert el cinema...
 
“Tintín" en català...:
Buy your Authentic NFL Jerseys from a licensed distributor. Shop for your officially licensed Cheap...
 
“Llums vermells”: frenada en sec?:
Molt interessant el cinema de Rodrigo Cortés. El vaig veure presentar 'Buried' al Festival de Cinema...
 
Shame:
Jo la vaig veure ahir i em va encantar, com més hi penso més m'agrada... Estic d'acord amb tot el...
 
Shame:
Shame és una gran pel·lícula, però no és fàcil d'entendre, perquè la veritable història dels germans...
 
Shame:
acabo de veure Shame al cinema i m'ha agradat molt. Les interpretacions de Michael Fassbender i...
 
Shame:
A mi em va enganxar de principi a fi; crec que és una molt bona pel·lícula, amb molt bones...
 
Els noms de la setmana 09.02.12:
Pere Portabella fantastic. Jo no em vaig escandalitzar de res... No més vaig trobar a faltar en els...
 
Els noms de la setmana 09.02.12:
molt maco recordar al Truffaut perquè ja no es fan películes com les seves. I d´acord en que Pere...