El nostre company Àlex Gorina ens ha passat aquest escrit sobre l' adèu de Berlanga que hem trobat molt adient per penjar a aquest blog:
------------------------------------------------------------
Sé d’alguns cinèfils joves (uns 30 anys com a molt) que no havien vist cap pel.lícula de Berlanga, i la setmana posterior a la seva mort ho van intentar (quina novetat!) aprofitant diferents homenatges a les televisions i Filmoteques. He sentit dir coses terribles, descoratjants: no els ha agradat. Diuen que és un cinema antiquat, caspós, massa semblant als horrors de “Cine de barrio”, i fins i tot que si malgrat les persecucions i talls de Censura va fer les pel.lícules que va fer havia de ser perque no eren ni de lluny tant agresives contra el régim franquista com diuen els llibres d’Història.

Mr. Marshall
Aquest no és l’espai ni el moment, ara, per demostrar tot el contrari, seria inútil. Perque estic segur que qui llegeix El Temps està prou informat i té la sensibilitat o intuició necessàries per distingir entre Berlanga i Cine de barrio, o per entendre que no pel fet d’haber estrenat pel.lícules durant el franquisme ni Berlanga, ni Saura, ni Erice, ni Portabella ni dotzenes d’altres van confraternitzar amb els aparells de repressió de la Dictadura.


Són barbaritats, provocades per un dels grans fracassos de la Democràcia: no només no ens estem educant bé ni en la direcció correcta sino que la ignorància es suma a una escala de valors esgarrifosa i a un desinterés monumental. Clar que ningú no està obligat a agradar-li el cinema de Berlanga, però els comentaris que he resumit abans no es refereixen estrictament a gustos personals sino a una visió equivocadíssima per no dir absurda de fets demostrables.

El detall més important és que els he definit com a cinèfils joves, i ho són. Em consta que el Cinema els entusiasma i el segueixen, i fins i tot el coneixen bé, però només a partir de la década dels 70. A partir de la Generació dels Spielberg, Coppola, Scorsese, Lucas i De Palma. Només cineastes americans, per descomptat. I només d’un cert nivell Industrial i Comercial. Cassavetes, per exemple, no entraria ni entre les seves preferències ni prioritats. En definitiva, es tracta d’una Cinefilia molt esquifida, molt excloent, d’un ombliguisme encegat. Sense cap mena d’interés ja no per un cinema en negre i blanc, sino per qualsevol corrent estètic que no correspongui al temps que els ha tocat viure. Retrocedir, anar a les arrels, viure l’aventura del descobriment del passat no entra dins les categories mentals de la seva passió. Ja no és tampoc que no coneguin aquell cinema, ni tanmateix que els puguis demostrar que algunes pel.lícules els podrien sorprendre i entusiasmar. Els fà mandra. No volen intentar-ho. No els serveix per res. Estan encantats de no haber-les conegut. No volen que els agradin. Millor que no.

Berlanga i el centenar i mig de Mestres del Cinema que tots consideràvem indestructibles (tots no ho eren, el temps hagués passat un sedàs rotund a molts dels mites intocables, ¡però no tant!) ho tenen pelut. Quan desapareguem les generacions que vam viure en directe i vam estimar el Cinema de les postguerres (de l’anterior vam tenir també un control important que el va perpetuar….fins ara) la majoria cauràn en un oblit massiu (tot i que afortunadament sempre hi haurà alguns “frikis” que salvaràn la memòria dels millors com si fossin els homes-llibre, homes-cinema del “Fahrenhei 451” de Ray Bradbury) i quan dic tots vull dir tots: Buñuel i Dreyer, Cukor i Keaton, Mizoguchi i els dos Ray, i Rossellini i Wajda i Renoir i Walsh, i aneu seguint la pista dels punts suspensius…………………………………fins un The End fatal.