És probable que els aficionats al cinema que aquests dies es plantegin veure “El estudiante”, de Santiago Mitre (estrena 2 d’agost), i facin diverses indagacions a la premsa, en surtin desorientats.

La pel•lícula es va estrenar fa 2 anys a l’Argentina (no confondre amb “El estudiante”, pel•lícula mexicana del 2009), ha tingut una exitosa trajectòria en petits festivals (especialment els de Lleida, Gijón i Locarno) i gairebé només se’n poden llegir crítiques favorables.

Però, al mateix temps, es constata que s’estrena amb molt de retard, en unes dates de calendari molt poc favorables i en una sola sala de cinema a Barcelona.

És la simptomatologia típica de les bones pel•lícules independents, que tenen una substància molt suggerent, però que no estan orientades a ser un èxit comercial. Ni tan sols del tradicional boca – orella.

“El estudiante” és d’aquells títols difícils de recomanar, perquè no és una pel•lícula que es pugui disfrutar sense gaire esforç: té poques concessions a la narrativa convencional i, per acabar-ho de complicar, fins i tot l’accent argentí dificulta entendre alguns diàlegs...

Inconvenients al marge, també convé ressaltar que “El estudiante” és una matèria de debat molt potent pels espectadors que no s’hi desenganxin. Que genera diverses interpretacions al final de la projecció i que no és de consum ràpid.

El film parteix d’una ironia molt autèntica: un jove que entra en la militància política (en aquest cas, els moviments d’estudiants d’una facultat) al darrere d’una noia.

Romina Paula i Esteban Lamothe
L’actor Esteban Lamothe (premiat al festival de Lleida i millor actor revelació de l’Acadèmia Argentina) fa un exercici d’equilibri molt meritori: no busca la simpatia de l’espectador.

Interpreta un noi de províncies, amb aires de seductor, aparentement amb poques conviccions, frívol... Manté certa ambigüitat durant tot el relat, però al mateix temps aconsegueix que el públic s’interessi sempre per les seves evolucions, que s’interrogui sobre les intencions que no manifesta obertament.

El protagonista descobreix que té capacitat per influir en els altres, que té iniciativa per desencallar disputes i facilitat per trobar una estratègia eficaç. Molt sovint, els personatges repeteixen (més aviat es disculpen) la frase “esto es política”. I aquest és el propòsit del director: ensenyar-nos com és el món de la militància, sense fer una pel•lícula militant. Com les baralles, traïcions, revenges són vistes com maniobres “naturals” entre els aspirants al poder.

Hi ha moltes converses sobre política i moltes vegades s’interrompen sense plantejar una tesi comprensible. Importen més les mirades, l’estat d’ànim, les decepcions, l’ambició. I això ho sap retratar molt bé, amb estètica documental, Santiago Mitre, coguionista habitual del director Pablo Trapero (“Leonera”, “Carancho”, “El elefante blanco”).

Segurament, aquesta posada en escena incomodarà els espectadors que tendeixen a buscar un discurs clar en les històries, que segueixen els diàlegs convençuts que la literalitat és rellevant.

En canvi, els que es concentrin en l’ambient, les textures dels cartells reivindicatius en els passadissos de la facultat, els secrets a cau d’orella en una parada d’autobús o una taula de bar... ho trobaran tan vibrant com un thriller d’espies en l’antic Berlín.