Isaki Lacuesta
Un article del cineasta Isaki Lacuesta publicat a “La Vanguardia”, en resposta al comentari del Sergi Pàmies sobre les virtuts (i ho dic amb ironia) de la crítica cinematogràfica en els “media” actuals, mereix comentari. Lacuesta, molt cremat i amb dret, per la rebuda de “Los pasos dobles”, tant a nivell comercial com al Festival de Sant Sebastià (on va rebre la Conxa d’Or, enmig del desànim d’una part de la crítica cinematogràfica que el va valorar com un film excessivament d’autor, minoritari o marginal, i per tant indigne de ser valorat com el millor del certamen) qüestiona que aquesta crítica s’estigui fent en excés des d’actituds conservadores, al servei de les virtuts més demagògiques i populistes del cinema actual, i defensa que un Festival ha d’estar sempre disposat a apostar per les propostes més progressistes.

Sergi Pàmies
A l’article de Sergi Pàmies s’intueix aquella indolència mental característica, que ha convertit el cinema en només una eina de consum fàcil, també entre aquelles persones que exerceixen el requisit de la intel•ligència. O fins i tot, diria jo, que no són tan exigents en el cinema com ho són en la literatura, en la pintura, en la política o en el futbol. Ho dic perquè en Sergi Pàmies és un escriptor brillant, de prosa aguda i idees que criden molt l’atenció, que ha decidit que és capaç de parlar de gairebé tot, però jo no sé si està del tot preparat i coneix prou el cinema per manifestar res més que el dret a la pròpia opinió, però sense enredar-se a incidir sobre la manera com han de pensar i opinar els altres, i menys encara sobre el paper històric, ni la importància estètica, ni poder comparar estils, ni reflexionar a fons sobre el moment actual del cinema. A Sergi Pàmies li passa com a molts altres, i és que amb el cinema tothom s’hi atreveix, potser perquè el cinema ha permès que la lliure opinió s’hagi escampat dotant de carta professional de crític a tots els que tenen qualsevol blog, fanzinema o columna a les xarxes socials, però sense requerir prèviament quina base de coneixements hi ha, ni quin nivell de reflexió som capaços de demostrar. Això no passaria en els altres àmbits de la creativitat, o com a mínim no es prendria en consideració, i és aquest el factor determinant: hem acabat assumint que una crítica de cinema, com diem ara, democratitzada converteix totes les veus en veus de rigor. I res més lluny de la realitat. Fins i tot en el cas de personalitats del nivell d’en Pàmies, que de ben segur té veu pròpia i una opinió potser interessant, però que de cap de les maneres ha demostrat prou coneixements i anàlisi per fer dictàmens generals.

Lacuesta es queixa d’aquesta crítica que amaga darrere la prepotència el servilisme a les ofertes mercantils del cinema dit “comercial”, o la capacitat de ser “enfant terrible”, “destroyer” o una “veu divertida” (ingredients avui dia molt més espectaculars i validats que no pas el fet de saber analitzar meticulosament o manifestar una prudència elegant en el llenguatge), el fet que no estan preparats per opinar. O en algun cas concret que cita, que fan ús d’una plataforma devastadora, com un diari de tirada nacional, per convertir-se en el dictador emèrit que sentencia, potser borratxo també de poder. Carlos Boyero no és precisament sant de la meva devoció, i el citaré només perquè ell ho fa, i perquè ja són moltes les veus de cineastes que l’acusen d’aquesta prepotència que amaga la frustració del crític. No gosaré anar tan lluny, perquè mai li ha agradat a cap director de cinema ni de res que ningú opini que la seva obra no està aconseguida, i ens trobaríem una vegada més davant d’un cas en què potser confondríem la sinceritat dolorosa amb la injustícia sistemàtica. En tot cas, el que sí que ha arribat a un punt excessiu és que tots els Pàmies del món siguin més papistes que el mateix papa.
Àlex Gorina