“Searching for Sugar Man” és el documental de l’any. No li prendran aquest privilegi, però altres títols potser també en trauran partit, de l’escletxa que ha obert a la cartellera.

Ho provarà “El impostor”, de Bart Layton. La pel•lícula fa que l’espectador surti del cine amb mal cos i alhora fascinat per una història espectacular de suplantació de la identitat. Res a veure amb l’energia que transmeten les cançons de Sixto Rodríguez a “Searching for Sugar Man”.

Però tots dos títols també tenen similituds: hi ha una narrativa inspirada en el relat detectivesc, personatges “desapareguts” que “apareixen” i un director que sap presentar molt bé tots els girs del guió.

Segurament, l’aspecte més controvertit del documental són les recreacions d’episodis que no existeixen en imatges d’arxiu. S’utilitzen actors, amb força semblança amb els personatges autèntics, que interpreten una situació segons com la recorden els entrevistats.

Aquest recurs no és del gust dels “puristes” del documental, però permet al director Bart Layton oferir una pel•lícula més atractiva i per a un públic ampli.



La història:

“El impostor” relata el cas de Frédéric Bourdin, que es va entregar a la Guàrdia Civil espanyola i es va identificar com Nicholas Barclay, un nen nord-americà desaparegut tres anys abans.

Ni l’aspecte, ni el marcat accent francès, ni tenir 7 anys més que el noi a qui suplantava van suposar un impediment perquè l’engany prosperés.

Quan les autoritats el van tornar amb els Barclay, tots els familiars van reaccionar com si fos el Nicholas autèntic.

El documental se centra més en aquest “autoengany col•lectiu”, que en la mentida de Bourdin.


El director Bart Layton, entrevistat a Sant Sebastià