Després de l’èxit de “District 9” (la gran sorpresa de la cartellera postestival del 2009), el sud-africà Neill Blomkamp s’enfrontava a la temuda segona pel•lícula.

Més expectatives, més pressupost, el dilema d’oferir un producte similar o un registre diferent.

Finalment, “Elysium” és una continuació prou bona per consolidar-lo en la indústria. Neill Blomkamp pot estar satisfet i el consideraran un autor de refència per la ciència-ficció actual: segur que els amants del gènere esperen una tercera incursió.

Però “Elysium” també retrata els límits del talent de Blomkamp.

La pel•lícula és portentosa en la elaboració visual: crea imatges d’una societat distòpica originals i impactants, introdueix amb naturalitat l’ús d’aparells imaginaris (sense necessitat de cap explicació)... Però és profundament decebedora en el guió.

En els relats de ciència-ficció i fantasia és necessari posar les condicions perquè el lector o l’espectador faci una suspensió de la incredulitat.

Especialment en el cine, el públic està disposat a “comprar” tota mena de teories i artefactes impossibles. Però cal preservar certa lògica en el comportament dels personatges i mirar de no abusar de les coincidències improbables en el relat.

“Elysium” és tan dinàmica i visualment suggestiva que és fàcil deixar-se portar, però el guió no dissimula que tot se sustenta sobre casualitats buscades.

Tampoc el component de denúncia social redimeix el guió. Només funciona com a pròleg.

Probablement, “Elysium” seria més interessant amb un tractament de thriller: seguir les evolucions d’un personatge de la marginalitat que s’infiltra en el paradís dels rics.

En canvi, el director ha optat per encadenar escenes d’acció convencionals.

Aquest plantejament només afavoreix l’actor Sharlto Copley, que demostra que pot interpretar una mena de Terminator i escapar del registre quasi còmic de “District 9”.

“Elysium” ha funcionat relativament bé la primera setmana en cartell. El Blomkamp guionista n’hi deu una al Blomkamp director.