Després de 3 anys sense tornar a Europa, he decidit mudar-m'hi per una temporada a acabar uns projectes. Després de mesos donant-hi voltes i més voltes ens hem decidit. Però us puc assegurar que la decisió no ha estat gens fàcil. Primera perquè 8 anys al Japó pesen molt. Segona, perquè no tenia l'ànima com per a fer cap mudança. Tercera, perquè Europa em sembla una mica aliena.

Us enrecordeu d'un post en el que vaig parlar de les deixalles? Al Japó el tema deixalles és un martiri. Mudar-se i haver-se de desfer de tot és una odissea. Molts dels mobles que teníem els vam regalar, però moltes altres coses “vam haver de pagar” perquè les vinguessin a recollir. Sí, heu llegit bé: "pagar perquè les vinguin a buscar". No hi ha contenidors al carrer, per tant, desfer-se de les deixalles és molt complicat, sobretot si estan catalogades com a “no recollibles de la forma tradicional”, o sigui, no recollibles pel típic camionet de les deixalles. Doncs bé, ens hem estat barallant amb el tema deixalles durant setmanes (per no dir més d'un mes sencer).

Però el problema principal no han estat les deixalles, sinó les emocions. Jo he estat vivint al Japó 8 anys, i sense tornar a casa durant 3 anys. Ara mateix, escrivint aquest post em trobo a Viena, Àustria, i encara em faig creus del munt de cultura japonesa que porto a sobre incorporada i que no sabia que l'hagués internalitzat tan fortament.

Sabia, des que vaig prendre la decisió de venir al vell continent, que hi hauria coses “estranyes”, però mai m'hauria imaginat que els detalls fossin a tot arreu. Us donaré un exemple: el passat día 28 vaig arribar a Viena i el 29 vaig anar al supermercat de la cantonada a comprar queviures. Doncs bé, a l’hora de pagar ho vaig intentar fer amb una Suika. La Suika és una targeta recarregable de la companyia de trens JR. Amb ella no només pots anar d'un lloc a l'altre amb el tren, autobús o el metro, sinó que també pots pagar a moltes botigues. Aquesta targeta porta un xip incorporat únic, amb un codi únic, i pagues posant-la a sobre d'una mena de màquina que s'il.lumina. Vaig treure la meva Suika i vaig buscar al mostrador de pagament la màquina per pagar. Evidentment no la vaig trobar. Em vaig adonar que “aquesta no era la targeta” quan el noi del davant em va mirar amb un posat d'“aquesta està boja”.

M'hi acostumaré, jo, a Europa? Suposo que sí, però els meus amics que ja han passat pel mateix m'han dit que trigaré mesos (o potser anys). Tot i que m'han dit que deixi de fer reverències quan entregui els diners per pagar, quan demani disculpes o quan intenti passar d'un lloc a un altre on hi ha molta gent, el fet és que aquests detalls se m'escapen sense adonar-me’n.



Aquestes situacions fan pensar molt. Quan te’n vas a l'estranger, acostumes a agafar les maneres del lloc. Costa, i per això les internalitzes més perquè no vols ser un maleducat. Un cop t'has re-educat, et trobes perfectament bé al lloc que anomenes casa. Això normalment passa en llocs on hi passes molts anys, tot i que hi ha persones que absorbeixen la nova cultura en temps rècord.
Però, quan retornes d'allà on has triat fer casa teva durant anys, acabes amb els nervis de punta, estrès i penses “què coi ha passat amb les maneres d'aquest país!?” (referint-te a la teva casa originària).

Viena no és casa meva, però les semblances amb la resta d'Europa, incloent-hi Catalunya, són patents. Tot i que afortunadament hi ha moltes diferències. Tenint en compte que vinc una mica de “Mart”, per dir-ho d'alguna manera, el xoc cultural es fa evident. Però és clar, estem parlant d'un xoc cultural a la inversa. Me l'esperava però no tan gran. De fet, estic molt contenta d'estar en un altre país estranger i no anar a petar a casa meva directament, ja que així ja m'hauré acostumat bastant a Europa.

Un cop has internalitzat aquestes noves formes de fer en la societat, costa el doble tornar enrere, sobretot si les que has après t'agraden. La cosa més ratllant és potser el fet que tothom em tracta com un nacional més, però en realitat no ho sóc. Al Japó sempre he estat la nota dissonant i tot i que no m'han fet sentir un àlien, la veritat és que es veia que era una estrangera a primer cop d'ull. En canvi aquí no. Esperen de mi una certa reacció i no la puc donar perquè estic utilitzant uns codis culturals que no s'adeqüen a l'aparença que tinc.

Tot i que pot semblar divertit, la veritat és que fa una mica d'angúnia aquest "culture shock". És una espècie d'al•lèrgia estranya que fa que et sentis fora de lloc. I si això ho estic experimentant aquí, a l'Europa de l'Est, què passarà quan visiti els de casa? Suposo que és una pregunta que ens fem molts de nosaltres quan tornem a visitar les nostres famílies després de llargs períodes de temps. Ens veuran gaire canviats? Ens entendran? Veuran els nostres costums i noves maneres de fer com a extravagàncies? Aquesta mena de preguntes i la reacció que puguin tenir a casa, els amics o coneguts fa que ens puguem sentir integrats o fora de lloc.

Els que hem viscut a Tòquio tenim una llista de coses que fas quan hi has viscut durant massa temps. Com per exemple: fer reverències quan parles per telèfon, posar una sobrecoberta al llibre que llegeixes perquè no vegin quin llibre és, pagar amb suika a les botigues, entregar els diners per pagar amb les dues mans, utilitzar gesticulacions exagerades que no tenen cap sentit a fora del Japó, etc, etc, etc. Segons aquesta llista llarga podem saber, més o menys, l'èxit que tindrem en cas de tornar per terres natives.

Tot i que ja trobo a faltar Tòquio i les seves maneres, us asseguro que hi ha una cosa que no trobaré a faltar gens: el sistema de tirar les deixalles. Mai m'havien agradat tant els contenidors verds, grocs i marrons del carrer.

PePi