Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

El director austríac Ulrich Seidl va decidir convertir en trilogia, un projecte que era d’una sola pel•lícula al principi.

Tenir vuitanta tres hores de material rodat és una raó de pes.

“Paraíso: Amor”, la primera entrega, acaba d’estrenar-se al nostre país. En els propers dies ho faran “Paraíso: Fe” i “Paraíso: Esperanza”. Els tres títols són peces autònomes i només tenen un lligam narratiu molt subtil: els protagonistes pertanyen a una mateixa família.

“Paraíso: Amor” és un altre exemple de cine alternatiu, poc promocionat i amb una exhibició limitadíssima: només una sala de Barcelona té el valor de programar-la. Encara ho complica més que el seu pas pels festivals no ha estat precisament triomfal. De fet, a Canes 2012, “Paraíso: Amor” va rebre crítiques molt severes de les publicacions amb més ressò.

Però l’animadversió col•lectiva cap al film no té res a veure amb una falta de qualitat. Més aviat s’explica per la crueltat del guió i la capacitat d’Ulrich Seidl per incomodar l’espectador.

“Paraíso: Amor” retrata, amb molt detall, un episodi de turisme sexual d’una dona austríaca i els “nois de la platja” (els anomenats Beach Boys) de Kènia.

Seidl, que treballa sense guió, ni assajos, aconsegueix desplegar tota la complexitat de la situació. S’intueix que la protagonista, madura i amb sobrepès, té mancances afectives i pateix la influència dels estereotips de bellesa al seu país.

La interpretació de Margarete Tiesel és esplèndida. En l’arc del personatge hi ha espai per totes les contradiccions. Es deixa temptar per la prostitució masculina, però no busca només un intercanvi sexual. Vol tendresa i vol amor.

El director ho desgrana amb calma. Juga amb la noció de temps real i evita els talls. No vol estalviar res a l’espectador.

Per no caure (tan aviat) en l’excés grotesc, Seidl dosifica les escenes de sexe. Li interessen més les converses de l’abans i del després. Els discursos de la dona europea per instruir sexualment els seus amants són més pertorbadors.

En els últims capítols del film, Seidl arriba als límits del relat. L’explotació sexual és del tot desinhibida i la tensió és tan intensa que pocs espectadors quedaran indiferents.
.
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

Aquesta setmana ha arribat molt discretament a la cartellera una pel•lícula japonesa premiada en els festivals de Tòquio i Gijón.

“About the Pink Sky” és la primera pel•lícula de Keiichi Kobayashi i aquest és un al•licient que no passa inadvertit pels cinèfils. Normalment, el cine japonès que s’estrena a les nostres sales comercials –a comptagotes, per cert- prové d’autors ja consagrats: Takeshi Kitano, Takashi Miike o, més recentment, Hirokazu Koreeda.

És l’oportunitat de descobrir si Kobayashi té talent, molt abans que la lògica cruel de la indústria ens imposi els noms de moda.

“About the Pink Sky” té una premissa original. Obre els títols de crèdit amb una cita de la protagonista, amb data del 2035. A continuació revivim en blanc i negre l’aventura d’una estudiant d’institut, ambientada en el present i sense que hi hagi cap més referència al futur.

Kobayashi té una excusa per l’ús monocromàtic (tot és un “flashback”), però també és una pista sobre el to de la pel•lícula: contemplarem moltes escenes aparentment intranscendents, però finalment aquesta serà una vivència que marcarà la protagonista durant dècades. Un episodi de creixement.

És la gran aposta del director. La pel•lícula es mou sense estridències, gairebé sense conflictes. Els moments humorístics i dramàtics són molt moderats i es fuig de la sensibleria.

És un marc general perquè hi destaqui la interpretació, més atrevida, de la noia protagonista. Ai Ikeda arrisca amb el retrat d’una adolescent inconformista. És capaç de canviar d’expressió cada tres segons, en una mateixa seqüència. Transmet molt bé el caràcter del personatge, però també pot irritar els espectadors: dos aspectes perfectament compatibles, com passava amb Ellen Page a “Juno”, de Jason Reitman.

Izumi Kawashima i Juno. Ànimes bessones?

No seria estrany que Keiichi Kobayashi hagués dirigit l’actriu amb referents de personatges d’animació.

També hi ha una subtil ironia que inspira tot el relat. Té a veure amb la creença, molt oriental, que reps allò que dones. Potser l’espectador occidental hi trobarà a faltar un missatge més contundent.
.
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

És molt habitual llegir crítiques que elogien la tècnica i la factura visual de les pel•lícules de Hollywood, fins i tot la solvència del repartiment, però que finalment lamenten la falta de personalitat de la proposta.

És com si tot el cine comercial és fes per encàrrec i que el nom del director fos un detall secundari.

Els grans títols de l’estiu podrien intercanviar entre ells els directors i segurament les pel•lícules gairebé no ho notarien: serien igual de correctes i perfectament oblidables.

“Pacific Rim” és diferent.

El mexicà Guillermo del Toro l’ha dirigit sense perdre els trets característics del seu univers particular.

Mantenir el segell d’autoria no era senzill, perquè el film recull dues tradicions molt arrelades de la cultura japonesa: les pel•lícules de monstres gegants (“Godzilla”) i les històries de robots de grans dimensions (“Mazinger”, “Evangelion”).

Quan Hollywood perpetra aquestes operacions híbrides, hi ha tanta feina per dissimular les costures, que el director desapareix.

Guillermo del Toro, en canvi, construeix un món molt consistent al voltant dels monstres i els robots.

Amb molta economia narrativa explica per què els robots necessiten dos pilots i quina mena de vincle estableixen.

També imagina els negocis tèrbols que floreixen amb la caça dels monstres, com operen els contrabandistes que es fan rics amb les restes de les criatures.
Del Toro evita fer una apologia militar dels robots salvadors. És molt més evident l’amor que sent pels monstres gegants.

En lloc de retratar el dia a dia d’una acadèmia militar, prefereix incloure l’escena d’una autòpsia impossible a un monstre abatut.

S’agraeix que “Pacific Rim” mantingui la vocació d’anar a contracorrent (com “Hellboy”, que no era la típica pel•lícula de superherois), encara que la psicologia dels personatges sigui plana com la d’un guió infantil.

Del Toro, com Peter Jackson, té detalls sublims i té debilitats. Però sempre transmet a l’espectador que l’apassiona la història que explica i que en vol tenir l’última paraula.
.
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

És probable que els aficionats al cinema que aquests dies es plantegin veure “El estudiante”, de Santiago Mitre (estrena 2 d’agost), i facin diverses indagacions a la premsa, en surtin desorientats.

La pel•lícula es va estrenar fa 2 anys a l’Argentina (no confondre amb “El estudiante”, pel•lícula mexicana del 2009), ha tingut una exitosa trajectòria en petits festivals (especialment els de Lleida, Gijón i Locarno) i gairebé només se’n poden llegir crítiques favorables.

Però, al mateix temps, es constata que s’estrena amb molt de retard, en unes dates de calendari molt poc favorables i en una sola sala de cinema a Barcelona.

És la simptomatologia típica de les bones pel•lícules independents, que tenen una substància molt suggerent, però que no estan orientades a ser un èxit comercial. Ni tan sols del tradicional boca – orella.

“El estudiante” és d’aquells títols difícils de recomanar, perquè no és una pel•lícula que es pugui disfrutar sense gaire esforç: té poques concessions a la narrativa convencional i, per acabar-ho de complicar, fins i tot l’accent argentí dificulta entendre alguns diàlegs...

Inconvenients al marge, també convé ressaltar que “El estudiante” és una matèria de debat molt potent pels espectadors que no s’hi desenganxin. Que genera diverses interpretacions al final de la projecció i que no és de consum ràpid.

El film parteix d’una ironia molt autèntica: un jove que entra en la militància política (en aquest cas, els moviments d’estudiants d’una facultat) al darrere d’una noia.

Romina Paula i Esteban Lamothe
L’actor Esteban Lamothe (premiat al festival de Lleida i millor actor revelació de l’Acadèmia Argentina) fa un exercici d’equilibri molt meritori: no busca la simpatia de l’espectador.

Interpreta un noi de províncies, amb aires de seductor, aparentement amb poques conviccions, frívol... Manté certa ambigüitat durant tot el relat, però al mateix temps aconsegueix que el públic s’interessi sempre per les seves evolucions, que s’interrogui sobre les intencions que no manifesta obertament.

El protagonista descobreix que té capacitat per influir en els altres, que té iniciativa per desencallar disputes i facilitat per trobar una estratègia eficaç. Molt sovint, els personatges repeteixen (més aviat es disculpen) la frase “esto es política”. I aquest és el propòsit del director: ensenyar-nos com és el món de la militància, sense fer una pel•lícula militant. Com les baralles, traïcions, revenges són vistes com maniobres “naturals” entre els aspirants al poder.

Hi ha moltes converses sobre política i moltes vegades s’interrompen sense plantejar una tesi comprensible. Importen més les mirades, l’estat d’ànim, les decepcions, l’ambició. I això ho sap retratar molt bé, amb estètica documental, Santiago Mitre, coguionista habitual del director Pablo Trapero (“Leonera”, “Carancho”, “El elefante blanco”).

Segurament, aquesta posada en escena incomodarà els espectadors que tendeixen a buscar un discurs clar en les històries, que segueixen els diàlegs convençuts que la literalitat és rellevant.

En canvi, els que es concentrin en l’ambient, les textures dels cartells reivindicatius en els passadissos de la facultat, els secrets a cau d’orella en una parada d’autobús o una taula de bar... ho trobaran tan vibrant com un thriller d’espies en l’antic Berlín. .
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

El nou Superman de Zack Snyder ha tingut una entrada espectacular a la taquilla nord-americana (125 milions de dòlars el primer cap de setmana). Ara arriba a la nostra cartellera, en un moment en què la recaptació està sota mínims... Un altre repte per a l’home d’acer, que fins ara ha anat salvant totes les dificultats.

Apostar per un “reinici” de la saga no era una opció exempta de risc. La combinació de Christopher Nolan, com a productor, i Zack Snyder, com a director, ha estat un encert.

Nolan, que va liderar el canvi de registre de Batman, hi ha aportat la foscor que el nou Superman necessitava (no n’hi havia prou de desfer-se del calçotets vermells per fora). I Snyder ha sabut fer un espectacle de primer ordre (ja va regalar-nos una pel•lícula de superherois magistral: “Watchmen”), sense caure en la grandiloqüència operística dels Batman de Nolan.

En el cas del 3D, Zack Snyder ha fet un ús més madur d’aquest recurs visual: ha evitat l’abús d’objectes que simulen saltar de la pantalla i ha preferit concentrar-se a crear volums.

“El hombre de acero” ha sabut trobar, també, un conflicte interessant per al protagonista. La pel•lícula gira entorn dels dubtes del Clark Kent d’ensenyar o no els seus poders. Henry Cavill (l’actor que vam veure al costat de Verónica Echégui a “La fría luz del día”) ha donat una humanitat al superheroi molt meritòria. És un tret fonamental per guanyar-se la complicitat de l’espectador i que en el cas concret de Superman no havia estat mai del tot satisfactori.

Un altre actor que mereix elogis és l’antagonista, Michael Shannon. Intimida amb la seva presència i trenca l’estereotip del malvat.

De tota manera, “El hombre de acero” té altres aspectes menys afortunats: funciona a estrebades, sense un ritme fluid, s’hi troba a faltar més sentit de l’humor i alguns girs argumentals estan poc justificats.

Zack Snyder, el director, Henry Cavill i Russell Crowe ens van atendre en la visita que van fer a Madrid per promocionar el film.


Zack Snyder, l’home espectacle.


Henry Cavill, Superman vulnerable i convincent.


Russell Crowe, volia fer una pel•lícula apta. .
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

Olivier Assayas explica que després d’un film com “Carlos”, que va obligar-lo a passar per un procés de documentació acuradíssim, va tenir necessitat de parlar dels ideals del Maig del 68 en clau autobiogràfica i sense cap investigació prèvia.

Tenint compte aquesta premissa, té molt mèrit que el director francès hagi aconseguit plasmar una època amb una òptica tan ben equilibrada.

“Después de mayo” parla d’un jove aspirant a pintor que pren consciència, a principis dels setanta, de les lluites socials.

Assayas desplega un univers fascinant, sense mitificar-lo. Alhora és capaç de despertar la curiositat dels espectadors que no van conèixer l’efervescència d’aquells anys.

Hi ha crítica social i també autocrítica: Assayas retrata les motivacions personals dels personatges i com s’imposen, finalment, al compromís social.


En aquesta entrevista, al Festival de Sant Sebastià 2012, Assayas deixar anar algunes perles considerables. Es defensa amb enginy dels qui acusen els revolucionaris del 68 de burgesos, i contraposa la joventut retratada en el film amb l’actual: “abans els joves rebutjaven el present i ho confiaven tot al futur. Ara els joves no creuen en el futur i només busquen el plaer immediat”.

Polèmica servida.
.
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

Si fes fortuna l’expressió “pel•lícula d’acció intel•lectual”, l’últim títol de Margarethe von Trotta seria l’exemple perfecte d’aquest gènere.

“Hannah Arendt” no té explosions, ni persecucions de cotxes. Però cada vegada que veiem la protagonista estirada en un sofà, fumant o mirant per la finestra, percebem tota la seva matèria grisa en frenètic moviment.

Les idees de la filòsofa Hannah Arendt també impliquen xoc i violència.

La pel•lícula relata molt bé com va arribar a formalitzar la teoria de la banalitat del Mal. A més de ser molt crítica amb les elits jueves, Hannah Arendt va descriure un fenomen: com els crims dels nazis implicaven molta gent mediocre que havia deixat de pensar críticament què feia. Però que no es podien definir com a “monstres”, amb una noció del Mal absolut.

La societat no va entendre el matís i van acusar Arendt de justificar el nazisme.


La directora Margarethe von Trotta ho explica en aquesta entrevista de Jaume Figueras (V.O. francès).

"Hannah Arendt" cartells alemany i francès
També genera molt debat què ha passat amb el pòster internacional i el cartell de la versió francesa.

Mentre a tot el món es ressalta que Hannah Arendt era fumadora, a França s’ha eliminat el cigarret i hi han afegit una creu gamada al fons (un símbol que en el cartell alemany estaria prohibit).
.
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve

Després d’algun ajornament amb la data d’estrena, arriba per fi a la cartellera “Populaire”, de Régis Roinsard.

Sempre que hi ha retards d’aquesta mena és fàcil que es desperti la susceptibilitat de la crítica i dels cinèfils: la sensació que alguna cosa no funcionarà...

“Populaire” no és rodona. Recrea l’esperit dels anys 50 i ho fa tan des de dins que fins i tot la proposta sembla vella. Com si l’aspiració del director fos simular un aire de “clàssic oblidat”. Com si avui és descobrissin unes bobines inèdites de Jacques Demy, per exemple.

Però no es pot negar que “Populaire” té un atractiu, encara que no la faci memorable.

Concursos de mecanografia


Les competicions dactilogràfiques són una mina. Ho reconeix Régis Roinsard, que va quedar fascinat en descobrir-les en un documental.

Es va entrevistar amb campiones, instructors, fabricants de màquines d’escriure.

A “Populaire” es magnifiquen aquestes competicions, com si tinguessin la notorietat d’un mundial de futbol. La parafernàlia funciona i transporta l’espectador a una dimensió paral•lela al món real.

Fantasia i recreació


Tota la pel•lícula es mou en un equilibri subtil.

Es recreen els anys 50 amb molt detall: cotxes, vestuari, pentinats, productes de la llar, publicitat... Però també es vol estimular l’emoció, la nostàlgia i la fantasia: música, colors saturats, exageració en la posada en escena...

Així, Roinsard construeix un territori mític: un passat idealitzat.

La invenció es complementa amb una minuciositat històrica dels objectes i els detalls.

Romain Duris i Déborah François


Triar la parella protagonista de “Populaire” suposava un dilema entre potenciar o contrarestar els elements tan ensucrats i nostàlgics de la proposta.

És una bona idea escollir dos actors tan versàtils que puguin funcionar en un entorn de “conte de fades” i que també suggereixin certa vida interior més convulsa o turmentada.

Romain Duris pot ser tant un estudiant innocent a “Una casa de bojos” com un jove marginal a “De latir mi corazón se ha parado”. I l’actriu belga Déborah François és igual de convincent a “El niño”, com a la inquietant “La última nota”.

Per desgràcia, el pitjor de la pel•lícula és el relat romàntic i les escenes que “farceixen” l’espai entre les competicions de mecanografia, i es fa molt difícil que els dos actors puguin ser alguna cosa més que correctes. El seu mèrit és salvar tots els moments en què la història podria grinyolar i prou.

“Populaire” i “The Artist”


No hi ha una similitud evident entre els dos films, més enllà de voler recuperar una era passada, des de la nostàlgia.

Però hi ha més punts en comú: la presència de Berenice Bejo, l’èxit i el fracàs que afecta progressivament i a la inversa els protagonistes, l’homenatge descarat a “Vertigen”...


.

07/06/2013: Fill del mal

Categoria: General
Escrit per: Begoña Garcia Pla
Sempre és una bona notícia que una pel•lícula sigui ben rebuda pels espectadors. I més encara si es tracta d’un film català.






“Fill de Caín” és el primer llargmetratge de Jesús Monllaó, un director tarragoní que ha impulsat el projecte amb una passió inusitada. Una pel•lícula parlada en català i castellà que explica la impotència d’uns pares davant el comportament del seu fill adolescent.

Aquest adolescent és interpretat per David Solans, un jove desconegut fins ara capaç de transmetre molts sentiments només amb la mirada.

La pel·lícula juga a desconcertar l’espectador i, encara que el guió no quadra a la perfecció, el resultat és sorprenent i colpidor.






Jesús Monllaó, director






David Solans






Maria Molins

.
Categoria: General
Escrit per: Oriol Esteve
“Searching for Sugar Man” és el documental de l’any. No li prendran aquest privilegi, però altres títols potser també en trauran partit, de l’escletxa que ha obert a la cartellera.

Ho provarà “El impostor”, de Bart Layton. La pel•lícula fa que l’espectador surti del cine amb mal cos i alhora fascinat per una història espectacular de suplantació de la identitat. Res a veure amb l’energia que transmeten les cançons de Sixto Rodríguez a “Searching for Sugar Man”.

Però tots dos títols també tenen similituds: hi ha una narrativa inspirada en el relat detectivesc, personatges “desapareguts” que “apareixen” i un director que sap presentar molt bé tots els girs del guió.

Segurament, l’aspecte més controvertit del documental són les recreacions d’episodis que no existeixen en imatges d’arxiu. S’utilitzen actors, amb força semblança amb els personatges autèntics, que interpreten una situació segons com la recorden els entrevistats.

Aquest recurs no és del gust dels “puristes” del documental, però permet al director Bart Layton oferir una pel•lícula més atractiva i per a un públic ampli.



La història:

“El impostor” relata el cas de Frédéric Bourdin, que es va entregar a la Guàrdia Civil espanyola i es va identificar com Nicholas Barclay, un nen nord-americà desaparegut tres anys abans.

Ni l’aspecte, ni el marcat accent francès, ni tenir 7 anys més que el noi a qui suplantava van suposar un impediment perquè l’engany prosperés.

Quan les autoritats el van tornar amb els Barclay, tots els familiars van reaccionar com si fos el Nicholas autèntic.

El documental se centra més en aquest “autoengany col•lectiu”, que en la mentida de Bourdin.


El director Bart Layton, entrevistat a Sant Sebastià
.




Entrades anteriors   Entrades següents

Encara que Cinema 3 sempre ha estat fidel al classicisme, era inevitable, desitjable i recomanable posar-nos al dia amb un blog que ens permeti una comunicació ràpida i fluida amb tot el món dels cinèfils i professionals catalans, siguin dels veterans que ens segueixen des de 1984 o dels nouvinguts.

Aquí el tenim. Comentarem les estrenes, com fem les entrevistes que es poden veure al programa, obrirem debats civilitzats, informarem de com va la taquilla i tindrem sempre els ulls ben oberts davant de tot el que faci referència al cinema que veiem i al que voldríem veure.

Benvinguts!
Jaume Figueras



Properes emissions
Tots els vídeos del programa



Últims comentaris
 
SPANISH MOVIE:
Apollo TV has made a shining entry into the segment of video-on-demand applications. Coming with a...
 
Tot allò que volia saber sobre “Spanish Movie” i no s’atrevia a preguntar.:
I love watching movies a lot. Now one can watch all HD movies, TV shows and series for free on...
 
SPANISH MOVIE:
Now one can watch all latest movies, TV shows for free on Android devices using Cinema apk. Download...
 
"El impostor", entrevista amb Bart Layton (V.O.):
Óspics! Molt bona pinta!...
 
El programa de "La invención de Hugo" i "Mi semana con Marilyn" 23.02.2012:
Gràcies a la pel.lícula la invenció de Hugo,els meus fills de 4 i 8 anys han descubert el cinema...
 
“Tintín" en català...:
Buy your Authentic NFL Jerseys from a licensed distributor. Shop for your officially licensed Cheap...
 
“Llums vermells”: frenada en sec?:
Molt interessant el cinema de Rodrigo Cortés. El vaig veure presentar 'Buried' al Festival de Cinema...
 
Shame:
Jo la vaig veure ahir i em va encantar, com més hi penso més m'agrada... Estic d'acord amb tot el...
 
Shame:
Shame és una gran pel·lícula, però no és fàcil d'entendre, perquè la veritable història dels germans...
 
Shame:
acabo de veure Shame al cinema i m'ha agradat molt. Les interpretacions de Michael Fassbender i...