El director belga Joachim Lafosse és encara un gran desconegut pel públic català. Fa sis anys va estrenar al nostre país “Propiedad privada” (Nué propriété, 2006), sense més repercussió. Amb “Perder la razón” espera captar l’atenció dels espectadors que segueixen el cine fet a Europa, al marge dels dictats comercials.

El gran al•licient del film és la interpretació d’Émilie Dequenne, premiada en la secció “Un certain regard” del festival de Canes del 2012.

Dequenne reimpulsa una carrera que va començar de manera brillant –també al certamen francès- amb “Rosetta” (millor actriu a Canes 1999) i que s’havia diluït en els últims anys.

“Perder la razón” (quin títol tan honest) és una història molt dramàtica explicada amb sobrietat. Més a prop del cine de Haneke que dels germans Dardenne.

La pel•lícula s’inspira en un cas real: una noia belga i un noi marroquí, que passen de la felicitat a un matrimoni opressiu. Quatre fills, la convivència amb el sogre i el xoc cultural deterioren la relació fins a la tragèdia.

Joachim Lafosse ho explica amb escenes quotidianes, amb moltes el•lipsis i sense veu en off. Malgrat aquest plantejament asèptic, és probable que una sensació d’incomoditat creixent envaeixi el públic. “Perder la razón” no busca cops d’efecte gratuïts i és dolorosament previsible.

Des de la primera escena del film, coneixem la resolució de la història (potser una decisió de guió poc encertada) i, tot el patiment que suporta la protagonista, és un missatge inequívoc i reiteratiu per l’espectador: el drama és inevitable.

Émilie Dequenne dibuixa una esplèndida caiguda del personatge: la pèrdua de l’autoestima, la inestabilitat emocional, l’angoixa de ser el punt de mira... Però la resta de personatges tenen menys espai i no sempre són tan convincents.

El veterà Niels Arestrup aprofita l’ambigüitat del personatge i ens suggereix una foscor pertorbadora; en canvi, Tahar Rahim (tots dos actors ja havien coincidit a “Un profeta”, de Jacques Audiard) no té res a fer amb un personatge pla i antipàtic.

Una pel•lícula difícil de recomanar: no sempre ve de gust marxar amb mal cos del cine. Però decididament diferent als blockbusters de l’estiu.