Fer reverències mentre pagues, demanar disculpes o donar les gràcies quan un cotxe et deixa passar són un dels molts símptomes que porto amunt i avall després d'haver viscut 8 anys a Tòquio. Em comporto tant “a la japonesa” que fins i tot la dóna de fer feines de la meva amiga m'ha confós amb una japonesa, tot i que “amb uns cabells una mica estranys”.

Tres setmanes a Viena han provat tota una experiència paranormal que us explico ara:

“Quan paguis no facis reverències”; “Quan un cotxe et deixi passar, has de saludar-lo amb la mà, no inclinant-te trenta graus cap a la seva direcció”. Aquestes són algunes de les indicacions de la meva amiga. Indicacions que, en certa manera, em deixen una mica pensant. Aquestes coses les explicava jo als japonesos amb qui feia intercanvi a Barcelona. Ara això m'ho explica la meva amiga per fer-me fer memòria. I això és molt fort: “per fer-me fer memòria!!”.

He assimilat tant la cultura nipona que ara tornar als “vells costums” és una mica estressant. Primera, perquè et sonen campanes i no saps de què, simplement “sonen”. I segona, perquè estàs cansada i tornar-te a reprogramar és una feinada de por. I penso: “sort que he parat a un país europeu abans de fer visita a casa”. Ho penso perquè si els meus amics em veuen així sense haver passat per una depuradora potser s'espanten. Però, “em vull depurar jo?” Doncs del tot la veritat és que no.

L'altre dia vaig anar a un taller de dolços japonesos a l'Ambaixada Japonesa a Viena. La meitat dels assistents eren alemanys, l'altra meitat japonesos. Un italià i una catalana ens havíem colat al taller. Vam avisar la noia japonesa de la recepció que nosaltres només sabíem dos idiomes: o el japonès o l'anglès. Ens vam asseure als nostres llocs i quan una noia austríaca de l'ambaixada va passar repartint les eines, i ens va començar a explicar vés a saber què en alemany, la noia japonesa amb qui havíem parlat abans va venir corrents cap a ella per dir-li:“aquests dos només parlen en japonès”. Imagineu-vos la cara de pòquer.“Aquests dos??”
Tot i que pot semblar una mica “paranormal” (la veritat és que no sé com definir-ho), ens trobàvem tots dos a la nostra salseta: tranquils parlant en japonès amb els altres japonesos. El problema és que nosaltres no som japonesos. Per postres, els nostres dolços estaven molt ben fets, “com si fossin fets per japonesos”. La noia austríaca va repartir fotocòpies amb la recepta explicada. A nosaltres ens va donar la versió en japonès. Vaig sortir feliç de l'ambaixada amb els meus dolços pensant de menjar-me'ls l'endemà.

Estic convençuda que m'acabaré acostumant als usos socials europeus en unes poques setmanes més. El problema no és el que veuen els altres, sinó el que ha portes a dins. Fet el canvi, passat el punt de no retorn, et converteixes una mica en una rara avis, en una estrangera al teu país. Ho saps, ho notes. Moltes vegades dius que no, que t'hi acostumaràs, però en el fons saps que un cop has fet el pas, no hi ha marxa enrere.

Hi ha pinzellades a la personalitat, formes de veure el món diferents, formes d'abstracció a l'hora de veure els problemes de casa, experiències diferents que han fet que la meva personalitat sigui de certa forma, coses que comparteixo amb altra gent diferent que no viuen a casa. És normal, doncs, que els que hem tingut experiències semblants ens acabem ajuntant per fer un cafè, per posar un exemple.

Em miro Europa amb uns altres ulls. Potser amb uns ulls més crítics dels que molts dels que viuen aquí voldrien, donant valor a petits plaers de la vida que altres donen per descomptat.
Allà on jo trobo plaer i joia, molts no hi troben res. Us donaré dos exemples:

Fa dos dies vaig anar al Cafè Central. És una cafeteria clàssica vienesa, on hi ha un pianista tocant el piano pels clients. Si vols, li pots donar propina per la seva actuació. Jo estava asseguda a la meva taula, gran i pomposa, amb una cadira grossa i còmoda, escoltant una música que em feia relaxar. La meva amiga era un sac de nervis. La taula era petita, la cadira massa dura i la música la molestava de mala manera. Per a mi, aquella taula, la cadira i la música eren tot un luxe. Per a la meva amiga una cosa carca que no aguantava. A més, el lloc era petit. En canvi, per a mi era tot gran i m'ho estava passant pipa. De fet, segons els “estàndars europeus” les taules de la cafeteria eren petites, i les cadires massa tradicionals, i per tant dures. Per a mi era un luxe, tenint en compte l'espai que estic acostumada a tenir a Tòquio.

L'altre exemple és “poder estirar els braços i no tocar enlloc mentre estic a casa”. L'espai sense res al mig, sense mobles, sense cadires, sense res, a on pugui obrir els braços, les cames i no tocar res. Una habitació mig buida i despullada, amb una taula i una cadira, és un palau. I per què? Doncs perquè els meus ulls poden veure un buit i el meu cos pot experimentar l'aire dins de casa i relaxar-me amb el no-res. Vet aquí un luxe que trobo exquisit. Tota una monstruositat, per altra banda, per algú que troba una habitació mig despullada, l'ambient més solitari i depriment de l'Univers.

Tot és una qüestió de punts de vista.
Els meus han canviat i m'han fet valorar molt més el que tinc a casa. Però també m'han fet una persona molt més crítica i objectiva a l'hora de veure altres "coses de la societat" que s'han de millorar, la falta de gust pel bon servei o la manca d'objectivitat que tenen els europeus a l'hora de fer-se una autocrítica. D'aquí una mica la rara avis, perquè els ulls amb què observo i analitzo el meu voltant són diferents als ulls d'una persona que ha tingut una experiència local. La suma de totes aquestes coses petites és la que fan que algú, no se sàpiga com, sigui un estranger a casa seva, i que hi hagi, al seu voltant, alguna cosa que no acabi de connectar o que faci posar nerviosos els locals.

La gent de casa creu que aquestes “manies” s'acaben pocs mesos després de l'arribada a casa. Però la veritat és que no ho crec pas. Els costums socials, de portes cap enfora, es tornen a aprendre. Les experiències viscudes no es poden oblidar, i aquestes es queden arrelades de portes cap endins marcant la nostra personalitat i el nostre caràcter.

Josefa Valderrama

Nota: si veniu a Viena heu d'anar a un concert al Cafè Central, al Palau del Schönbrunn i a una exposició d'art. Perdre's una d'aquestes coses és un crim!

------------------------------------------------------------------------------------
Foto 1: Les onigiri que vaig fer.
Foto 2: Els dolços de sakura que vaig fer a l'ambaixada.
Foto 3: El Cafè Central de Viena (el recomano, és molt maco!!!)
Foto 4: Vista de Viena des del Palau Imperial del Schönbrunn.