oracio
Són dos quarts de set de la matinada i un degoteig constant de persones surten de casa seva. S’han instal•lat zones especials en alguns carrers, amb estores a terra, tarimes i reproduccions de la sagrada Kaaba penjada entre les garlandes del carrer. Fins i tot n’hi ha que tenen ridículs ninots inflables que, si no fos perquè algú se’m pot ofendre, diria que proven de reproduir la imatge d’algun profeta o xeic important. Els homes i les dones estan separats: els homes més a prop de l’entarimat i les dones, al darrere. Hi ha qui ha aprofitat el pas d’un carrer per marcar més encara la diferència. Hi ha dones grans que no poden jeure a terra i estan assegudes en cadires; infants, gent jove concentrada, fins i tot policies d’uniforme s’uneixen a la catifa mentre centenars de sandàlies i sabates descansen a les vores. Per alleugerir l’espera algú decideix recitar fins a l’extenuació algun vers lloant la grandesa d’Al•là. La passió fa que el micro passi de mà en mà, anant a petar a mans d’alguna veu infantil extremadament desafinada.

corder
Un quart d’hora després algú crida Salat! (oració!) i tothom es posa dempeus. S’escolta el takbir (“Allahu akbar”, Al•là és el més gran) i s’inicia, llavors, una espectacular coreografia al compàs dels set passos que té la seqüència oratòria islàmica, la rak’a. Centenars de cossos es mouen plegats, repeteixen els moviments al ritme de l’oració. Lloances a Déu. N’hi ha qui se’ls han enganxat els llençols i s’hi incorporen com si res, ajuntant les mans a les orelles i després al pit, per agafar el fil del grup. Mans sobre els genolls. Hi ha qui s’ho mira des d’un costat, atent, i n’hi ha que ni això. El front toca a terra. Com uns indigents que dormen a terra, que resten impassibles a la cerimònia col•lectiva que succeeix al seu voltant. Asseguts sobre els talons. Quan s’acaba la oració la majoria de la gent marxa, mentre el hitab crida la seva arenga aguantant un parell de micros sota una reproducció de la mà de Fàtima que fa pampallugues de colors.

corder mort
El que segueix a l’oració matinal no és un espectacle apte per als vegetarians més sensibles. Potser ni per als carnívors més convençuts. Gentades s’aglutinen a les carnisseries per veure l’espectacle del sacrifici. L’enorme punyal, ja tenyit de vermell, s’aproxima a la gargamella del marrà. Al crit d’Allahu akbar i en nom de Déu, el carnisser perfora la tràquea i l’esòfag d’una sola fiblada i deixa que l’animal mori dessagnat, tal com mana el ritu islàmic. La bèstia agonitza escopint a raig sang pel coll mentre les seves potes realitzen bruscament els darrers espasmes.

L’escena es repeteix cada 200-300 metres. Algú ho fa a casa seva, com denoten les portalades esquitxades de sang pertot i els desaigües que expulsen una aigua de sospitós color rogenc. Munts de pells apilades, potes atestades als vorals i rius de color vermell intens caient carrer avall. Infants fent ganyotes a carners agonitzant, munions de gent esperant il•lusionada que algú degolli l’animal més gros i indigents que s’aproximen a veure què els pertoca. Segons marca la tradició el rumiant ha de ser partit en tres parts, una per a un mateix, l’altra per a la família més propera i la tercera per als més desvalguts.

sang
La macabra celebració dura tot el matí i s’allarga durant hores. Després dels marrans arribaran els búfals, després les vaques i així fins a acabar amb tots els encàrrecs de la jornada. Qui s’ho pugui permetre gaudirà d’un autèntic tiberi durant tota la setmana servit sobre un llit de sang i entranyes al bell mig de la ciutat. Tot per commemorar la llegenda d’Abraham.

A la nit el cel obsequia una lleu però suficient pluja que neteja els carrers. Deu haver estat la voluntat de Déu...

Marc i Sergi

________________
Fotos:
1. Oració als carrers
2. Cabró
3. Corder
4. Sang