Dia sis (28-3-2011)

Bancs, avui podria escriure un monogràfic sobre el sistema bancari d'aquí, ja que he estat tot el matí movent-me per ells i fent gestions per tenir signatura en tots els comptes de l'empresa, demanar talonaris de xecs, etc.

Bé, aquí és com si hagués tornat enrere en el temps uns 20 anys per unes coses i uns 10 per a altres. Vint perquè no hi ha targetes de crèdit/dèbit. Aquí tot es fa en bitllets, pagaments, cobraments, gairebé no s'usen els talons. És impressionant el que ocupen aquí els diners. El bitllet més gran és de 10.000 de francs africans, l'equivalent a uns 15 euros. Imagineu-vos 6.000 euros en bitllets de 500 euros, són 12 bitllets. Doncs aquí són 4.000.000 de francs, 400 bitllets.

Podeu imaginar-vos que al banc hi ha munts i munts de bitllets, és impressionant, la veritat. I gairebé no hi ha seguretat. Això dóna una idea de com n'és, de segur, aquest país. A cada banc hi ha un senyor amb uniforme però sense armes ni res. La gent surt i entra del banc amb bosses del súper plenes de bitllets. Impressionant.

I quan dic 10 anys enrere és perquè, si bé no es pot operar amb una altra cosa que no sigui efectiu, almenys les transaccions s'haurien de poder fer d'una altra manera que no sigui en finestreta. Sí, amics, cal anar en persona al banc, omplir formulari per duplicat, que et verifiquin la signatura, t'ho acceptin, el segellin i esperar un dia si és entre comptes del mateix banc, i dos o més si la transferència va a un altre.

També he tornat a utilitzar talons. No recordo quan vaig fer l'últim, he, he. En fi, que tot funciona com fa anys allà. Papers, munts de papers i molta burocràcia que ho fa tot més lent.

Dia set (29-3-2011)

UNA SETMANA AQUÍ!! I sembla que va ser ahir que vaig escriure el primer capítol d'aquesta aventura. Ja em començo a preocupar, perquè això m’està començant a agradar bastant. Em sento com peix a l'aigua en aquesta societat, on triomfes si ets educat, tens mà esquerra, no maltractes la gent, et guanyes el seu respecte i compleixes amb la teva feina.

Avui ens han arribat un parell de camions amb material per acabar de moblar els apartaments que tenim per als treballadors. Per fi han arribat també els mobles i el material d'oficina. Al final això semblarà una empresa de veritat, no una casa de colònies, he, he.

També han arribat tots els estris de cuina perquè la Fatima ens pugui demostrar les seves habilitats culinàries. Demà toca anar al súper a comprar provisions per poder deixar de menjar en restaurants i optimitzar al màxim les despeses, una de les meves funcions aquí: que l'empresa sigui rendible. He deixat els muntadors amb les instruccions del que havien de fer i he anat als bancs de nou. Ja us he explicat que aquí aquesta part de la gestió és molt manual.

La tarda ha tingut una cosa fora del normal. M'han vingut a visitar la Mireia, el seu marit i la seva filla. La Mireia és una catalana que vaig conèixer abans de venir, en una web de catalans pel món. Ella va venir per uns mesos, fa uns quants anys. S’ha casat amb un guineà i té una filla que és una monada. Perquè veieu, una altra persona que ve i ja no torna. És que això té alguna cosa que enganxa, i això que no he vist ni un 10% de l’illa i ni un 3% del país sencer.

Hem xerrat de tot una mica: com és la vida aquí, els costums, etc. La veritat és que m'ha dit que aquí estic molt bé. Amb aquesta infraestructura tot es fa més suportable. El seu marit treballa a l'empresa petroliera del país, en una bona posició. Això li permet a ella no treballar i poder tenir cura de la nena com es mereix.

Després de la visita de la Mireia he tornat a preparar el sopar, és que m'encanta cuinar, com ja sabeu. Avui he fet uns espaguetis, han sortit boníssims, només m'ha faltat l'orenga per fer-los perfectes. Demà ens aprovisionarem bé al súper. :)

José.
________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: Bitllets de Malabo.
Foto 2: Els mobles de l'oficina ja montats.
Dia quatre (27-3-2011)

El quart dia ha estat el diumenge, la veritat és que no he fet res especial, l'he dedicat a descansar. M'he aixecat una mica més tard del normal i m'he dedicat a gaudir de la piscina i de la tranquil•litat. Els diumenges no vénen les noies, ni els xofers, només queda el personal de seguretat. Això sí, això de costat de la piscina aquí no s'aplica, ja que l'aigua sempre està calenta, gairebé com la d'una banyera.

A la tarda, després de dinar, ens ha vingut a veure el Carlos, el director del centre cultural espanyol. Cafè, tertúlia, consells per sobreviure aquí, anècdotes, i rialles, moltes rialles. Ens hem ajuntats tres de bons, en Rafa i en Carlos granadins, jo mig andalús també. Us podeu imaginar la d'acudits que ens hem explicat. La veritat és que feia molt de temps que no tenia tanta vida social, però aquí tot és diferent, a poc a poc tothom es coneix.

Quan en Carles ha marxat, hem vist una pel•lícula. D'això hem vingut ben proveïts, ja que el meu company Senen ha portat un disc dur fins a dalt de pel•lícules, i jo un altre, així que tenim cinema garantit per molt de temps. Després de la pel•li i el sopar, banyet "refrescant" a la piscina i a dormir.

Dia cinc (28-3-2011)

Bé, ja és dilluns de nou, a treballar. Avui m'he posat mans a l'obra, mai més ben dit, ja que he anat a fer visites d'obres. Tot i que la meva funció no és aquesta, m'agrada estar en contacte amb els projectes que estem executant. He visitat les obres de l'ampliació de l'aeroport, bastides, formigó, molts operaris, si no hi estàs acostumat sembla un caos, però les obres són com petits exèrcits. Caps d'obra, encarregats, caps de colla, oficials i peons. M'han vingut records de la meva època en el món de la construcció de pisos, aquesta meravellosa etapa de bonança en el sector immobiliari, on els bitllets de 500 els veia més que ara, he, he. He tornat a veure coses conegudes, i a escoltar coses com mur cortina, poriuretà expandit, tubs corrugats, perfileria d'alumini amb trencament del pont tèrmic, façanes ventilades...

Després de l'aeroport, hem anat a l'altra part de la ciutat, a l'obra d'un peatge que estem construint. Al baixar del cotxe, l'olor de l'asfalt m'ha portat enrere en el temps gairebé 20 anys, a la meva etapa en la direcció tècnica d'obra civil. Sabates de formigó, malla electrosoldada, carcasses del 12, un altre munt de coses que m'eren familiars.

El matí ha estat com un viatge enrere en el temps. Qui m'havia de dir que totes aquelles coses que vaig aprendre fa gairebé 20 anys amb els meus amics Manel Carque i Roberto Díaz em servirien ara per sorprendre els meus encarregats d'obra. La veritat és que no s'esperaven que el director general dominés aquests temes. Ara ja saben que no em poden enganyar.

La tarda ha estat més entretinguda. He estat entrevistant candidates a secretàries. La veritat és que aquí costa trobar gent amb un mínim de qualificació, però crec que he trobat una noia bastant espavilada, parla 4 idiomes, i pot ajudar-nos en els nostres tractes amb els clients àrabs que treballen a Guinea, i en un futur amb els altres països d'Àfrica central, que parlen francès. A més, porta bones referències, ja que ha treballat en una empresa que és client nostre, fent una substitució. A veure si arribem a un acord en les condicions econòmiques i la tenim aquí dilluns. D'aquesta manera això ja semblarà una empresa de veritat.

José
________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: Piscina a casa del José.
(Text escrit el 26 de març del 2011)

Avui és dissabte, encara que aquí no diferencio gaire bé els dies, ja que casa meva és l'oficina, i tot es confon. Avui el despertar és diferent perquè he dormit a casa per primera vegada. La rutina del dia: dutxa, lavabo, antimosquits... Al baixar a la cuina, sorpresa majúscula: les meves tres noies, la Fàtima, la Morena i la Dina són aquí. No sabia que treballaven de dilluns a dissabte i l'esmorzar ja estava preparat. Així dóna gust. Aprofitant que eren per aquí li he dit a la Dina: "Vine, que et faré una dona ..." i li he donat unes 10 o 12 camises per planxar. He, he, encara sort que l'humor Guineà és heretat de l'espanyol, que si no...

Avui tocava fer una mica de turisme i hem anat al mercat (el que allà és el mercat o els encants o el rastre, segons la zona d'Espanya). No és gaire diferent d'un mercat espanyol, encara que en aquest cas la ubicació és fixa en una zona de Malabo. Això sí, no espereu trobar-hi roba nova o de marca, o falsificada. És del que menys hi ha, per no dir que la seva presència és pràcticament nul·la. Aquí el que abunda és gènere de segona mà. Sí, aquest que posem en bosses i vénen a emportar-se els dijous. Penseu que aquí un funcionari guanya 200 euros i aquesta roba es ven entre 3 i 4 euros la peça. La veritat és que s'hi pot trobar de tot, no només peces de vestir, sabates, xancletes, bosses, petits electrodomèstics, telèfons mòbils, televisors de tub, tot per equipar una casa amb dignitat, però a un preu assequible.

Menció a part mereix la part d'alimentació. Hi he vist una espècie de gambes molt vermelles, semblants a les de riu, cargols de la mida d'una carxofa, cocos, plàtans, molts plàtans i gran varietat de fruita i productes autòctons. El passeig pel mercat ha estat tota una experiència sensorial, visual, pel color i la diversitat del que es ven, així com de la gent. Acústica pel clàxon dels cotxes, incessant, ja que vianants i vehicles comparteixen un espai molt ajustat, i aquí "tocar el xiulet" sembla l'esport nacional. Olfactiu, la mescla d'olors és única i indescriptible, avui he respirat una mica de la veritable Àfrica.

Fins que no he passejat per aquesta zona de Malabo no he vist l'autèntica dimensió del lloc on em trobo. Fins avui, m'havia mogut per les zones nobles de la ciutat, on hi ha cases semblants a les d'aquí, algun hotel i tot és una mica més occidental. El canvi ha estat important. No s'arriba a veure misèria, de fet no he vist encara ningú demanant pel carrer, com a Barcelona o Madrid, aquí la gent es busca la vida com sigui.

El barri que envolta el mercat és ple de casetes de fusta, bastant precàries, de petites botigues i bars, també construïts d'aquest material, tot senzill, però molt digne, i amb preus ajustats a les necessitats del guineà mitjà. Avui m'ha tornat a sorprendre l'amabilitat i la bona educació en general de la gent d'aquest lloc. Això sí, al passeig del mercat, en el qual els únics blancs que he vist han estat els meus dos "compañeros", Rafa i Senén, em sentia observat, i totalment en minoria. He entès perfectament el que poden sentir les persones de color en un entorn de majoria blanca.

El passeig ens ha fet venir gana, i com que ja coneixem els restaurants, diguem, occidentals, en Rafa ens ha portat a un de típic d'aquí. Broquetes de Cebú amb plàtan fregit. La carn, molt tendra i el plàtan, deliciós. La veritat és que mai se m'hauria acudit ficar-me allà dins, però de la mà del nostre guia, en Rafa, anem a llocs de confiança, on fins i tot els amos ja el coneixen. Així dóna gust, i és menys perillós, ja que aquí és fàcil menjar alguna cosa poc saludable.

Què millor després d'un matí mogut que una tarda relax? Encara no havia provat la piscina, tot i que era bastant plena de fulles de l'arbre del costat i alguns mosquits. Doncs res, em vaig dir, som-hi, netejar la piscina i tallar la gespa relaxa bastant. No hi havia ni començat que en Francis, un dels nostres vigilants, em diu: "No ho faci senyor, que en 15 minuts arriba l'encarregat de la piscina". Vaja, sumem un més al nostre petit exèrcit. Pastor, un guineà molt simpàtic, ve cada dia una hora a netejar la piscina. Doncs res, un cop neta, a gaudir de l'aigua, que havia d'estar a gairebé 30 graus. Primer bany de la temporada i primera vegada en xancletes i banyador a la meva vida tan aviat.

Aquí no hi ha gaire diferència entre setmana i cap de setmana. Avui per exemple ha estat aquí el nostre advocat guineà per documentació per als tràmits del contracte d'un treballador. Aquí qualsevol tràmit s'allarga molt, s'ho prenen tot amb calma, per als que "anem per feina" és desesperant de vegades.

La tarda nit ha transcorregut relaxada, hem connectat el meu iPad a la supertele que tinc a la casa, que sona com un equip Hi-Fi, he estat fent una mica de DJ, veient uns vídeos de motos i coses del club TT, explicant acudits (fàcil amb un "granaino" aquí). Després de sopar, en Rafa i en Senen han sortit a prendre alguna cosa per aquí. Jo, com que encara no m'he recuperat de son i volia veure les curses de F1, m'he retirat a la meva habitació a una hora prudent.

José

________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: José amb la Fàtima, la Morena i la Dina.
Foto 2: Mercat de Malabo.
Foto 3: Broquetes de Cebú amb plàtan fregit.
(Text escrit el 25 de març del 2011)

Ahir va ser un dia llarg i intens. Molta gent per conèixer i llocs per visitar.

Si no et diuen que ets a l'Àfrica, per l'esmorzar no ho diries: Nescafé, Zumosol, Llet Pascual, galetes, brioixeria, embotit, mantega, tot és espanyol. És clar que el color dels sempre amables cambrers i cambreres et situen en el lloc, perquè si fos per l'idioma, tampoc en notaries la diferència.

En arribar a casa, surto disparat cap a Malabo II, la part més nova de la ciutat, que es podria confondre amb qualsevol ciutat moderna del món. Reunió a primera hora amb el director general d'una gran constructora egípcia, amb la qual col·laborem en dos dels projectes que tenim en marxa.

El país està avançant en el terreny de les infraestructures a un ritme increïble. Només heu de mirar Malabo al Google Maps: veureu que al sud s’està construint una autopista, i a l'esquerra de les obres només hi ha selva. Doncs tot això és ara més autopista i edificis emblemàtics. O construeixen molt ràpidament o el Google actualitza poc la zona.

Parlant d'infraestructures, la segona parada ha estat en l'obra d'un peatge que estem construint al final d'aquesta autopista. És l'accés a la zona residencial i turística del nord. En un principi acollirà els líders de tot Àfrica, que vénen al juliol, per al Congrés de la Unió Africana. Congrés per al qual també tenim projectes de telecomunicacions, transmissió de senyal d'alta definició, i més temes que us explicaré quan els conegui millor. Tota aquesta zona passarà a ser un complex turístic quan acabi la cimera i quedin lliures els hotels i els habitatges.

He tornat en el temps gairebé 20 anys. De 1991 a 1993 vaig estar fent d'auxiliar tècnic d'obres públiques, supervisant la posada en obra dels materials en el desdoblament de la Nacional-152 de Tona a Vic i l'Eix Transversal al pas per la rodalia de Vic. Quins records, asfalt acabat de posar, amb la seva característica, armadures de ferro, formigó. Tinc una petita xerrada amb l'enginyer que està al càrrec de l'obra, em posa al dia de com va tot, i el més tranquil·litzador és que anem per davant del plàning previst.

Ara ve el millor del dia. Visita al Ministeri d'Informació i Promoció Turística. Per sorpresa meva l’edifici no és a la zona nova perquè no ha donat temps d’acabar-lo. El xofer em porta al centre de Malabo, que encara no havia vist. El centre no està malament, és semblant a la zona residencial on estem ubicats. Per arribar-hi, cal passar per una zona de cases de fusta i barraques. Començo a veure la veritable cara de l'Àfrica. Ja posaré alguna foto perquè ho entengueu. Arge, el nostre amable xofer, ens espera al carrer mentre anem a veure el ministre.

Aquí tot va molt a poc a poc, la gent és tranquil·la per naturalesa. En Rafa, la meva persona de confiança a Malabo, em presenta com a nou director general de l'empresa a Guinea. El ministre, una persona molt senzilla, amable, em dóna la benvinguda al país, em demana el meu telèfon i em dóna el seu perquè li truqui per a qualsevol problema. Despatxem una mica com van els projectes de l'aeroport i del peatge, i ens comenta que ha de marxar a Bata, capital de la zona continental, amb el president. Més endavant explicaré el que significa que el president es mogui per la ciutat.

És hora de dinar. Quin millor lloc que el Centre Cultural Espanyol. Paella a l'Àfrica! Després de gairebé tres anys de tenir aquí en Rafa, el nostre guineà d'adopció, mengem amb el director del centre. La veritat és que Rafa ha fet un treball envejable i s'ha introduït en el teixit guineà a tots els nivells, cosa que em va facilitar moltíssim els tràmits aquí. Intercanvi de telèfons, rialles, acudits, i per a qualsevol cosa que necessitem, el podem trucar, ja que té línia directa amb l'ambaixador espanyol.

En sortir de menjar, i al carrer principal que porta a l'aeroport, no podem creuar i hem de parar el cotxe. Quan el president es desplaça del palau presidencial a l'aeroport, Malabo queda tallada de nord a sud, ja que la seva artèria principal, que va d'est a oest i porta a l'aeroport des de la seva residència, queda lliure de trànsit perquè es mogui sense obstacles la seva caravana, composta de diversos cotxes de guardaespatlles fortament armats abans i després del vehicle presidencial. Impressionant!!

Tarda de paperassa, revisió d'informació dels projectes, repàs financer i preparació per a la reunió amb els tècnics que tinc a cada obra per repassar el que s'ha fet durant el dia, els comptes d'explicació de cada projecte, despeses, etc.

El segon dia arriba a la fi, i les meves maletes estan encara sense desfer. Sopem una mica, una estoneta de relaxació i, per fi, vaig a prendre possessió de la meva habitació!! La suite presidencial. Gran, amb un gran llit i un bany de 10 m2: aquí tot es fa en gran. A més, aquesta casa era fins fa poc la residència del cap de duanes, feina que no estava mal pagada, pel que sembla.

Loció antimosquits, tot i que tenim aire condicionat i mosquiteres a les finestres, i a dormir. Demà serà un altre dia.

José

__________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: Malabo II (Font: Flickr 'Embassy of Equatorial Guinea')
Foto 2: 17th Ordinary African Union Summit (Font: Flickr 'Embassy of Equatorial Guinea')
Anterior       Següent
Publicitat