Sabem perfectament que “Cinema 3” té públic de totes les edats i que una bona part sap perfectament qui és, o millor dit, qui era Kathyrn Grayson. I per qui no ho sàpiga, els informem:

Kathryn Grayson (1922-2010) va morir fa uns dies a Los Angeles. Era un dels noms més populars de l’edat daurada dels musicals Metro Goldwyn Mayer. Sovint, la televisió ens torna la seva imatge quan programa pel•lícules com “El amor nació en París” (Mervin leRoy, 1952) i sobretot “Lleveu àncores” (1945) alternant amb Frank Sinatra i Gene Kelly o “Magnòlia” amb Howard Keel i Ava Gardner, (1953) totes dues dirigides per un cineasta que mai va fer una pel•lícula avorrida, George Sidney.

Kathryn Grayson

Kathryn Grayson no hauria estat actriu si no hagués tingut una excepcional veu de soprano i, fins i tot, va interpretar la biopic d’una altra gran cantant, Grace Moore a ”Cumbres doradas” (1953, Gordon Douglas). Potser no va ser una “superstar” ni una gran actriu dramàtica, però sí un rostre i una veu familiars per als cinèfils de mig món. Donava la sensació de no haver trencat mai cap plat i quan als anys 90 va fer una aparició en la cerimònia dels Oscars, no va ser fàcil reconèixer-la. La seva silueta recordava més la de Montserrat Caballé que la de la ingènua Magnòlia del Mississippi…

I un detall final: quedarà per a la posteritat el fet de que fos la protagonista de “Kiss me, Kate” (1953) també dirigida per George Sidney, un musical basat en “L’amansiment de la fúria” (La fierecilla domada). El primer rodat en 3D i que no es va arribar a estrenar mai entre nosaltres.


Desaparegudes altres figures del musical com Ann Miller, Cyd Charisse o June Allyson, cal recordar altres noms que viuen tranquil•lament la seva tercera edat com Jane Powell, Ann Blyth, Marge Champion o Esther Williams, que per cert ni cantava ni ballava, però ja ho va dir un cap de la Metro: “Wet, she is a star! ” (Molla, és una estrella!)