Després d'uns dies a casa, em sento una mica com la cançó d'Adriano Celentano cantada per la Françoise Hardy: buscant la “casona” que jo m'estimava però que no la trobo perquè ni casa és com era, ni jo sóc com era.



Encara que tots els edificis estiguin on han de ser, i la transformació de la ciutat no hagi estat gaire important, el temperament de la gent sí que ha canviat, potser d'una forma que no m'esperava (això sense tenir en compte el canvi personal).

D'una banda, d'això en diem desarrelament, però de l'altra li podríem dir “multiarrelament” (ho dic, perquè potser la “casona” que no és com era s'ha sumat a la meva altra “casona” que és a l'altra banda del globus en aquest moment).

Tres anys sense venir a casa, amb 8 anys vivint a Tòquio en total, pesen molt. Sobretot tenint en compte que el lloc on he madurat ha estat allà, a Tòquio (i no pas aquí a Barcelona).

Els efectes són patents. Va des dels usos socials, passant pels gustos per la roba o la tallada de cabells, el menjar, com treballar, la velocitat caminant o fent les coses, fins i tot els hàbits per fer-se la dutxa. Val a dir que el record del lloc que vaig deixar fa llufa, i ho fa perquè hi ha alguna cosa que no torna.


Un aspecte subtil del país ha canviat mentre jo feia els meus canvis personals en un altre lloc, on la cultura és tan diferent. El Japó el porto a dintre, igual de fons que altres cultures que he conegut a través dels ulls d'amics que he fet allà i que han deixat la seva petjada. Allò que et diuen que tornes a ser com eres quan arribes a casa trobo que no és veritat.

En tot cas t'hi adaptes, però no com abans. T'hi adaptes com si fossis un estranger que acaba d'arribar a un país nou. El fet de poder veure els canvis que hi ha hagut a casa “amb ulls crítics”, a més, fa que sota els ulls dels nadius que s'han adaptat als canvis conjuntament amb el país, et fa una persona “dura”, o fins i tot “aliena”, o un que “no hi entén perquè no ha estat aquí quan això i allò passava”. I això ratlla.

Ratlla perquè tenen a dins del cap la imatge d'una persona que, amb el temps, s'ha tornat estranya, però que “les deixa anar” per veure si alguna cosa impacta i canvia a millor.

Pepi

(continuarà...)

-----------------
Vídeo: François Hardy canta "La maison où j'ai grandi " d'Adriano Celentano
Imatge: Àlbum de Pepi a Flickr (http://www.flickr.com/photos/depepi) "With @cat_net"