De tant en tant trobem per sorpresa una d’aquelles pel•lícules que ens enganxen des del primer moment i que ens fan sentir les vivències dels personatges com si fossin pròpies.La d’aquesta tardor es “One day” (títol poc engrescador per cert) i l’ha dirigit la danesa Lone Scherfig. Sí, la d’“Italiano para principiantes” i “Wilbur se quiere suïcidar” i que va fer el salt al cinema parlat en anglès l’any passat amb “An Education”.


“One way” ens parla de diversos 15 de juliol, des del 1996 fins al 2011, on dos personatges, Emma i Dexter, es coneixen, fan l’amor, se separen, tenen vides independents i trobades esporàdiques... Hem vist històries semblants com les de “Dos a la carretera” o “Quan en Harry va trobar la Sally” i fins i tot podríem trobar ecos d’“Esplendor a l’herba”. Sembla en principi com si tot estigués tractat en to menor, sense la pretensió de fer cap obra mestra.

I això és el que fa encara més valuós aquest “One day” on Anne Hathaway i, sobretot, Jim Sturgess que sap passar del 20 anys al 35 de manera convincent. Un actor jove per reivindicar, com també ho és la banda sonora de Rachel Portman, guanyadora d’un Oscar per “Emma” el 1996. Sembla que aquest nom li porta sort. Fet i fet, ens agradaria que aquest entusiasme que ens ha despertat “One day” el sabéssim contagiar (no com el Soderbergh) als nostres seguidors.