El director austríac Ulrich Seidl va decidir convertir en trilogia, un projecte que era d’una sola pel•lícula al principi.

Tenir vuitanta tres hores de material rodat és una raó de pes.

“Paraíso: Amor”, la primera entrega, acaba d’estrenar-se al nostre país. En els propers dies ho faran “Paraíso: Fe” i “Paraíso: Esperanza”. Els tres títols són peces autònomes i només tenen un lligam narratiu molt subtil: els protagonistes pertanyen a una mateixa família.

“Paraíso: Amor” és un altre exemple de cine alternatiu, poc promocionat i amb una exhibició limitadíssima: només una sala de Barcelona té el valor de programar-la. Encara ho complica més que el seu pas pels festivals no ha estat precisament triomfal. De fet, a Canes 2012, “Paraíso: Amor” va rebre crítiques molt severes de les publicacions amb més ressò.

Però l’animadversió col•lectiva cap al film no té res a veure amb una falta de qualitat. Més aviat s’explica per la crueltat del guió i la capacitat d’Ulrich Seidl per incomodar l’espectador.

“Paraíso: Amor” retrata, amb molt detall, un episodi de turisme sexual d’una dona austríaca i els “nois de la platja” (els anomenats Beach Boys) de Kènia.

Seidl, que treballa sense guió, ni assajos, aconsegueix desplegar tota la complexitat de la situació. S’intueix que la protagonista, madura i amb sobrepès, té mancances afectives i pateix la influència dels estereotips de bellesa al seu país.

La interpretació de Margarete Tiesel és esplèndida. En l’arc del personatge hi ha espai per totes les contradiccions. Es deixa temptar per la prostitució masculina, però no busca només un intercanvi sexual. Vol tendresa i vol amor.

El director ho desgrana amb calma. Juga amb la noció de temps real i evita els talls. No vol estalviar res a l’espectador.

Per no caure (tan aviat) en l’excés grotesc, Seidl dosifica les escenes de sexe. Li interessen més les converses de l’abans i del després. Els discursos de la dona europea per instruir sexualment els seus amants són més pertorbadors.

En els últims capítols del film, Seidl arriba als límits del relat. L’explotació sexual és del tot desinhibida i la tensió és tan intensa que pocs espectadors quedaran indiferents.