La segona entrega de la trilogia que Ulrich Seidl dedica a les recerces infructuoses té una vocació encara més provocadora que “Paraíso: Amor”.

A “Paraíso: Fe”, el director relata les vacances demencials d’una dona (en la ficció, germana de la protagonista del primer film) que aprofita el temps lliure per predicar la religió en la Viena més marginal.

Seidl torna a desplegar el seu humor negre en una posada en escena que no vol distreure l’espectador: quadres estàtics, només amb els talls i els moviments de càmera imprescindibles.

També la protagonista respon a les exigències del director: una gran interpretació i una presència gens sofisticada. Recrea un personatge amb convicció documental.

Però “Paraíso: Fe” proposa un canvi de registre.

En la primera entrega de la trilogia seguíem les desventures d’una dona molt reconeixible. Prenia decisions errònies, però fàcils d’entendre. El turisme sexual femení potser és marginal, però s’abordava des de l’interès sociològic, amb un compromís per la versemblaça.

Aquest segon episodi parteix de la radicalitat. La protagonista mostra la seva patologia des de la primera escena. No hi ha un trànsit cap al territori malaltís. Hi som de ple.

A Seidl ja no el mou tant l’interès sociològic. Prefereix la guerra de símbols. Embolica el relat i “s’inventa” un marit musulmà paraplègic per ensenyar el pitjor de cada casa.

L’aposta pels extrems té avantatges. L’humor negre, l’absurd i la irreverència es disparen. La sexualitat de la protagonista, un discurs sobre el greix corporal, l’aigua beneita dins d’un polvoritzador... Seidl no té cap restricció per portar la quotidianitat al deliri.

L’espectador pot tenir la sensació que el primer episodi de la trilogia buscava “comprendre” i el segon vol “sacsejar” o “parodiar”. No hi ha una valoració qualitativa en aquesta distinció: són característiques més complementàries que oposades. Al final, dependrà dels gustos del públic quin plantejament li satisfà més.