Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Fa uns mesos vam visitar la Missió de San Juan Capistrano, una parròquia espanyola situada al sud de Califòrnia. Aquesta missió va ser erigida l’any 1776 pel pare mallorquí Juníper Serra. És una de les missions més importants de totes les missions californianes.

L’objectiu primari de les missions era el de convertir el major nombre possible de natius cap al cristianisme. Espanya, en comptes de portar espanyols a habitar les colònies, com van fer els britànics, van creure que podrien convertir els natius en espanyols.

Per aquesta raó van crear les missions, per educar i convertir la gent. Aquells que es van convertir, van anar a viure a la missió i no en podrien sortir sense permís. En menys de 30 anys la missió va anar prosperant fins a tenir 1.000 habitants.

La missió compta amb una basílica de pedra, una capella i una església; habitacions/cel•les i menjadors, sales de música, sales on feien el vi i l’oli, una gran extensió d’horts, forns i jardins, un cementiri i la caserna dels soldats, entre d’altres.

L’any 1812 hi va haver un terratrèmol que va destruir gran part de la missió, que posteriorment va ser reconstruïda. De fet avui dia les obres de reconstrucció encara segueixen. A partir d’aleshores, la missió va entrar en declivi.

Quan Mèxic es va declarar independent d’Espanya, el 16 de setembre de 1810, el govern va decidir acabar amb la missió. Però quan Califòrnia va passar a ser part dels Estats Units, el govern va retornar la missió a l’església catòlica.

Tot i que aquesta missió és propietat de l’església, està dirigida per una organització no governamental; així doncs només reben subvenció de les donacions dels visitants i els benefactors.

Estel i Lluís, EUA.

------------------------------------------------------------
Foto 1: Horts de la parròquia.
Foto 2: Restes d'un forn en què feien estris de metall.
Foto 3: Jardins de la parròquia
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Aprofitant els caps de setmana que tenim lliures, anem visitant ciutats i llocs que ens queden a prop, o relativament a prop de casa. Una de les primeres ciutats que vam visitar va ser Las Vegas, també coneguda com Sin City (la ciutat del pecat); és la ciutat més gran de l’estat de Nevada. El seu nom li va donar l’espanyol Antonio Armijo, que passava per allà seguint un vell camí des de Texas, amb motiu de les fonts que existien en les àrees baixes de la vall que creaven zones verdes que feien contrast amb el sec desert.

La ciutat va començar a construir grans hotels i casinos de joc a partir de la legalització del joc als anys 30. Molts dels primers inversors de la ciutat van ser acusats de portar diner procedent dels sindicats del crim de la Costa Est. De fet, l’Hotel Flamingo, el primer hotel de la ciutat moderna, va ser construir amb la supervisió del gàngster Bugsy Siegel.

El viatge des d’Irvine, la ciutat on vivim, són unes 4 horetes i poc. De camí, ens vam aturar a Calico, una antiga ciutat minera de l’oest creada l’any 1881. La ciutat tenia unes 500 mines i va produir més de 20 milions de dòlars de plata en uns 12 anys. Amb la pèrdua de valor de la plata l’any 1890, Calico va perdre la seva població i es va convertir d’aquesta manera en una ciutat fantasma. A dia d’avui s’ha convertit en una atracció pels turistes que passen per allà de camí a Las Vegas o fent la Ruta 66, entre d’altres.


A l’arribar a Las Vegas el primer que vam fer va ser recórrer l’Strip, el carrer on es troben els hotels i els casinos més famosos de la Ciutat. Gairebé tots els hotels tenen el seu propi casino. Nosaltres també ens allotjàvem a l’Strip, però aquesta vegada vam dormir en un autèntic Motel americà.

Hi ha un munt d’hotels temàtics amb decoracions impressionants dignes de ser visitats. Algun dels hotels temàtics més famosos de la ciutat i que més ens van agradar són:

Excalibur: Inaugurat l’any 1990 (4.008 habitacions). Aquest hotel està inspirat en el castell de Carcassona(França) i el seu nom fa referència a l’espasa del rei Artur. Des de dalt de tot d’una de les torres hi ha el mag Merlí observant.

New York, New York: Inaugurat l’any 1997 (2.024 habitacions). La seva façana és una espectacular recreació de l’skyline de NY amb l’edifici Chrysler o l’Estàtua de la Llibertat, entre altres. Té una muntanya russa que dóna la volta a tot el complex.

The Venetian: Inaugurat l’any 1999 (7.128 habitacions i suites). Un dels més luxosos. A dins tens la sensació d’estar contemplant la Capella Sixtina o d’observar els canals de Venècia amb les seves gòndoles.

Paris: Inaugurat l’any 1999 (2.915 habitacions). Amb una torre Eiffel de 140 metres (la meitat de la mida de la Torre real), aquest hotel es veu des de tota la ciutat. També hi ha una rèplica de l’Arc del Triomf i de la Plaça de la Concòrdia. El seu casino recrea els carrers de Montmartre i cada taula de joc té el nom d’una estació de metro.

Després de visitar gran part dels hotels més famosos de la ciutat del joc, vam decidir provar sort a les màquines d’apostes. La gran jugada de la nit va ser la inversió d’un dòlar a les màquines escurabutxaques! Vam guanyar-ne cinc!

A part de l’Strip, també vam visitar el Fremont Street, la zona on van fer-se els primers hotels i casinos de Las Vegas. És un carrer per a vianants amb una volta de canó amb 12,5 milions de llums LED que cobreixen tot el carrer. És força espectacular veure tots els llums oberts i els colors i formes que s’hi van representant.


Estel i Lluís, Irvine (CA)

------------------------------------------------------------------------------------
Foto 1: Cartell lluminós a Las Vegas.
Foto 2: La ciutat fantasma de Calico.
Foto 3: El carrer de L'Strip a Las Vegas.
Foto 4: L'Hotel "New York, New York" a Las Vegas.
Foto 5: L'Hotel "Paris" a Las Vegas.
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Com a primera col·laboració al blog de “Catalans pel món” us volem parlar de l’impacte que ens ha produït aquest nou entorn on vivim.

Irvine és una ciutat del sud de Califòrnia, tot i que el terme ciutat, tal com l’entenem a Europa, no defineix pas l’estructura urbanística de cap dels termes municipals d’Orange County i Los Angeles County. Imaginem que poguéssim tirar tot Barcelona a terra i començar de nou: la construiríem igual? Segurament no. Els senyors que van construir Irvine van tenir l’oportunitat de dissenyar una ciutat segons les necessitats de l’humà de la segona meitat del segle XX.


Concretament, es va dissenyar des de zero als anys 60, i es va consolidar com a terme municipal el 28 de desembre de 1971. Irvine té una extensió de 172km2 i una població d’uns 220.000 habitants (28.000 dels quals són estudiants de la University of California Irvine (UCI), com nosaltres; i uns 10.000 més són treballadors del campus), pel que es pot dir que la ciutat gira al voltant de la universitat.

Si feu el càlcul, la densitat és d’uns 1.280 hab/km2, que suposa una densitat 12 vegades inferior a la de Barcelona i unes 4 vegades inferior a la de l’àrea metropolitana (amb la diferència que nosaltres tenim molts espais no urbanitzats dins d’aquesta regió i ells no).

No hi ha espais no urbanitzats i les ciutats estan enganxades les unes amb les altres.

Tornem enrere. Hi havia una vegada un senyor anomenat James Irvine que un dia per allà finals del segle XIX va decidir comprar terrenys. Es veu que hi tenia la mà trencada, perquè en va comprar molts.

El seu fill va fundar una empresa anomenada (endevineu com) Irvine Company. Així doncs, és comprensible que una ciutat a on pràcticament la totalitat del seu sòl pertany a la Irvine Family es digui com es diu. De fet, segurament, l’actual successor de la família Irvine li pot dir al seu fill la típica frase “fill meu, tot això eren ranxos” (que vindria a ser l’adaptació californiana de la nostra frase “fill meu, tot això eren camps”); i a més pot afegir “i tot això és nostre!”, que no està malament.


Però anem al gra. En què consisteix l’estratègia urbanística d’Orange County? (o almenys el que nosaltres hem deduït). Per començar, tot és pla i fàcilment urbanitzable. Segon: quan es van crear les ciutats europees a l’edat mitjana, la gent encara no tenia cotxe, per la qual cosa el seu radi efectiu era el que podien caminar, diguem, en 20 minuts. Quan es va construir Irvine la gent ja tenia cotxe, i per tant el seu radi efectiu era de fins on podien arribar en 20 minuts, però en cotxe. Així que, igual que si vius a Barcelona tens accés a la gran majoria de serveis a 20 minuts a la rodona caminant, a Irvine passa el mateix però en cotxe.

El problema el tens quan no disposes d’aquest vehicle. D’aquí que la idea de ciutat sigui diferent. Ja no és necessari l’existència de petits comerços pels carrers, ja que com que s’ha d’agafar el cotxe tant sí com no, millor concentrar-los tots en nuclis comercials.


Bàsicament, Irvine consta de les següents zones:

- Residencials: La gran majoria d’extensió. Es tracta d’illes enormes on hi ha cases unifamiliars amb la seva backyard (pati al darrera), de màxim una sola planta (PB+1). L’alternativa són les comunitats: zones d’apartaments. Els preus en general són força alts.

- Comercials (malls): Així doncs, tots els comerços els concentren en grans àrees comercials amb pàrquing. Allà hi ha supermercats, botigues, restaurants i altres serveis com perruqueries, servei de bugaderia, etc.

- Financers: Són una minoria, tot i que a Irvine hi ha una zona amb bastants edificis d’oficines. Lògicament, aquests edificis pertanyen a la Irvine Co. i en lloguen espais a les empreses.

- Parcs: Petits boscos amb camins per anar en bicicleta, caminar o córrer, on la gent hi va a fer esport, jugar amb els nens o passejar els gossos.



I com que al final tot és a una distància impossible per anar-hi a peu, el resultat és que tots els carrers (ja siguin etiquetats Road, Drive, Way, Street, Boulevard, etc) tenen normalment dos carrils per sentit de circulació. Això és bastant còmode, ja que no t’has de preocupar pel sentit dels carrers, sinó que senzillament saps que sempre podràs tombar cap allà. I les interseccions? Doncs amb semàfors (alguns d'eterns, altres de molt ràpids) o la superintersecció on tothom té un STOP. És bastant divertit, perquè la preferència la té el primer que ha arribat, i així un no ha de pensar si és a la dreta i té preferència i aquestes coses rares que tenim a Catalunya. Ah, i també tenen molts carrils bici...

I ja que estic posat en circulació, parlaré d’autopistes: n’hi ha moltes. Tantes que de la universitat a Los Angeles pots triar diferents rutes. El problema és que sempre hi ha trànsit. A qualsevol hora i dia de la setmana. A més, les retencions són bastant més espectaculars que a Barcelona, perquè no és que tinguis 2 carrils, com a la C-58: és que normalment n’hi ha 4 per sentit, a part del Carpool (equivalent al VAO)!

Conclusió, tal com està muntat ara funciona prou bé (si tens vehicle propi), però el dia que es posin a construir massivament vivendes de més d’una planta (els pisos de tota la vida de les ciutats), les vies de comunicació potser no podran suportar un augment tan important de la densitat.

Estel i Lluís, Irvine (CA)

------------------
Fotografia 1: Fotografia feta des d’un mirador de Mulholland Drive (als turons de Los Angeles)
Fotografia 2: Irvine. Zona residencial en primer pla. Districte financer al darrere
Fotografia 3: Mason Regional Park
Fotografia 4: Quatre carrils + carril VAO a l’esquerra
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Som l’Estel i el Lluís de Viladecavalls. Tenim 24 i 25 anys, respectivament.

Vam venir a Califòrnia per ampliar els nostres coneixements en les nostres disciplines i seguir la nostra formació.
A Catalunya portàvem dos anys i mig treballant en els nostres respectius camps i vam decidir fer una parada en la nostra carrera professional per tornar a estudiar per un temps.

Jo, l’Estel, sóc llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques (UB). He cursat el Postgrau en Màrqueting a la University of California Irvine (UCI) i actualment estic en un altre postgrau en Business Administration and Management (UCI).

En Lluís és enginyer aeronàutic (UPC) i actualment està cursant el Master in Mechanical and Aerospace Engineering (UCI).

Des que som a Califòrnia tenim un blog on escrivim setmanalment. S’anomena “A 9554 km”, que és la distància que ens separa de casa.

El blog és una barreja d'experiències personals, curiositats i llocs d'interès que anem visitant i, al mateix temps, una manera d’estar connectats amb la resta del món.

Salutacions

Estel i Lluís.
Anterior       
Publicitat