És molt habitual llegir crítiques que elogien la tècnica i la factura visual de les pel•lícules de Hollywood, fins i tot la solvència del repartiment, però que finalment lamenten la falta de personalitat de la proposta.

És com si tot el cine comercial és fes per encàrrec i que el nom del director fos un detall secundari.

Els grans títols de l’estiu podrien intercanviar entre ells els directors i segurament les pel•lícules gairebé no ho notarien: serien igual de correctes i perfectament oblidables.

“Pacific Rim” és diferent.

El mexicà Guillermo del Toro l’ha dirigit sense perdre els trets característics del seu univers particular.

Mantenir el segell d’autoria no era senzill, perquè el film recull dues tradicions molt arrelades de la cultura japonesa: les pel•lícules de monstres gegants (“Godzilla”) i les històries de robots de grans dimensions (“Mazinger”, “Evangelion”).

Quan Hollywood perpetra aquestes operacions híbrides, hi ha tanta feina per dissimular les costures, que el director desapareix.

Guillermo del Toro, en canvi, construeix un món molt consistent al voltant dels monstres i els robots.

Amb molta economia narrativa explica per què els robots necessiten dos pilots i quina mena de vincle estableixen.

També imagina els negocis tèrbols que floreixen amb la caça dels monstres, com operen els contrabandistes que es fan rics amb les restes de les criatures.
Del Toro evita fer una apologia militar dels robots salvadors. És molt més evident l’amor que sent pels monstres gegants.

En lloc de retratar el dia a dia d’una acadèmia militar, prefereix incloure l’escena d’una autòpsia impossible a un monstre abatut.

S’agraeix que “Pacific Rim” mantingui la vocació d’anar a contracorrent (com “Hellboy”, que no era la típica pel•lícula de superherois), encara que la psicologia dels personatges sigui plana com la d’un guió infantil.

Del Toro, com Peter Jackson, té detalls sublims i té debilitats. Però sempre transmet a l’espectador que l’apassiona la història que explica i que en vol tenir l’última paraula.