Escriure sobre “El llanero solitario” produeix certa frustració. Com si tot estigués previst en el pla inicial: encara que la premsa no deixi bé la pel•lícula, molts espectadors aniran a veure-la amb les expectatives baixes i res no canviarà.

“El llanero solitario” no tindrà l’èxit dels pirates del Carib (la patacada a la taquilla nord-americana és considerable), però l’engranatge del màrqueting s’encarregarà de fer quadrar la caixa. Tard o d’hora. Amb joguines o samarretes.

En lloc de repetir que la pel•lícula és massa llarga (149 minuts) i que els homenatges de Gore Verbinski a “Petit gran home” i “Fins que li va arribar l’hora” amb prou feines aporten vida a la proposta; hi ha un interrogant tan simple que passa desapercebut. Quin públic espera el director que congeniï amb la proposta?

Ja sabem que hi pot anar la família sencera, però ¿algú podrà soportar la barreja d’acudits irònics, gags infantils, humor escatològic, digressions eternes i violència explícita? Tot el paquet?

Sempre hi ha un ingredient que molesta el públic potencial, en cada cas.

“Django” o “Wild Wild West”, per citar dos westerns peculiars, dominaven el to general. Més passat de rosca amb Tarantino, més innocent amb Sonnenfeld..., però coherent.

Gore Verbinski no és capaç de comunicar un univers reconeixible. És una piconadora sense criteri. Ara et fa entrar a la pel•lícula, ara te’n treu a puntades de peu.

Johnny Depp (“Toro” a la versió espanyola, “Tonto” a l’original) tampoc salva el producte. El seu acting marca de la casa, la sobreactuació de la no actuació, sembla que ens confessi que tot plegat també li rellisca.