Els japonesos són famosos per estar carregats d'al·lèrgies de tot tipus, durant tot l'any. Mascaretes blanques a la cara van amunt i avall dels carrers, als trens i als temples. Sota les mascaretes s'amaguen els ulls plorosos d'una persona atacada per les al·lèrgies estacionals.

Tot i que es pot pensar que vivint a l'estranger les al·lèrgies locals no t'atacaran mai, la veritat és que, com més temps passes al lloc, més probabilitats tens per acabar igual de patidor com els locals.

El clima aquest any està boig. Estem començant novembre i encara tenim calor de setembre. Els dies de fred encara no han arribat, i això ha fet que les plantes de tardor s'hagin posat a mil produint pol·len. Una d'aquestes plantes és la planta de l'arròs. Una de les milers de persones patidores de l'al·lèrgia a la planta de l'arròs us està escrivint aquestes línies.

Sempre he vist com els meus amics japonesos, arribant la tardor, es posaven molt malalts, fins al punt d'estar-se uns dies al llit per recuperar-se, no d'un refredat, sinó d'un atac d'al·lèrgia massiva. Amb ulls plorosos, esternuts i mascaretes anant a munt i avall a tot hora. Vet aquí que aquest any m'ha tocat a mi també.

Després de dies i dies lluitant contra l'al·lèrgia, al final, aquesta em va tombar directament al futon. Els ulls plorosos i humits, el nas rajant, els esternuts interminables i una picor de gola incessant. La sol·lució de primera instància: la mascareta. La sol·lució de segona instància: una medicina bomba que et deixa tan grogui que no pots fer res més que dormir (d'aquí que te l'hagis de prendre quan vas a dormir).

És una experiència bastant estranya anar amunt i avall sota d'una mascareta. Sense, la cara se't descompon. L'única cosa que no pots salvar són els ulls... Tot i amb això, és un remei que fa que l'atac d'al·lèrgia no sigui tan potent.

Ser una estrangera a sota d'una mascareta és estrany. Primer perquè els mateixos japonesos no estan acostumats a veure els estrangers amb una mascareta a la cara. Segon perquè no hi estàs gens acostumada. S'ha de fer una mica de malabarismes per portar-la amb les ulleres. És una mica com tornar-te un Darth Vader versió blanca… Normalment nosaltres, els estrangers, esternudem arreu i repartim graciosament, ací i allà, les nostres micropartícules.

És estrany veure un estranger caminant amunt i avall amb una mascareta blanca. De fet, per als japonesos, veure una estrangera closa dins una mascareta és d'allò més estrany i divertit. D'aquí que totes les mirades acabin donant una segona passada per comprovar que els seus ulls no els han enganyat: és cert, és una estrangera.

També és molt curiós que el fet de patir les mateixes al·lèrgies que els japonesos fa que se sentin més propers a tu. Els meus amics, patidors com jo dels estralls de la planta de l'arròs, han fet pinya al voltant meu, en contra d'aquesta planta funesta. Noms i noms de medicines alternatives, noms i noms de tes, herbes i menjars que ajuden a combatre-la flueixen en missatges de text al meu iPhone. Consells i regals de caramels que ajuden a mitigar l'al·lèrgia són les respostes de companys de feina, que per norma general tendeixen a ser bastant distants.

"Quan ens posem bé anirem a un restaurant i menjarem soba!" "Quan faci fred hem d'anar a menjar oden!" De sobte, el fet d'esperar el posar-nos bons, és l'excusa perfecta per anar a fer un mos. Compartir una de les al·lèrgies nacionals sembla que obri portes. Compartir esternuts, mocs i plors per la planta de l'arròs, paradoxalment, té un aspecte positiu: fas amics.

Pepi
________________________________________________________________________________________________________
Vídeo: Al·lèrgies i la mascareta (del programa del temps de la tele)