D’aquí a quatre dies els francesos escolliran el president de la República que haurà de dirigir el país durant els pròxims cinc anys.

La campanya electoral ha sigut força llarga i la primera volta, que es va celebrar fa una semana, va donar unes quantes sorpreses:

1. D’ una banda, les forces d’esquerra, encapçalades per Jean Luc Mélenchon del Front de Gauche, van recollir un 11% dels sufragis.
El partit ha aconseguit multiplicar per tres els resultats –comparat amb les eleccions precedents- i el seu candidat, un molt bon orador, ha marcat el pas de molts dels temes generals de la campanya, sobretot en qüestions de justícia social.

2. D’altra banda, hi ha Marine Le Pen, de l’ultranacionalista (o per dir-ho clarament, xenòfob). Front National, que amb el 17% dels vots ha marcat l’agenda de la segona volta, amb temes d’immigracio i seguretat que s’ha intentat apropiar el president sortint, Sarkozy.

Ara mateix les espases encara estan en alt. El debat entre els dos candidats, seguit per uns disset milions d’espectadors, va servir, almenys, per mostrar que hi ha dues maneres d’entendre el país i d’entendre la crisi.

La que creu que l’Estat ha de respondre amb serveis públics de qualitat o l’alternativa que proposa amputar el que calgui per tal que els interessos dels préstecs d’Estat no s’envolin.


L’ambient que es respira, en general, és d’una certa fatiga amb Sarkozy. La seva forma autoritària de governar, les seves amistats amb les grans fortunes del país, la legitimitat que està donant a les tesis dels partits d’extrema dreta i, en general, el desgast a causa de la crisi són elements que no l’estan ajudant gens tot i que, s’ha de reconèixer, com a polític, té molt de nervi.

Aquest diumenge se celebren les eleccions i aviat sabrem si Sarkozy aconsegueix un nou mandat o si és el canditat socialista, François Hollande, i les seves propostes de creixement abans que rigor els triomfadors.

A la meva oficina les veus durant les eleccions precedents estaven a favor de Sarkozy. Aquesta vegada, en canvi, és més difícil trobar-ne partidaris que defensin el seu balanç com a president.

A mi em sembla que bufen aires de canvi a l’Elisi –el palau presidencial- i no seria gens estrany veure Hollande com a president a partir de dilluns.

La resposta, definitiva, d’aquí a uns quants dies a peu d’urna.

Antoni