Aviat es complirà un any del gran terratrèmol i tsunami de l'11 de març. Aquell dia va canviar moltes vides al Japó. Els efectes al nord han estat devastadors. Molts de nosaltres ens hem trobat enmig d'un canvi que ha afectat en gran mesura tant les nostres vides com les nostres formes de veure el món.

Avui, molts dels afectats pel tsunami al nord del Japó segueixen en unes condicions inhumanes. L'índex de suïcidis ha pujat bruscament. Les ajudes del govern segueixen brillant per la seva absència, mentre moltes ONGs intenten fer el que poden.

En algunes poblacions, com a Ishinomaki, molts dels supervivents han fet pinya i s'han muntat “baretos” on poder oblidar durant una estona a on viuen, quina és la seva tragèdia. D'altres, s'han organitzat en petits grups d'ajuda veïnal per reconstruir les seves cases, carrers, pobles i ciutats.

En alguns llocs els cotxes segueixen encastats entre cases mig derruïdes. Com si tot fos de joguina i un nen entremaliat ho hagués posat tot de potes enlaire. En molts altres llocs fa poc que ha arribat l'electricitat.

Molta gent viu en cases comunals on a poc a poc els seus inquilins van desapareixent. Molts deixen cartes demanant disculpes per no poder continuar endavant. “Jo no puc més”. “Esforceu-vos”. “Ho sento”. Molts d'altres volen emigrar, canviar de país, canviar d'aires, començar des de zero en un altre lloc.

Un any després, ens hem oblidat completament d'aquesta gent? És que només han estat la notícia del moment de moda? Què se'n farà, d'aquesta part de país que ha estat literalment escombrada per un tsunami?

Pobles destrossats, famílies trencades, ofegades, sense futur. Fan pinya. Els supervivents fan pinya. I la resta de país comença a recordar què va passar ara fa un any. El que estàvem fent en aquell moment, quins eren els nostres somnis, quins eren els nostres plans. I com, vulguem o no, un terratrèmol i un tsunami ho han canviat tot.

Al nord la gent fa pinya per sobreviure i refer-se de la tragèdia, mentre criden amb veu alta que no ens oblidem d'ells. Lluiten perquè el govern no els deixi de banda. Per reconduir les seves vides i tornar a tenir il.lusió pel futur. “Seguim lluitant aquí d'alt”. I ho fan també amb molta ajuda que els hi ha vingut de l'estranger.

Hi ha moltes històries que ens fan posar la pell de gallina a molts de nosaltres.
Com la d'una professora d'anglès que va ajudar a evacuar els nens d'una escola i que després no va tornar més perquè el tsunami se la va endur.

O la història d'un petit que va néixer quan va arribar la catàstrofe. Tot i que hi hagi encara molt camí per fer, encara que sembli que molta gent ho tingui fomut, el nord fa pinya i agraeixen al món l'ajuda que els hi han donat.

Els japonesos són un poble molt agraït. Un any després els del nord encara lluiten per tornar a la normalitat. No els oblidem.

Pepi
__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
Video 1: Manca d'ajuda. "Then and now" (Llavors i ara) de Paul Johannessen. Font: Vimeo.
Video 2: Gràcies per ajudar. Per part de la gent del nord del Japó. Font: Youtube.