14/10/2011: El civisme anglès

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera

Després de dos minuts de zàping incontrolat, el pare de la família amb qui estic vivint s'ha aturat al canal BBC Two on estaven emetent "Top Gear", un dels "reality shows" més importants del Regne Unit. Es fa estrany com en un país on triomfi aquest programa de motor i velocitat es tingui tanta empatia i responsabilitat a l'hora de conduir.

Em fascina observar el joc coordinat que mantenen els cotxes a les cruïlles; viure en una ciutat d'habitants flegmàtics que passegen sense el temor de morir atropellats en un pas de vianants i notar la viva satisfacció que els genera escoltar música exempta de clàxons com a soroll de fons. Aquesta és la vida dels anglesos de la regió de Surrey. Sí, amics, com esteu pensant, molt diferent de la de qualsevol habitant de Barcelona o rodalies. Per aquest motiu, m’agradaria destacar-la en aquest "post".

El que més em crida l’atenció d’aquesta ciutat és que el "prohibit aparcar" davant una porta o simplement, una sortida de carrer és "vox populi". Per això, quan ho fas, el sentiment de vergonya i culpabilitat davant la gran quantitat d'ulls que et miren és tan gran que ja no hi tornes l'endemà. Els anglesos són molt més pacients davant el volant; als seus ulls, la resta del món és qui condueix malament, i sobretot els espanyols, ens tracten d'autèntics agressius i sempre fiquen l'exemple dels esgarips que senten dels seguidors que van al Camp Nou; no n’acabo de veure el paral·lelisme, però potser tenen raó.

Les normes de trànsit existeixen, però, a més, entre la societat tenen un codi cívic arrelat que no s'explica en cap manual. Una convivència que es reflecteix quan et deixen passar en les incorporacions de les autopistes, encara que el cotxe que hi estigui circulant hagi de frenar sota mínims, quan et fan ràfegues de llum per donar-te les gràcies o quan s'esperen pacients dins d’un embús, i d'aquests sí que n'hi ha molts, sobretot per obres.

Si parem atenció a les carreteres d'aquesta regió, que uneixen petites viles envoltades de bosc, la velocitat màxima a la qual es pot arribar és de 40 mph, uns 65 km/h, i en via urbana no es poden sobrepassar les 30 mph, o sigui, els 48 km/h. En els sis mesos que fa que agafo el cotxe aquí, mai m’he ensopegat amb cap accident de trànsit i he notat que la conducció és molt més plaent que a Catalunya.

En altres casos, com per exemple l'autopista M25 -"motorway" o també anomenada London Orbital-, que dóna accés a la ciutat de Londres, s'utilitza una mesura que em resulta força familiar. Al llarg del recorregut s'hi aprecien panells de velocitat variable, mantenint com a base les 70 mph, és a dir, uns 112 km/h, i centenars de radars que, com tots, esperen disparar tant com es pugui. Moltes vegades, a causa de condicions climatològiques adverses, accidents o avaries, s'arriba a conduir a 30 mph o menys!

Pels anglesos és una mesura de circulació habitual exempta de jocs polítics que pengen del teló de fons. Potser per la seva educació o la seva tolerància, es mostren orgullosos quan se'ls pregunta per l’èxit del compliment de les normes viàries i l'organització de la seva xarxa de carreteres. Des del meu punt de vista, amb una paraula s'explica perfectament, i és civisme.

Gessamí

__________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: Moltes àrees residencials compten amb una senyalització especial que no supera les 20 mph, o sigui, els 32 km/h, i van acompanyades d'il·lustracions que criden força l'atenció
Foto 2: Senyalització que es troba en gairebé tots els passos de vianants
Foto 3: Perill, granotes
Foto 4: Panells de velocitat variable a l'M25

12/09/2011: London 11-S

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Dia 11 de setembre de 2011, són les 13.46h a Londres, l’hora exacta en que l’avió d’American Airlines s’estavella contra la torre nord al cap de tots aquells que guarden silenci per commemorar el desè aniversari de l’atemptat. Una imatge profunda capaç de superar anys dins la ment de tots aquells que van seguir-ho en directe; gèlida, encara més, per tots aquells que van viure-la. D’aquesta manera s’ha iniciat un minut a la catedral de Sant Paul on avui s’hi han concentrat unes 2.000 persones, entre les quals s’hi trobava part del servei especial de bombers participants en el rescat, policies i membres dels serveis d’ambulància de la ciutat. Un melangiós silenci que s’ha propagat després per totes les estacions de bombers i per altres indrets de la capital.

Potser, a Grosvenor Square Garden és on hi

ha plorat més gent, ja que hi havia unes trenta famílies unides que mitjançant música, cants i paraules feien memòria pels relatius que van perdre. L’espai, convertit en una catifa de 67 roses blanques, el mateix nombre de britànics morts, ha esdevingut el lloc per excel·lència per donar suport, recordar i reflexionar; com ha assegurat una de les noies: “nosaltres només podem recordar al nostre mort aquí, no tenim res més”.

En altres indrets de la ciutat, més de 50 comunitats de musulmans, paradoxalment, s’han unit a aquests actes organitzant sermons especials, mostrant així, la multiculturalitat existent, força qüestionada a partir de l’11-S amb l’ajuda, és clar, de l’anterior govern laborista i encara més debilitada, posteriorment pels successos del 7-J. Segurament, no s’esperaven que una seixantena de radicals trenquessin tot silenci davant l’ambaixada dels Estats Units, cremant banderes i apel·lant l’extremisme radical.

Com si d’un atemptat nacional es tractés, o almenys, aquesta ha estat la meva sensació, així és com s’ha viscut l’aniversari de l’11-S a la capital anglesa. A aquestes se’ls han anat alternant simultàniament altres cerimònies solemnes, exhibicions i concerts amb l’objectiu únic de memorar als britànics morts en l’acte terrorista. I com no, els que n’han fet més ressò han estat els mitjans de comunicació del país.

L’arribada de l’11-S s’ha anat difuminant durant tota la setmana enmig de l’eufòria de l’inici del mundial de rugby i el conflicte a Trípoli. No obstant, ha acabat ocupant aquest diumenge, tot el focus informatiu. Les temàtiques i estructures dels programes han coincidit: iniciant-se amb resums cronològics del que va passar i acabant amb les conseqüències, sobrepassant en molts casos el sensacionalisme;
hauríeu d’haver vist la meva cara estupefacta davant l’especial “The twins of the twin towers”, un documental que explicava la història i comptava amb la presència, dels bessons que van perdre la seva altra meitat dins dels edificis. Els diaris han dedicat pàgines i pàgines repetint i ensenyant les imatges que tothom ha vist 1.000 vegades i les xarxes socials s’han enfarfegat de comentaris i retweets. Davant de tot això, no he sabut cap a quina opinió britànica m’havia de reclinar, si la que explicava que no s’ha d’oblidar el que va passar i cal reflexionar i recordar-ho, la crítica, que no entenia per què Londres havia de fer tant d’escàndol imitant els actes d’Estats Units o, una tercera indiferent que només deixava anar “all money, money, money”.

De totes maneres, ha estat una diada ben diferent, lluny de Catalunya.

Gessamí

__________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: Imatge de l'espelma que ha marcat la cerimònia a la capella de Grosvenor, encesa per l'ambaixadora adjunta dels Estats Units a Londres, Barbara Stephenson. (Sky news)

Foto 2: Cerimònia solemne al Memorial de Grosvenor Square Garden que ha comptat amb la presència del Príncep de Gales i el Primer Ministre David Cameron. (BBC)

Enllaç Youtube: "Streets of this town", cançó interpretada en un dels actes per Rob Halligan, qui va perdre el pare dins les torres bessones.

Foto 3: After 9/11 a Battersea Park. Imatges de l'obra feta amb restes de les torres bessones, les úniques porcions que han sortit de la ciutat de Nova York. Convertida ja, en un atractiu pels milions de turistes que visiten la ciutat. També ha servit avui, d'escenari per recordar als britàncs morts. (Associated Press)
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Gessamí
Hola catalans!

El dia 7 gener a les 12.00 del migdia començava la meva aventura. Portava un bitllet “low cost” en una mà i amb l’altra, arrossegava una maleta on a dins s’hi encaixaven al buit els béns més estimats.

Sense poder respirar i suportant una gran quantitat de roba d’hivern, deambulava per l’aeroport esperant l’hora de dir adéu a Catalunya per sempre més. Amb un sentiment de por i al mateix temps d’esperança, m’imaginava noves situacions en una ciutat desconeguda.

Alicia
Encara no he aconseguit endevinar quines raons em van portar a girar radicalment la meva vida, però suposo que es deu a la inconsciència dels 22 anys. El que tenia ben clar era que volia aprendre d’una nova cultura, una nova llengua i adquirir noves experiències fos com fos.

Em presento, em dic Gessamí Guàrdia i estic recent llicenciada en periodisme per la UAB. Vaig créixer en un petit poble de la Noguera anomenat Os de Balaguer i justament avui, es compleix un mes de la meva arribada a Guildford, una ciutat del comptat de Surrey, al sud d’Anglaterra.

Passejar pels famosos “hills”, sentir els tocs del rellotge que corona High Street o poder ficar la mà dins la conillera per on va relliscar Alicia de Lewis Carroll, són alguns dels plaers que ofereix aquesta meravellosa ciutat.

rellotge


Comparteixo la meva vida amb una família anglesa i intento integrar-me en un país tradicional però a la vegada modern, molt diferent al meu. De moment, com molts recent llicenciats, tinc una perspectiva bastant gris del meu futur, però intentaré lluitar per aconseguir un espai en aquest món; com deia la meva àvia, els inicis sempre són durs...


A partir d’ara, sóc una catalana més rodant pel món i intentaré explicar-vos les noves situacions i curiositats que em vagi trobant;

Petons**


Gessamí
____________________________________________________________________
Fotos: 1. Gessamí Guàrdia. 2. Monument a Lewis Carroll 3. El famós rellotge de Guildford (1683), situat al carrer principal.
       
Publicitat