(continua de la primera part...)

Tot i que necessito un descans patent de tants canvis (perquè no he parat des del terratrèmol del 2011), també és cert que jo a casa no m'hi podré adaptar gaire, en el sentit que casa és un quadrat i jo sóc un triangle. M'hi puc acostumar, però no em podré moldejar fins a adquirir la forma de quadrat nativa.

Això fa que, tot i que em relaxi aquí amb la meva família, acabaré tornant al lloc que més m'agrada, encara que es mogui, tingui tifons, tsunamis i petin els volcans. Molta gent pensa que adaptar-se a una cultura és agafar la forma d'aquella cultura en la seva totalitat. Les coses no van així.

Adaptar-s'hi vol dir seguir els usos i costums del lloc, sense perdre la teva identitat, i adquirir alguns dels usos (però no transformar-te en una cosa que no ets). Això vol dir que un quadrat no pot cabre dins d'un motlle d'un triangle, o a la inversa. I que si li vols canviar la forma, ho has de fer amb un martell, i això fa mal i crea traumes.

Els japonesos són un poble molt simpàtic i particular. De vegades he tingut la impressió d'estar vivint a Mart. És tan diferent a tantes coses, i tan tan còmode, que adaptar-s'hi costa ben poc. Tot i que encara hi ha moltes barreres, la veritat és que són menys d'aquelles que et podries trobar a la inversa, és a dir, si fos japonesa i hagués viscut 8 anys a Barcelona.

La seva cultura laboral està a anys llum de la nostra, les seves normes socials es basen en el fet que tots seguiran les normes sense fer gaires preguntes, i les seves formes d'esbarjo fan que riguis i t'ho passis bé tant si les entens com si no. Avorrir-se a Tòquio és difícil.

Tan difícil com entrar en la cultura del tot. Se'n pot viure totalment al marge, com un “estranger petto”, és a dir, com a “estranger mascota”, o hi pots viure amb un peu dins de la societat i l'altre al món dels estrangers.

Viure a Tòquio per a mi ha representat conèixer més idiomes, ser més cosmopolita, obrir-me a noves fronteres, ser més crítica i pràctica, estudiar més, a tot hora, i sempre tenir el cervell funcionant adquirint coneixement, volgut o no.

Ara hi ha molts joves que, amb poques expectatives de trobar un bon treball a casa, decideixen triar el camí de l'emigrant. Jo no vaig marxar en aquestes condicions. Jo vaig marxar a estudiar i m'hi vaig quedar perquè em va agradar molt. I m'hi vaig quedar a treballar. I crec que això marca una gran diferència. Un jove que marxa forçat, després veu com un trauma aquest tipus de canvis, i pot pensar que el desarrelament és una xacra, i potser amb el temps se'n penedeixi.

O que faci una família lluny, i després, senti una mena de pena al seu cor perquè no pot viure a la terra que el va veure néixer. Suposo que depèn de l'afecció que un tingui a casa seva, o la capacitat d'adaptació de cadascú. Però el cert és que no s'hauria de veure de forma negativa el fet d'estar desarrelat. Té avantatges, tot i que a primera vista no ho sembli.

Necessito un descans, llarguet a ser possible, sobretot per dur a terme els meus projectes. Un d'ells és un llibre. N'hi ha que escriuen llibres amb títols tan imponents com aquell de “8 anys al Tibet”, i d'altres que utilitzen títols més intimistes o generalistes.

Jo, el títol, encara no l'he triat, però el tema em penso que us el podeu imaginar. Això vol dir que hauré de fer un descans com a escriptora en aquest blog que tant m'agrada, fins que us torni a dir “Hola a tots” des d'algun lloc del món.

Potser serà el meu estimat Tòquio, o potser Viena, o potser Sydney o potser un altre lloc que ara no em ve a la ment. Això encara no ho sé.

De moment us deixo amb un “ittekimasu” (行ってきます), és a dir “surto i torno aviat!”.

Pepi

*********
Fotografia de Pepi (http://www.flickr.com/photos/depepi/)