Si avui mateix, 2 de novembre del 2009, em fessin triar la pel•lícula de l’any, no tindria cap tipus de dubte, diria “Kynodontas”, sense haver de rebuscar en la memòria com passa altres vegades. “Kynodontas”, traduïda com “Canino” o “Dogtooth”, perquè es refereix a l’ullal, és més coneguda com la pel•li grega del festival de Sitges, per on va passar de puntetes per la Secció Oficial Fantàstic a competició.

Kynodontas es d’aquelles pel•lícules que et queden a la retina, i de tant en tant les recordes pensant: “Qué bona que era!”. No és casual que Yorgos Lanthimos, el director, que guanyés a Canes en la secció “Un Certain Regard”, en què és habitual Albert Serra, perquè si alguna cosa té és una certa mirada. Planos llargs i bruts, desenquadrats, caps tallats sense deixar de ser estètics per denotar que hi ha alguna cosa que no funciona en el món on es troben aquest personatges dels que no penso desvetllar res més. Perquè un dels punts forts de la pel•lícula és que cal entrar-hi sense saber-ne res i deixar-te portar per aquest món tancat. Si heu llegit tot això, ja podeu deduir que no és una pel•li fàcil de veure.

Encara no té data d’estrena, però sabem que s’estrenarà a través de Karma films, així que us recomano que fugiu de crítiques i reviews abans de veure-la, perquè la primera cosa que fan es rebentar-te la pel•lícula (ja passa habitualment, però amb aquesta, una mica més). Després d’aquest rotllo potser pensareu... “Doncs no ens posis el tràiler”, i no ho faria si pensés que descobreix alguna cosa. Només és perquè us en feu una idea...




I si em criden pel carrer només em giraré si em diuem: "Bruce!"