25/10/2011: Mare, ja torno

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
El dia 18 d'octubre serà recordat per molts com una data històrica pel poble d'Israel. La raó: un soldat ras anomenat Guilad Shelid, de nacionalitat franco-israeliana, està a punt de tornar a casa seva, després d'un llarg segrest (cinc anys i quatre mesos) per part del grup radical islamista "Hamas", en situació de domini a la franja de Gaza després de guanyar les eleccions al 2007 i expulsar la facció de "Fataj" en cruenta lliuta pel poder. El segrest es va produir quan un escamot del terror palestí va atacar amb èxit un tanc de guàrdia fronterera a territori israelià prop del límit amb Gaza. A l'incident hi moren el comandant i un company d'en Guilad. Ell és ferit i pres en captivitat.


La transacció:
Guilad a canvi de 1.027 empresonats palestins, molts d'ells amb sang a les mans. No hi ha a la història cap exemple similar d'estat disposat a pagar un preu tant car. Recordo com si fos ahir aquells anys en els quals autobusos esclateven en plena via urbana i no sempre mitjançant la immolació (i la prova que molts d'aquests presoners alliurats van ésser els "arquitectes" de tals atrocitats). I tot això per fer retornar un soldat que tenia només dinou anys en ésser segrestat.

I és aquest senzill i noble soldat qui ha conquerit el cor dels israelians. Han estat aquests cinc anys plens d'activitats per part de la família (us recordo que va haver-hi fins i tot una petita manifestació a Barcelona promoguda per la comunitat jueva catalana), organismes locals (per exemple els veïns a l'assentament a la Galilea Nord on vivia "Mitzpe Hill") i sobretot dels mitjans de comunicació israealians que no han deixat el tema Guilad de banda en cap moment. On les campanyes militars fracassaren a fi d'alliber-lo (per exemple la incursió militar anomenada "Oferet Yetzuk"), l'opinió pública triomfà, pressionant a l'actual primer ministre Netaniau, fins a signar l'acord definitiu mercès la mediació egípcia.

Personalment us diré que ahir vaig anar a la feina de costum (exerceixo de cap professional a un institut de psicologia educacional a la zona sud de l'àrea metropolitana de Tel Aviv). Ara bé, el nivell de concentració dels treballadors era més baixa que la usual. Les mares dels nens i nenes que van acudir-ne no paraven de preguntar on està ubicada la pantalla de TV. Juntes seguien els esdeveniments pas a pas com si del propi fill es tractés. Deien entre elles: "el veig pàlid","de segur no ha menjat prou","em fa pell de gallina veure'l".

Les emissions àrabs (no oblideu que l'àrab és llengua co-oficial i molts israelians l'entenen oralment) expressaven missatges d'enveja envers els ciutadans israelians (àrabs israelians com els beduins inclosos, drusos i gents de religions diverses): quan als països del voltant es mata gent pràcticament sense identitat (com és el cas de Síria), a Israel un sol soldat és capaç de fer saltar el cor de tothom fent del poble un bloc solidari i unit per una causa humanitària que ja no pertany a la família Shelid sinó a tota una nació.

Xavier Termens
___________________________________________________________________________________________________________

Foto 1: Mare, ja torno
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Escric aquestes línies en dies de desencís, tant pels esdeveniments preocupants a casa nostra (la reforma constitucional i els intents d'impedir la immersió lingüística a les escoles), com pel que es viu a Israel davant d'una gairebé segura proclamació de la independència palestina a finals de mes i el greu deteriorament de relacions amb veïns aliats com són Turquia i Egipte.

Fa unes setmanes, vaig decidir apropar-m’hi (sense participar) a una de les manifestacions arreu del país (a la ciutat d'Ashquelon) des d'on es contempla l'horitzó en direcció a Barcelona quan hom viatge en avió.

Aquesta hauria de ser la "Marxa del milió", de fet poc més de 400.000 persones van fer acte de presència. Ho dic així perquè comparativament amb el que vaig presenciar a Barcelona el passat mes de maig, la impressió era de calma, sense sirenes policials, sense aldarulls violents i, fins i tot, amb la companyia de reconeguts cantants i artistes amenitzadors.

La veritat és aquesta: la mentalitat jueva és militant i no permet desordres públics (tot i que hi ha excepcions). El moviment dels "Indignats" a Israel és el de la classe mitja, assetjada, com diu l'escriptor israelià d'esquerres Amos Oz, per vint anys de política neoliberal que ha permès mantenir una de les taxes d'atur més baixes al món (una mica superior al 5%). Convertir l'economia i el món financer en un dels indrets més atractius a la zona per a inversors estrangers, però alhora provocar l'augment del cost de la vida (especialment al sector de l'habitatge i l'alimentació). És complicat mantenir una família quan ets per sota dels 35 anys, malgrat que la majoria de parelles treballen tant l'home com la dona.

En definitiva, a un país de 7.5 milions d'habitants amb l'extensió de Catalunya, l'èxit de la convocatòria sembla haver estat clar. La única cosa que pot posar en perill els guanys de les protestes al llarg d'aquest estiu són els esdeveniments geopolítics que ens envolten.

Paradoxalment he de matisar que un dels grans beneficiaris de l'actual conflicte amb Turquia sigui Catalunya. Més de 100.000 israelians l'han visitada aquest any, reforçant així uns lligams històrics ancestrals.

No pocs amics i coneguts tornen enamorats, no només del Barça, sinó també del Call de Barcelona i el de Girona, els banys jueus rituals ("mikbe") a Besalú i fins i tot em van parlar del festival de teatre medieval jueu a l'esmentada ciutat gironina de Besalú.

Així és la vida: no hi ha pèrdua sense guany.

Salutacions d'en Xavier Termens (Israel)
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Avui és Shabat i és el millor moment de recolliment i reflexió, a més de ser l'ocasió d’obrir els nostres cors a familiars i veïns (no només jueus).
Mar Mort

Em trobo a pocs quilometres del mar Mort, el punt més baix del planeta Terra. És gairebé impossible sortir per la calda a fora. Amb tot, a Israel la gent disposa de bons sistemes de condicionament d'aire (també als vehicles privats). I la vida sol florir al capvespre.

Aprofito l'ocasió per dir-li al Jaume (el català del Brasil) que també jo era a un quibuts l'any 1985 i conec prou el quibuts ("Dvir") on va ser, visc a la zona i el lloc és un dels meus indrets preferits per fer excursions en moto de muntanya (una Kawasaki 250 cc). L'indret fa frontera amb les zones àrabs de la Judea sud, on segons les previsions segurament serà declarat el futur estat palestí aquest setembre.

Doncs bé, et responc, Cristina (Colòmbia): el conflicte palestí és viscut pel ciutadà mitjà israelià amb ambivalència. Els jueus israelians s'han jugat el tot pel tot a fi d'esdevenir nació amb estat propi i ells saben millor que ningú el que és mantenir una nació sense estat (la "Diàspora" de 2.000 anys).

La majoria de la població (jo inclòs) vol la pau amb els veïns àrabs i crec saber que la majoria dels palestins volen el mateix respecte per a Israel. Personalment, atenc com a psicòleg educatiu a tothom de forma 100% igualitària i m'esforço per conèixer la cultura i tradicions dels àrabs, ja que ells esdevenen més del 20% de la població de l'estat.

Dissortadament la qüestió està molt polititzada i de fora no es veu el que hi ha a dins del país: un fort cansament per anys de desgast i pèrdua de vides inútil per les dues bandes. La gent, en suma, desitja convivència i solidaritat.

Respecte al comentari del Toni (Dubrobnik-Croàcia), els catalans com els jueus (com també els catalans d'origen jueu) mantenim un llarga tradició de memòria col·lectiva. Aquí a Israel es parla de Catalunya com una nació que, com ells, els jueus israelians, ha de lluitar dia a dia, moment a moment, per aconseguir el reconeixement dels altres.

Sense aquesta lluita constant (impulsada preferentment pels joves), tant Catalunya com Israel deixarien d'existir en qüestió d'una generació o dues.

Xavier
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Catalonia-Israel
Per entendre aquest reportatge cal imaginar-nos com un català d'origen hebreu (no "declarat"), allà cap a la tardor de l'any 1984, s'havia de sentir a l'hora de ser presentat com a català respectuós amb l'estat espanyol, tot i que català de cor i nissaga. Em trobava immers en un programa d'assimilació, possiblement semblant als que es duen a terme avui a Catalunya davant el fenomen de la immigració. Com a acadèmic, no sols aprenia una llengua del tot diferent quant a estructura gramatical i lèxic, també havia d'aprendre els continguts culturals, els nous codis socials i els preceptes religiosos que configuren el mode d'esdevenir jueu a l'Israel modern.

El problema començava quan t'havies d'identificar com a català en un món on l'única relació amb Catalunya passava per la variant del judaisme històric espanyol gràcies al fet que el Ramban, promotor del moviment cabalístic de l'edat mitjana, era català i els seus deixebles gironins.

Tot va començar a canviar l'any 1986, quan l'estat espanyol va haver de reconèixer l'estat israelià com una de les condicions per entrar al Mercat Comú Europeu. De forma sobtada, vaig rebre una invitació de l'ambaixada espanyola com a representant "in situ" aprofitant l'arribada de la Generalitat en una visita oficial a Jerusalem com a pont innovador de la renovació de relacions bilaterals truncades pel franquisme i la memòria històrica de la Inquisició.

Catalonia is not spain
No m’ho podia creure. Les principals avingudes que porten als accessos a la capital israeliana eren plenes de pòsters penjant on es veia el mapa de Catalunya i el d'Israel donant-se la mà. La gent em feia menys ganyotes quan els deia que sóc català i que Catalunya es una nació. Van passar uns quants anys de relatiu oblit i, el 1992, quan em trobava servint de soldat a la policia militar a Gaza, en plena guàrdia, se'm van apropar dos companys amb un aparell de televisió portàtil al·legant que havien sentit l'himne nacional català i que havien vist sardanes a la inaguració dels Jocs Olímpics.

Però tot això no és res comparat amb el turisme emergent dels anys següents, i darrerament hi ha hagut el veritable "miracle" en les relacions amb Catalunya i els catalans: el Barça. No cal ser a Barcelona per experimentar l'influx blaugrana. Els carrers d'Israel estan buits quan el Barça juga un partit significatiu. Casa meva s'omple de fidels seguidors davant la pantalla. Fins i tot, és remarcable que el comentador televisiu faci referència a la pancarta "Catalonia is not Spain" i, com a conseqüència, els jugadors són vistos com a catalans, vagin on vagin arreu del món.

Doncs sí. Israel s'ha enamorat dels catalans i ho ha fet gràcies al Barça. El millor ambaixador mai conegut.

Xavier Térmens
________________________________________________________________________________
Foto 1: Catalunya-Israel
Foto 2: Rètol al camp: "Catalonia is not Spain"
Anterior       
Publicitat