El Japó té totes les característiques d'un país sofà, és a dir, un país tan còmode, que t'ho fa repensar molt alhora de voler tornar a casa.

La raó principal, és la seva comoditat. És tan còmode com estar en un sofà mirant la televisió, mentre t'ennuegues amb les patates fregides i la cervesa. En canvi, Espanya té totes les característiques d'una masia, gran i amb molt d'espai, enmig d'un paisatge extraordinari. Vegem-ne però, els pros i els contres d'aquests dos tipus de país.



Un país sofà és tan còmode, que la imatge de la masia no agrada gaire, tot i que l'espai que ens ofereix sigui molt sexy. Tenir qualsevol andròmina a qualsevol hora, menjar a qualsevol hora del dia o de la nit, estar connectat tant físicament com electrònicament a tot arreu a la velocitat de la llum, fa que les poques comoditats de la masia et facin venir urticària.

La metàfora pot semblar una mica fora de lloc, però en realitat el Japó és molt còmode, sobretot Tòquio. Les botigues obren 7 dies a la setmana, i moltes estan obertes 24 hores al dia tots els dies de l'any. Fins i tot pots trobar perruqueries a Tòquio a hores vampíriques. Després de tallar-te els cabells, sempre pots anar a esmorzar a la cafeteria propera mentre surt el sol. Això sense comptar les caminades nocturnes per milers de carrers tipus gola de llop, i estar segur de no deixar-hi ni els diners, ni la càmera, ni la pell. Anar en metro o en tren on vulguis, i fer que et portin a casa els paquets que vulguis fan d'aquesta ciutat un paradís una mica singular.

És molt còmode tenir la nevera totalment buida, excepte per un tros de tomàquet, i anar al konbini del barri a buscar el que falta. Si un vol, pot sortit a fer un vol nocturn amb la bicicleta fins a un barri més cridaner i anar a un restaurant cap allà a les 4 del matí. És molt còmode sortir quan vols, comprar fins i tot l'andròmina més extraterrestre de l'Univers i tornar al cublicle panxacontent.

El problema: l'espai. Parlem d'edificis en plan rusc, plens de cubicles on milers de persones fan les seves vides. Tot és petit. Fins i tot l'aspiradora. De vegades, sembla realment liliput. La pega és que tots som gegants! S'ho mereix això d'estar-se al sofà, si vius encongit als seus coixins?

Per l'altra banda tenim la masia on de comoditat, tret de l'espai i les vistes a la natura, ben poca. Sense carro, res d'anar al poble del costat. Sense previsió setmanal de teca, si se t'acaben els queviures del rebost, acabes fent dieta. D'andròmines estranyes ben poques, i si les demanes per internet, trigaran en arribar.

Les connexions són lentes, i les idees de fer passejades pel bosc tot sol no són precisament afalagadores, sobretot tenint en compte que d'animals ferotges n'hi ha en abundància. S'ho mereix estar-se a la masia i viure una mica en plan Mad Max?

Tant el model dofà com el model masia estan en crisi. Sabem del cert que si no s'hi posen remeis reals, tots dos models acabaran amb una gran patacada. Tot i amb això, no estaria malament fer un mix amb aquests dos models.

Sofà o masia, vet aquí la qüestió dels nous Hamlets del segle XXI, emigrants a països estrangers que trobem comoditats que són gairebé pel.lícules de ciència-ficció a casa.

Pepi Valderrama