02/04/2012: Cinèfila a Tampere

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Últimament, he compartit Tampere amb una persona que, durant uns dies, també ha estat català pel món. Es tracta del director, productor i guionista Ventura Durall, que es trobava a Finlàndia atès que el seu curtmetratge 'El somriure amagat' ha estat seleccionat per a la competició internacional del Tampere Film Festival d’enguany.

Del 7 a l’11 de març, aquesta ciutat finesa ha recorregut el món des de les seves sales de cinema, i 'El somriure amagat' ens va portar de viatge als carrers d’Addis Abeba (Etiòpia) on vam viure 13 minuts de la vida del Daniel, un nen del carrer.

Quan li vaig preguntar al Ventura perquè havia triat aquest tema em va parlar de l’impacte que li havia causat uns anys enrere el llibre de Jorge Amado 'Capitanes de la Arena', on els protagonistes són els nens del carrer de Salvador (Brasil). Va ser al rodar el documental sobre el corredor Wami Biratu a Etiòpia que va trobar la localització on rodar la seva història.

Tot i que pertany a la categoria de ficció, aquest curtmetratge està protagonitzat per canalla del carrer amb situacions reals i està pensat per ser el pròleg d’un llargmetratge que cobrirà un arc temporal de dos anys. La segona part tracta de les aventures dels nens a la capital i aquest maig es rodarà la part final on els infants retornaran als seus llocs d’origen.

Durall explica que “aquest retorn és una road movie per Etiòpia motivada per la persecució policial a causa dels robatoris que han comès” i afegeix que “hauran de trobar el sentit d’aquest retorn i pensar com encarar el retrobament amb les seves famílies després de la seva fugida”. Haurem d’esperar encara una mica per veure aquest pel·lícula del mateix director de 'Les 2 vides' d’Andrés Rabadán o 'El Perdón'.

En la seva 42a edició, i amb la voluntat d’oferir al públic l’essència del que és l’art de fer pel·lícules, el festival va projectar retrospectives de diferents directors dos dels quals em van seduir especialment.

D’una banda, el cinema experimental de Mara Mattuschka, molt relacionat amb les arts performatives, va posar sobre la taula els grans temes que arrosseguem des del segle XX: la incomunicació i la identitat dels humans.

Tal i com ella mateixa explica, les seves pel·lícules són el procés invers d’una escultura: primer cal fer el recorregut per totes les seves parts i detalls per després poder-ne obtenir el conjunt sencer, l’escultura. Si us ve de gust veure alguna de les seves obres us recomano una de les més actuals: 'Running Sushi', una pel·lícula que gira sobre el diàleg entre un home i una dona en un restaurant japonès mostrant-nos també el que succeeix a l’interior de cadascun dels personatges.

D’altra banda, he de confessar que vaig gaudir molt amb l’anomenada “Trilogia de la Globalització” de Michael Glawogger. 'Megacities' (1998) mostra la vida de supervivents a les grans ciutats de Bombai, Mèxic DF, Moscú i Nova York. La violència, la pobresa, el treball, l’amor i el sexe conformen aquesta obra coral que ens fa mirar les situacions a les que girem el cap quan anem pel carrer.

La segona part d’aquesta trilogia és 'Workingman’s death' (2004), un documental sobre el duríssim treball físic que molts humans duen a terme en aquest segle nostre de la tecnologia. Per últim, 'Whores’ Glory' configura un tríptic sobre prostitutes a Tailàndia, Bangla Desh i Mèxic tot oferint-los el minut de glòria que mereixen aquestes dones.

Tal com va explicar el director a l’acabar la projecció de Whores’ Glory, no ha fet aquestes pel·lícules per a canviar el món, només per ensenyar-nos allò que ell creu que hem de veure: “Si volgués canviar el món, deixaria estar la càmera i em faria polític”. Però en qualsevol cas, les seves obres fan reflexionar sobre les condicions en què es viu en aquest món oferint-nos petits tresors en forma d’imatge, música i paraules.

Laia

_______________
Foto 1: Ventura Durall fent sauna a Tampere (Autor: Nea Ilmevalta)
Foto 2: Els directors Ventura Durall i Matthew Saville (Autor: Nea Ilmevalta)

22/12/2011: Nadal Tampere

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Diuen que a Finlàndia, a la ciutat de Rovaniemi, hi té el taller un dels personatges més emblemàtics d’aquestes dates: el Joulupukki, que traduït literalment significa “cabra de Nadal” i que a Catalunya coneixem com a Pare Noel.

Però sembla que aquest avi entranyable té un origen més fosc del que podem imaginar lligat als nuuttipukki, homes que vagaven per les cases després de Nadal buscant menjar tot vestint-se amb pells d’animals i màscares amb banyes de cabra. Inspirada en aquests homes, es va començar a construir la figura pagana de la Cabra de Nadal, una criatura que espantava a la canalla i que en comptes d’oferir regals, els exigia.

Per alguna estranya raó, aquest personatge ha passat a ser benèvol i a oferir regals en comptes de robar-los, i aquest any ja s’ha passejat per les ciutats i pobles del país per recollir les cartes dels infants. I és que si de vegades ens sembla que a casa nostra en fem un gra massa en avançar l’adveniment del Nadal, aquí encara és més exagerat.

És evident que hi ha una clara voluntat de predisposar la gent a comprar regals, però d’altra banda, és l’excusa necessària per omplir la ciutat i les cases de llum en l’època més fosca i amb tendència a la depressió de tot l’any en aquest país. Penseu que en aquests moments només hi ha llum natural (fixeu-vos que no dic sol!) des de les 9:30 del matí i fins a les 15:30 que ja torna a ser de nit.

Des de principis de novembre els llums de Nadal ja estan encesos als principals carrers de Tampere, i a totes les finestres de cases, bars i botigues hi ha làmpades de 7 espelmes que contribueixen a crear un ambient més càlid i lluminós.
Aquesta època és el moment per beure glögi, una beguda dolça i calenta d’origen suec que s’acompanya amb galetes de canyella (pipari). I també és el moment de passejar-se pels mercats de Nadal i comprar la paperina de castanyes que els catalans mengem per Tots Sants, i la veritat és que amb els carrers plens de neu i amb temperatures sota zero tenen més sortida que durant la nostra tardor cada vegada més càlida!

Laia
__________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: Joulupukki.
Foto 2: Joulutori, mercat de Nadal
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Només va durar dues hores el fresc d’en Teemu Takatalo a l’exposició AntiMatter (antimatèria) inaugurada el dimecres 28 de setembre al centre comercial Tullintori de Tampere.

No es tractava d’una "performance" ni d’una obra efímera, però el seu contingut crític va ser massa per les autoritats d’aquest temple del consum. I és que la suposada operació de màrqueting que havia de representar la inauguració d’una exposició emmarcada en la setmana cultural d’aquest centre comercial va esdevenir una crítica explícita a les cadenes minoristes que conformen aquest conglomerat de botigues.

En un primer moment, es va clausurar l’exhibició, però finalment es va optar per pintar de blanc la paret que acollia l’obra més controvertida d’aquesta exposició coral. Takatalo havia pintat directament a la paret del local el fresc titulat "Tiedostavan kuluttajan synninpäästö" (absolució del consumidor conscient).

Tal com es pot apreciar a la imatge que va capturar un dels altres artistes participants, Sebastian Boulter, es tractava d’una reproducció de nou logotips de diferents negocis amb una explicació a sota de les males pràctiques mediambientals i ètiques d’aquestes cadenes entre les quals hi figura la marca del mateix propietari del centre comercial, Citycon, tot fent palesa la manca de coherència entre la responsabilitat mediambiental de la qual es vanaglorien i la venda de productes irrespectuosos amb el medi ambient que omplen les seves vitrines.

En ple segle XXI i en un dels països més avançats del món s’ha censurat i destruït l’obra d’un artista nascut el 1979 que acostuma a reflexionar sobre alternatives a la manera actual de viure i duu a terme dures crítiques al sistema especialment pel que fa a la seva relació i destrucció de la natura. Últimament, al festival Maailmantango es va projectar el vídeo que va realitzar juntament amb Tommi Taipale reflexionant sobre el mar Bàltic, Rescue Boat Baltic Herring.

Laia Carbonell


Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Des que sóc a Tampere i he entrat en contacte amb els seus habitants, he tingut l’agradable sensació d’estar envoltada dels personatges de l’anunci de Balay o bé d’àngels de la guarda i fades com els que apareixen als contes en els moments de desesperació per fer-te la vida menys aspra.

El primer àngel va aparèixer poca estona després d’arribar a la ciutat quan, com era d’esperar, ens vàrem perdre tot buscant l’hostal on havíem de passar la primera nit. Donàvem voltes per la ciutat amb un Ford Focus vermell ple de maletes i els dos gats que viatjaven amb nosaltres, i abans que ens dominés la desesperació, vam preguntar a un home amb barba blanca i vestit de negre si ens podia indicar com trobar l’hostal. Aquest va obrir la porta del cotxe, va fer-se un lloc entre gats i maletes i va començar a donar indicacions: ara a la dreta, després del semàfor gira a l’esquerra... fins que ens va deixar a la porta del lloc on havíem de passar la nit. Gairebé no vam tenir temps d’articular el nostre primer kiitos (“gràcies” en finès) que l’home de negre ja havia baixat del cotxe i se’n tornava per on havíem vingut.

Després va aparèixer la simpatiquíssima recepcionista de l’hostal que ens va assenyalar fins a quatre restaurants diferents on anar a sopar, i l’endemà al matí, el guapo encarregat d’un supermercat va prendre’s la molèstia d’imprimir-nos un mapa amb les indicacions corresponents per arribar a la immobiliària.

Si et veuen amb cara de preocupada donant voltes a un mapa al mig d’una cruïlla, s’aturen i et demanen si et poden ajudar; si demanes informació sobre les diferents companyies de telefonia s’entretenen a explicar-te’n les diferències; si demanes un got d’aigua de l’aixeta et pregunten si hi vols gel.

Tot i així, en aquesta ciutat també hi ha uns quants àngels caiguts; homes i dones alcohòlics d’una cinquantena que es passen el dia pels carrers del centre i a la plaça Keskustori. Sabia que el consum d’alcohol és un dels principals problemes de Finlàndia, un dilluns a les 14h he pogut veure dues persones esteses al mig de la plaça principal; un jove que restava immòbil sobre el seu vòmit i que ha estat atès per una ambulància, i un home tirat al terra d’una parada de bus que la policia s’ha endut amb cotxe al cap d’uns minuts.

Laia
Anterior       
Publicitat