Escric l’article el dia que triem presidenta per als propers quatre anys. Anuncien que ha guanyat Cristina Fernández de Kirchner i això significa quatre anys més de l’enfocament d’aquest govern en la gestió del país.

Potser us preguntareu, com és que guanya un altre cop si rep tantes crítiques segons els mitjans catalans i espanyols que repliquen la informació dels grans mitjans d’aquí?

Podria haver-hi – de fet n'hi ha – moltes explicacions i discussions al voltant d’això: Populisme diran uns, l’economia, diran uns altres, la política diran uns tercers. Segurament una barreja de tots amb condicions internacionals favorables – el preu del gra de soja – i una política molt clara sense seguir cap ortodòxia, cap directriu, del que segons els “entesos” s’hauria d’haver fet.


No sóc economista – un amic que ho és m’explicava que els economistes eren molt bons en trobar explicacions al que havia passat, no al que passaria – i puc cometre molts errors d’apreciació tècnica. Però sí m’atreveixo a dir que la clau del benestar actual que passem a l’Argentina és haver posat la política al centre del debat. La política com a rectora de la comunitat i no supeditada a la gestió administrativa de l'"status quo".

Si us hi heu fixat, a les manifestacions de Grècia, acostuma a haver-hi referències a l’Argentina. Això és perquè fa ara mateix deu anys l’Argentina va patir una crisi sense precedents. L’atur més enllà del 25% (7,5% actualment) i el 50% de la població sota el llindar de la pobresa.

Segur que tots teniu un conegut, un amic, que va haver d’emigrar per culpa del “corralito” i el final de la dècada neoliberal. I és que l’Argentina va seguir, fil per randa, les recomanacions del Banc Mundial i de l'FMI. Totes les directrius del consens de Washington. Totes les privatitzacions “necessàries”.

Doncs bé, l’Argentina es va declarar en “default” – paraula màgica comparable a un tabú, ja que els països no hi poden caure – i va quedar arrasada. I va caure aplicant les mateixes mesures que s’estan aplicant a Europa i que ja se sap que van fracassar.

Però un cop superat l’estat de xoc – no oblidem que va haver-hi 30 morts en el moment àlgid de la crisi per enfrontaments amb la policia – el país va haver de tornar a començar. I en aquest tornar a començar – sense caure en un idealisme que seria ridícul – el país ha anat trobant el seu propi camí aplicant polítiques amb P alta per anar sortint del pou.

(Us recomano aquest enllaç per conèixer una de les iniciatives més emblemàtiques per sortir de la crisis d’aquell moment, les fàbriques recuperades)

I és el govern actual – que es troba al poder des del 2003 – el que ha anat creant i posant en pràctica polítiques pròpies que han tocat més d’un ull de poll. I és que no pot ser d’una altra manera. En una crisi com l’actual, si vols afavorir uns que no en tenen has de tocar interessos dels que en tenen.

I ja som al cap del carrer. Més enllà de simpaties, d’encerts, de formes, de grisos que té tot govern, el que no se li pot negar a aquest és que té coratge. Coratge de veritat. T’agradarà més o menys, estaràs d’acord en tal acció o en tal altra. Però ha situat la política al centre del debat i per això guanya.

Conec força gent que no és gens cristinista que ha votat per la presidenta. I se l’ha votat perquè té un camí, una manera de fer. Probablement quan l’oposició surti de la mirada del passat s’obriran altres perspectives. Però avui, el coratge i els fets (que no paraules), li han donat més del 50% dels vots en primera volta.

Em sembla, i és la meva modesta opinió, que és precisament ara quan tothom ha de donar un passet endavant i fer-se càrrec de la política i del coratge que implica. Quan llegeixo els titulars dels grans mitjans d’allà i veig que “la borsa aquí o la borsa allà” m’esgarrifo. Em sembla que ja n’hi ha prou.

Ah, com diuen per aquí, l’Argentina no és ningú per donar lliçons però sí que té una llarga expernulliència en crisis de tota mena. De fet, quan en parlo amb gent coneguda, sempre em diuen que aquí hi estan acostumats.

Xavi
__________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: Una dona de classe mitjana protestant durant el “corralito” del 2001. Chorro = lladre.
Foto 2: Una imatge de Tecnópolis, el parc temàtic sobre ciència i tecnologia, que s’ha muntat a Buenos Aires i que expressa la voluntat de desenvolupament del país.