Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Bandera
Fa pocs dies, vaig tenir una conversa interessant amb un grup de xilens, una conversa que esperava des de feia temps: el passat i la seva repercussió en el present. Tot va començar quan un d'ells em diu que "no pot veure els espanyols", podeu suposar per què.

Molts dels sud-americans tenen molt present el que va succeir en aquest continent fa 500 anys. Als que venim de la Península Ibèrica ens recorden que els nostres avantpassats van eliminar les cultures precolombines imposant llengua, cultura i religió. El que passa és que no van trobar en mi un fanàtic de Pizarro, Cortés o Colom precisament.

Des que tinc ús de raó històrica m'he sentit avergonyit de ser d'aquesta banda del món, avergonyit de ser europeu (espanyols, portuguesos, alemanys, holandesos, anglesos, francesos, belgues...dels passat colonial no se salva ni un país europeu), i només els podia donar la raó. El que passa és que no té gaire sentit que ara ens ho retreguin a nosaltres (imagino que els joves alemanys d'avui dia deuen estar farts que els recordin el que va passar al seu país fa 60 anys), quina responsabilitat tinc jo del que va passar fa cinc segles?

Aquesta no era la qüestió, em van replicar, la raó principal per la qual no podien veure els espanyols és que, a sobre del que "vam fer", ara els denominem "sudaques" (aquesta va ser la paraula que van utilitzar ells), amb tot el que hi ha darrere. Els hi vaig haver d'explicar que, evidentment com a tot arreu, a Espanya, hi ha de tot i que el racisme existeix a tot arreu (fins i tot aquí a Xile hi ha una part de la població que tracta els immigrants peruans com si fossin escòria). Em resultar també curiós que aquestes persones que "no poden veure els espanyols" pel passat colonial són els primers a anar a missa cada diumenge (recordem que el cristianisme va ser imposat pels colonitzadors per la força).

Però, a banda d'aquest fet, el que més m'agrada de Xile és que les seves cultures indígenes (no m'agrada aquesta paraula, tots som indígenes de la nostra terra) continuen reclamant amb veu alta el que els hi van treure fa segles. Els més actius són els maputxes (gent de la terra), la principal cultura precolombina de l'actual territori xilè. Aquest poble es va assentar en aquestes terres fa uns 2.000 anys.

hoquei
Quan els espanyols van arribar per aquí el poble maputxe ocupava gran part de la zona centre i sud de Xile i Argentina, s'estima que la seva població era d'1 milió i mig (avui dia són uns 500 mil purament maputxes i uns 2 milions de mestissos).

Com totes aquestes cultures, vivien en armonia amb la natura i amb una cosmovisió en la que es diferenciava clarament el pla espiritual del terrenal, representada en el Meli Witran Mapu, símbol d'aquesta cultura. La llengua maputxe és el mapudungun i, tot i que s'ensenya a algunes escoles xilenes, actualment només la parla un 15 % dels maputxes. A més, la gran majoria segueix la religió cristiana. El seu esport nacional és l'anomenat pailín, molt semblant a l'hoquei i que servia per resoldre els conflictes entre les diverses comunitats maputxes.

Des de fa uns mesos un grup d'activistes maputxes estan sent jutjats a la població de Cañete, estan acusats de cometre actes terroristes. És una història que es ve donant des de fa molts anys, pràcticament des de l'ocupació espanyola, i amb més força des de fa unes dècades. Fa un temps aquest grup de persones que ara estan sent jutjades van ocupar unes terres que ancestralment pertanyien als maputxes (ocupacions il·legals segons l'Estat xilè), amb la conseqüent repressió estatal i la conseqüent radicalització dels activistes.

Al llarg de la història hi ha hagut nombroses manifestacions, ocupacions i reivindicacions per part dels maputxes. Segueixen reclamant el que un dia va ser seu. Per a ells, l'Estat xilè és el mateix que en temps colonials, no ha canviat res. Hi ha hagut vagues de fam, alguns morts en manifestacions, presos polítics i judicis per terrorisme (no és poca cosa estar acusat de cometre actes terroristes), tot plegat per reivindicar el que un dia va ser seu.


Lautano monument
D'una banda, l'Estat xilè em despista força: en alguns aspectes exalta el passat maputxe del país col·locant monuments o posant la cara d'un maputxe amb el seu vestit típic a les monedes de 10 pesos i d'altra banda, nega les reivindicacions dels activistes i crea presos polítics aplicant-los lleis antiterroristes, fets denunciats per algunes organitzacions a favor dels drets humans.

I em poso les mans al cap quan veig a diari els telenotícies xilens (vaig fent zàping per veure si diuen alguna cosa diferent) i des que sóc aquí no han fet ni un miserable breu comentant la notícia del judici. Estarem d'acord que és més important fer una enquesta preguntant què és el que fan les turistes argentines per exhibir aquests espectaculars cossos que ensenyen a les platges xilenes (notícia real d'un noticiari xilè...)

Per cert, si algun dia aneu al consulat xilè a Barcelona (carrer Casp cantonada Bruc) i teniu sort, trobareu pintades a favor dels maputxes.

A la segona part d'aquest post us comentaré la situació de l'altre grup nadiu que hi ha a Xile, el dels Rapanui, a Rapa Nui (Illa de Pàsqua), l'illa més remota del món i possessió xilena des de l'any 1888.

Fins aviat!

Dani
___________________________________________________________________________________________
Foto 1: Bandera. Imatge d'una manifestació maputxe exhibint la seva bandera nacional (Font: Internet)
Foto 2: Hoquei. Poble maputxe jugant al pailín, el seu esport nacional (Font: Internet)
Foto 3: Lautaro. Monument aixecat en honor a Lautaro, un dels cabdills maputxes que va resistir els atacs espanyols (Font: Internet)

09/12/2010: Viva Chile mierda?

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Durant la meva primera setmana a Xile vaig tenir l'oportunitat de visitar la regió d'Atacama, una àrea purament minera situada a uns mil quilòmetres al nord de Santiago (o el que és el mateix, unes 20 hores en bus).

Com sabreu, a Atacama s'hi troba el famós desert homònim, el més àrid del món, diuen... però des de fa poc temps també famós pel xou del rescat dels 33 miners que
Museu dels 33
fa unes setmanes ens van mostrar per televisió. La meva intenció no era recórrer els passos dels miners (us podeu imaginar que les agències de turisme ja organitzen tours anomenats "tour de los 33"), sinó que volia veure el “Desierto Florido”, on succeeix un fenomen climàtic inexpicable: entre els mesos d'agost i novembre creixen milers de flors al bell mig de l'àrid desert, conformant un paisatge espectacular.

Lamentablement, però, vaig arribar massa tard per veure les floretes, però val molt la pena observar l'immens paisatge lunar que conforma la regió d'Atacama: imagineu extensions quilomètriques de muntanyes pelades, sense cap tipus de vegetació, i de cop i volta apareix un poble d'allò més animat... I és llavors quan et preguntes: ¿Com és possible que hi hagi vida aquí? I és llavors, també, quan comences a imaginar-te el dia a dia en aquest poble: Què fan un dissabte a la nit?, quines inquietuds tenen?, què en pensen de la seva pròpia vila?

Aquest poble on vaig anar a parar és Copiapó; em sonava molt aquest nom, poc després em vaig recordar que va ser a l'Hospital de Copiapó on van ser atesos els miners tot just després de sortir del forat de la mina de San José. Gairebé un mes després encara queden restes de la bogeria que devia suposar per als habitants de Copiapó els fets dels miners. Al costat de la catedral han instal·lat el “Museu dels 33” on es poden observar alguns objectes que portaven els miners (cascos, samarretes, inscripcions, etc.) o les moltes pancartes que els ciutadans van elaborar per donar suport als 33 treballadors.

Voltant pel poble encara s'hi poden veure algunes pintades a les parets que resen "Fuerza mineros" i, sobretot, infinitat de banderes xilenes, algunes amb inscripcions donant suport als miners. Què ha passat després del xou mediàtic dels 33? Ha canviat alguna cosa per als que
Chañaral
realment han de conviure cada dia amb la mineria? El president Piñera –aquell del somriure permanent, el que procurava ser el primer a fer-se la foto amb cadascun dels miners que anaven sortit- va prometre posar tots els seus esforços per millorar les condicions dels treballadors de les mines xilenes i investigar els possibles casos d'explotacions mineres il·legals com el cas de San José.

Però la realitat és una altra -ja coneixeu on solen quedar algunes promeses provinents de polítics-. El mateix dia en què vaig arribar a Copiapó, en llegir el diari "Chañarcillo" (diari regional d'Atacama), al titular de portada hi posava “¡Tragedia minera!: dos muertos”. Així és: aquesta és la realitat que no s'explicarà ni a la BBC ni a cap informatiu internacional. El 8 de novembre (quasi un mes després del rescat dels 33 miners) dos homes van morir a una mina de la zona propera a Copiapó a causa d'una explosió dintre de les galeries. Un d'ells començava el mateix dia a treballar en aquesta mina, la qual, per cert, funcionava de manera clandestina.

Vaig tenir l'oportunitat de parlar amb alguns habitants de Copiapó i es mostraven força indignats amb tot l'espectacle que s'havia format amb el tema dels miners, em deien que la cosa seguia -i seguirà- exactament igual que abans, i em feien referència a les dues morts que van tenir lloc justament el dia anterior. Potser és que actualment els mitjans de comunicació, sense voler-ho, s'han
Banderes xilenes
cregut aquella frase que un dia va pronunciar Iósif Stalin: "Una única mort és una tragèdia, un milió de morts és una estadística". I és que, en aquest cas, se li va donar més importància mediàtica a la possible mort de 33 persones (potser també per la espectacularitat de les imatges) que no pas a les més de 370 víctimes d'accidents miners que ha tingut Xile en els últims 10 anys.

Mentrestant, llegeixo al diari xilè "El Mercurio" que un dels miners mediàtics (no sé si és el que tenia diverses amants) surt al terreny de joc d'un partit de la lliga xilena a saludar (res més, simplement a dir hola, sóc aquí i saludo). No entenc per què no aprofiten el poder mediàtic que ara mateix tenen per pressionar qui faci falta per tal de millorar les condicions que milers dels seus companys pateixen cada dia. Els deuen haver tancat la boca amb dòlars o simplement els sembla bé aquest estat de glòria en què es troben i prefereixen deixar de banda la solidaritat gremial? Això no ho sabrem mai.

Dani
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Foto 1- Interior del Museu dels 33 a Copiapó.
Foto 2- Població minera de Chañaral, a la costa pacífica de la regió d'Atacama
Foto 3- Moltes banderes xilenes de la zona es van aprofitar per donar suport als miners
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Sovint acostumem a dir que la vida ens porta per camins totalment inesperats, que mai no se sap per quina cantonada hem de girar i acabem pensant què hauria passat si haguéssim girat cap a l'altra banda... Seria més o menys
Cartell
l'anomenat "efecte papallona", aquell que, a grans trets, explica que fins i tot el vol d'una papallona pot provocar grans canvis al nostre planeta, però aplicat a la meva vida.

La meva història a Malta va ser un continu cúmul de casualitats, bones casualitats, que van desencadenar en una nova perspectiva de vida. Aquesta nova vida m'ha portat a un altre continent, a Sud-amèrica, concretament a Xile, on tinc previst passar-hi els propers sis mesos. Us escric ara que acabo d'arribar a Xile, justament quan em ve a la memòria una commovedora història que va tenir lloc poc després que finalitzés la Guerra Civil espanyola. És la història dels passatgers del vaixell "Winnipeg", que l'any 1939 van traslladar des de França més de 2.000 refugiats i exiliats republicans espanyols. I el que més m'agrada: aquest viatge va ser organitzat pel poeta xilè Pablo Neruda.

Abans d'arribar a Xile, però, vaig
Frontera
decidir fer realitat un dels meus somnis: visitar la ciutat de Buenos Aires, sens dubte una metròpoli que és capaç del millor i del pitjor. HI vaig arribar dos dies després de la mort de l'expresident Néstor Kirchner. La Plaza de Mayo (el centre polític de Buenos Aires) exhibia encara pancartes de suport a la presidenta Cristina Fernández, i encara s'hi podien llegir incomptables pintades de suport als Kirchner. Buenos Aires és un paradís de la cultura: els discos costen uns 5 euros i els carrers estan arrebossats de llibreries de primera i segona mà amb multitud de llibres també a un preu de broma per a nosaltres.

Resulta fàcil enamorar-se de Buenos Aires, sobretot quan participes en la setmanal manifestació de Las Madres de la Plaza de Mayo. Allà, vaig tenir la sensació d'estar vivint en viu moments històrics... algunes d'aquestes velletes encantadores no poden quasi ni caminar, però fa més de 30 anys que es manifesten cada setmana per reclamar justícia i, si és possible, tornar a veure els seus fills que un bon dia van ser arrencats de les seves famílies durant la ferotge dictadura argentina.

Després de més de 20 hores d'autobús i després de travessar les muntanyes dels Andes em trobo a Xile. De moment només tinc clara la població on viuré: es diu Paine i es troba a uns 30 quilòmetres
Paisatge
al sud de Santiago (uns 45 minuts en tren). Aquesta vila, amb una població d'uns 35.000 habitants, té un cert encant, sobretot per les moltes botigues que es troben als garatges de les mateixes cases (aquí anomenades "almacenes") i encara més per les vistes dels Andes, un paisatge sens dubte impagable. De fet, els Andes formen part de l'skyline de qualsevol part de Xile, fins i tot des de qualsevol part de Santiago es poden apreciar les gegantines muntanyes andines.

Aquestes són només les primeres impressions de Xile, ben aviat us seguiré explicant com és tot això i, sobretot, com s'hi respira.

Dani
-----------------------------------------------------------------------------
Foto 1: Els carrers de Buenos Aires lluïen cartells com aquest pertot arreu
Foto 2: La frontera xilenoargentina als Andes es troba a més de 2.000 metres d'altitud
Foto 3: Xile ofereix paisatges com aquest

05/10/2010: Futbol de qualitat

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un partit oficial de futbol de la selecció maltesa, el Malta-Letònia, classificació per a l'Eurocopa de 2012. Va ser, sense dubte, una bona experiència futbolística i social. Vaig anar amb el Xavi, un amic navarrès ex-company de feina, i efectivament vam passar unes dues horetes ben divertides.
aficionatsmaltesos
El resultat final va ser la victòria dels letons per 0 a 2. Podreu deduir que la qualitat dels dos equips és força baixa, gairebé ridícula, i el partit va demostrar-ho perfectament.

Cal dir que actualment Letònia ocupa el lloc 68 a la classificació mundial de la FIFA, mentre que Malta se situa al lloc 150 (perquè us situeu; està per sota de seleccions com Tadjikistan, Sri Lanka, Maldives o Suazilàndia); una gran diferència en el terreny de joc. Els maltesos van fer el que van poder, se'ls hi notava que s'esforçaven per arribar a porteria, però al futbol, la qualitat també és important. En resum, un espectacle futbolístic bastant lamentable (tenint en compte també la baixa qualitat dels letons) però alhora, amb un ambient molt maco. Perquè us en feu una idea, les targetes grogues a favor de Malta eren molt celebrades, com si d'un gol es tractés.

El matx es va disputar a l'estadi nacional de Ta'Qali, al centre de l'illa, és l'únic estadi de futbol d'aforament de més de 5000 persones. En aquest camp se solen disputar la majoria de partits de la lliga maltesa, per ser l'únic que reuneix unes condicions infraestructurals òptimes.
TaQali
Ta'Qali té un aforament de 18.000 persones (més o menys com la Nova Creu Alta de Sabadell) i és un estadi com els que sempre m'havien captivat a la televisió. Sempre que havia vist partits de la selecció espanyola contra equips com Azerbajan, Moldàvia o Lietchenstein, m'havia fascinat l'estadi on es disputaven les competicions. Eren uns estadis semi-buïts, molt casolans, molt antics i decadents que em captivaben absolutament. Bé, doncs el de Malta, és exactament així... El gol nord estava completament buit, mentre que a l'altra banda, se situaven els aficionats maltesos més cridaners, tocant amb la banda i exhibint multitud de creus malteses.

Em va cridar molt l'atenció el tipus de públic que hi havia a la zona on estàvem nosaltres, aquella àrea es va omplir de nens vestits amb l'equipament del seu respectiu equip. Es tractava de nois que juguen a les categories inferiors dels equips maltesos i, pel que vaig deduir, organitzaven viatges a l'estadi per veure la selecció maltesa. Tots anaven vestits amb els equipaments i hi havia molt bon ambient (lògicament aquí també existeixen les rivalitats entre els diferents equips, especialment entre els aficionats del Valletta C.F i el Floriana, la ciutat veïna).
Xaviijo


Després del divertit show de futbol i sense voler-ho, vam anar a parar a la zona per on surten els jugadors. Lògicament no coneixíem ningú, però em va sobtar la humilitat amb la que sortien els maltesos (res a veure amb el que es viu a llocs com Barcelona). Els jugadors maltesos anaven sortint dels vestidors amb les seves bosses i es dirigien al pàrking de l'estadi, on també aparquen els aficionats. De tant en tant s'aturaven per xerrar amb algun seguidor i després continuaven la marxa per anar a casa, perquè segurament a l'endemà s'havia de treballar (cal dir que només uns pocs jugadors maltesos són professionals i que la resta combinen el futbol amb les seves respectives feines).

Un dels pocs jugadors professionals és Michael Mifsud, l'estrella i l'ídol futbolístic de Malta. Ha jugat a equips com el Coventry o el Barnsley anglesos i és l'únic que pot fer alguna cosa perquè Malta guanyi algun partit. Amb aquest nivell, és normal que als maltesos els agradi més el futbol anglès o l'italià.

Dani
_________________________________________________________________________________

Foto 1: Vista del sector més radical d'aficionats maltesos amb la Catedral d'Mdina al fons
Foto 2: Estadi Nacional de Ta'Qali
Foto 3: El meu amic Xavi i jo distraient-nos amb la càmera

Anterior       
Publicitat