Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
No sé si ho he comentat aquí però a mi la literatura m' agrada i molt, i llegir és una de les meves dèries. Llegir literatura en anglès no és gaudir-la com en la teva pròpia llengua i per a mi era una frustració constant haver de llegir, buscar paraules en el diccionari, no acabar d' entendre els matisos, etc. Però be, sembla que ja vaig pel bon camí.

En primer lloc, em vaig posar a llegir novel·la negra en anglès: llibres curts, temes tòpics, personatges senzills i ritme ràpid, una mica com si fes una preparació per entrar en un culte iniciàtic. I com que em dol gastar-me diners en llibres que no crec que valguin gran cosa la solució ha estat la biblioteca de la ciutat de Sydney (amb moltes subseus a les barriades) i de la qual et pots emportar en préstec un màxim de 20 ítems (llibres, DVD, música) a tornar en tres setmanes i sense cap cost si vius a la ciutat.

L' altra solució, les llibreries de vell , que en aquest país creixen com els bolets i on sempre pots trobar alguna ganga. Jo sempre havia vist llibreries de vell per tot arreu però en aquest país és una constant: les trobes a les grans ciutats i en els pobles petits on mai t' imaginaries que poden fer negoci amb això, i de vegades més d' una....

Però ara, seguint el consell d'unes amigues, m'he comprat un Kindle, i és entrar en una nova dimensió. Per una banda i seguint això de la lectura en anglès, la comoditat d'anar llegint i clicant a la paraula que no coneixes per anar directament al diccionari; per una altra, tenir a l'abast (a diferents preus, i d'això se'n podria parlar molt) un munt de llibres en català, castellà, francès i italià que aquí són molt difícils d'aconseguir i realment molt cars tant si els compres a les botigues com si els encarregues per internet. Encara que ja m'he habituat a la lectura amb el Kindle, sé que quan vagi a Barcelona tornaré amb les maletes plenes de llibres reals, i és que per a mi la lectura és també un plaer tàctil, visual, d' edició, i de moment tot això el Kindle encara no ho té.....

Després d' aquesta iniciació ja em vaig atrevir amb altres llibres: assaigs de Hitchens (us recomano 'God is not great', traduït com 'Dios no es bueno' i 'The Missionary Position: Mother Teresa in theory and practica'), novel·les del Philiph Roth, 'What I loved' de Siri Hustvedt i després de veure que realment el que entenia era ja suficient m' he apuntat al Book Club del Pyrmont Community Center (el barri on visc) on la setmana passada vàrem discutir la novel·la 'We must talk about Kevin' de Lionel Shriver, encara que potser hauria de dir varen discutir i jo escoltar, perquè... que difícil és posar cullerada en una discussió vibrant sobre un tema quan no és la teva llengua i no la domines en els seus matisos. Però bé, aquest serà el nou pas que faré.

Per cert, parlant de llibres i llibreries, em sorprèn la manera com estan organitzades aquí les llibreries. D' una banda, tenen els llibres de "ficció"; de l' altra, els de "literatura". No sé qui deu dictaminar quan un llibre és ficció o és literatura però el que em sorprèn més és la secció d' història, on es pot trobar sempre un apartat molt gran dedicat a la Segona Guerra Mundial i un altre també de mides considerables, a la història militar.

Això ho he vist en altres països anglosaxons, on l'apreci pels militars és molt fort. Pot ser perquè no es dediquen a fer cops d' estat en aquests països?

Marina
-----------------------------------------
Foto 1: Llibreria de vell
Foto 2: Seu central de la biblioteca de Sydney a la Custom House amb la maqueta de Sydney al vestíbul

12/03/2012: 100% australiana

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Ja està, ja ho he aconseguit; ja sóc australiana. El divendres 10 de febrer vaig anar a l’ajuntament de Sydney per a la cerimònia de la ciutadania i des d'aquell moment ja sóc 100% australiana.

La cerimònia és força senzilla però va ser una mica llarga per la quantitat de gent que hi havia. Érem 121 aquell dia en el primer torn i quan vàrem acabar hi havia un altre torn.

Pots fer la promesa de dues maneres: la primera incloent la paraula "Déu" (tinguis el déu o déus que tinguis, això tant és) i la segona, sense incloure'l. Per tant, van fer asseure primer i per rigorós ordre alfabètic els "creients" i darrere d'ells i també per ordre alfabètic els "descreguts". Als seients a banda i banda de la sala, els amics i acompanyants.

Amb el meu cognom vaig ser de les últimes, només tenia dues persones darrere meu. Després d'un discurs breu per part de l’alcaldessa de Sydney i de dir-nos que érem de 40 nacionalitats diferents (i anomenar-les) van fer aixecar els "creients" i fer tots junts i en veu alta la promesa; en segon lloc ens va tocar el torn als "descreguts", i en acabat tots plegats a cantar l'himne australià i anar passant un a un per l'estrada a recollir el certificat de mans de la alcaldessa i fer-nos la fotografia oficial.

Quan baixaves de l'estrada et donaven una bossa amb uns regals. I quins regals? Doncs regals ben australians: un tríptic informant-te de quan, com i a on has de votar, un paper amb consells per gaudir amb seguretat de les platges (veieu post "between the flags"), un llibret amb fotos de Sydney i... una caixeta individual de VEGEMITE: el menjar més típicament australià i mes fastigós (per mi).

Acabada aquesta part oficial hi havia una mica de pica-pica i begudes, però tot ràpid ja que estaven preparant el segon torn, no era qüestió de quedar-se allà fent petar la xerrada.

En aquestes cerimònies pots anar acompanyat d'amics i familiars. Jo vaig anar-hi amb en Josep, el meu marit, que tot i ser la "causa" de la nostra vinguda a Austràlia, no ha pogut encara complir amb tots els requisits que demanen per fer-se australià: un d'ells és estar un mínim de dies al país en els últims 4 anys i com que per la seva feina ha de viatjar molt doncs haurà d'esperar-se almenys un any més. Hi havia gent que anava amb molta claca que aplaudien o victorejaven els amics quan rebien el certificat.

El següent pas és demanar (si es vol) el passaport. Aquí aquest és un tràmit que fas per internet on omples i envies una serie d'informació i després passes per l’oficina de correus, on et fan 4 preguntes per ratificar el que has escrit, tornen a validar que tu ets tu (una persona ha hagut de firmar que ho eres i que la foto que presentes és la que et correspon, com si no fos clar) i després de pagar un munt de diners, ja està: al cap d'uns dies reps el passaport per correus.

Bé, jo em vaig trobar amb un empleat de correus d'aquells tan i tan talusos, que no entenia res de res... Així al presentar el certificat de naixement no hi havia manera que entengués que "España" era "Spain", perquè hi havia 2 vegades el nom de Barcelona (ciutat i província), ni tampoc un munt de coses més. Al final li va semblar tot correcte i després de pagar-ho, i són uns 200 euros per un passaport, el rebré d'aquí a 10 dies laborables.

Com us deia en un post anterior el fet de ser australiana em dóna el dret i el deure de votar a les eleccions (és obligatori) i per tant ho hauré de fer, però a nivell personal em pregunto quin "dret" tinc jo a votar i a ser part dels que decideixen com s'ha de governar i qui ha de governar aquest país. Perquè jo aquí fa 5 anys que hi visc, i m'hi trobo molt bé, però no prou integrada o implicada amb el país com per trobar-me moralment compromesa a votar.

Recordo xerrades i plantejaments de gent de Catalunya i Espanya sobre el dret de votar dels emigrants: que si treballen i paguen impostos ja tenen dret, que han de tenir la nacionalitat per fer-ho, que si només caldria que estiguessin al padró municipal per poder votar. Fins i tot hi ha qui diu que ni amb nacionalitat haurien de votar. Bé jo ara m'ho miro des de l'altra banda, sé que puc i haig de votar (i m'interessa la política) però de moment no em sento amb el dret moral de fer-ho.

Marina
_______________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: Foto oficial amb l'alcaldessa.
Foto 2: Esperant començar l'acte.

14/02/2012: Canvi de data?

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
El dia 26 de gener de 1788 va arribar al port de Sydney la "First Fleet" (La Primera Flota), que portava els primers presoners d'Anglaterra a Austràlia, que van ser els que van començar a colonitzar aquest país. D'alguna manera és doncs el dia en què es va proclamar la sobirania britànica en aquestes terres. Bé, doncs és aquesta data la que es va triar com a dia nacional d'Austràlia. Com podeu suposar no tothom va estar content.

Encara que a nivell general no hi ha cap protesta massiva en contra d'aquesta data, sí que hi ha un moviment en contra de celebrar-ho aquest dia. Sobretot per part de les agrupacions d'aborígens i habitants de les illes de l’estret de Torres. Per fer palesa la protesta, aquest moviment fa servir altres noms per a aquest dia, com poden ser "Invasion Day" i "Survival Day". La petició de canvi de nom i de data no ha tingut fins ara cap ressò popular encara que la protesta ve de ja fa molts anys.

Però aquest any hi ha hagut un fet que potser porti a replantejar-ho. Va succeir en un restaurant de Canberra, la capital, on la cap de govern, Julia Gillard, i el cap de l’oposició, Tony Abbott, entre altres polítics, estaven fent un acte de conmemoració d'aquest dia.

Unes 200 persones del moviment de la “Tent Embassy” varen començar a picar els vidres i a cridar contra els polítics (sobretot contra Tony Abbott, que havia fet unes declaracions en contra del moviment) cridant "racistes" i "vergonya".

L'incident no hauria anat mes enllà si no hagués estat pel fet que els guardaespatlles de la cap de govern varen sobredimensionar el problema, varen creure que allò podria ser perillós i es van emportar la Julia Gillard i el Tonny Abbott en una mena d’"operació rescat".

Com que allà hi havia periodistes, les fotos i els vídeos de la "fugida obligada" han donat la volta al món. De moment les conseqüències de tot plegat només han estat la dimissió de la persona que va "xerrar" on eren els polítics i que va propiciar aquesta sortida intempestiva.

A mi m' agradaria que les conseqüències no es limitessin a això, sinó que realment consideressin canviar el dia d'Austràlia a qualsevol altra data que no ferís susceptibilitats de ningú, ja que un dels eslògans d'aquest dia és "celebrar tot el que ens uneix" i no és precisament el 26 de gener el bon dia per fer-ho.

Marina

P.D. La "Tent Embassy" és una mena de tenda de campanya que alguns activistes aborígens van posar ja fa més de 40 anys a Canberra i on s'hi estan per exigir els seus drets. Si en voleu saber més aneu a Indigenous Australia.
__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
Vídeo: Rap en anglès sobre la conveniència de canviar aquesta data. Font: Youtube.
Foto 1: Policies a caval a l'Australia Day.
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
(Continua de la part 1)

El dia 26 de desembre és festiu: és el "boxing day", un d'aquests festius estranys ja que tot és obert i comencen les rebaixes (per cert Nadal és dels pocs dies on tot o gairebé tot és tancat). Arreu del país se celebren moltes competicions esportives però a Sydney és un dia important perquè comença la regata
Sydney-Hobart, a l’illa de Tasmània, que segons sembla és una de les més difícils del món. L'any 1998 van morir 6 participants i molts altres van haver de ser rescatats per les tempestes i els forts vents que hi havia.

Aquesta regata de 650 milles reuneix el bo i millor dels velers de tot el món i va començar el 1945. El rècord el va aconseguir el 2005 el Wild Oats XI que va fer el trajecte en 1 dia, 18 hores, 40 minuts i 10 segons.

L'espectacle comença dies abans amb els velers al port de Sydney, fent els últims preparatius, sent entrevistats pels mitjans de comunicació i preparant els darrers detalls.

El mateix 26 de desembre pots veure la sortida de la cursa de moltes maneres: per exemple si tens un veler o barqueta (i aquí molta gent en té) pots anar a la mateixa badia i posar-te a banda i banda d'on passaran els velers per veure'ls passar. Ja us podeu imaginar el batibull que hi ha de vaixells: els de la policia, els controladors de la cursa, els que van a veure l'espectacle, etc.

De fet algunes companyies organitzen una sortida pel port amb dinar inclòs i música en directe que et permet gaudir de l’espectacle. Això també ho fa la companyia de ferris de Sydney, que prepara un ferri especial per a l'ocasió on pots escoltar jazz i dinar el que et donen en una caixeta de pícnic mentre fas temps fins que comenci la cursa.

Encara que comença a la una, durant el matí la gent va prenent posicions dins la badia o els diferents penya-segats i platges que l'envolten per veure-ho tot plegat. I és que la badia de Sydney es converteix en un batibull de vaixells i barques de tots els colors i mides, un espectacle difícil d'explicar.

He passat les festes a Sydney dues vegades: la primera varem agafar un d'aquest ferris especials i va ser prou distret: molta gent per pujar, alguns personatges típics d'aquests que no s'ho perdren mai, un grup de jazz tocant. Tot i que a la mateixa badia hi ha poca visibilitat per poder veure-ho tot a causa de la quantitat de vaixells i a les restriccions per poder-se moure per allà.

Aquest any vàrem decidir anar a veure-ho des d’un dels penya-segats que envolten la badia i que antigament era un punt important de la defensa de la ciutat: el Georges Head. És un antic emplaçament militar on encara hi queden restes de canons però que ara està habilitat com a parc. És un dels llocs on anem sovint a passejar, a llegir o a portar a la gent que ens ve a veure.

El dia no va acompanyar massa, però a partir de les 12 el lloc es va anar omplint de gent que venia a veure-ho. Alguns, molt clàssics, amb les seves cadires o mantes, cistelles de pícnic i copes de vi. Altres disposats a veure-ho sí o sí amb escales plegables per poder ser els més alts de tots. I tothom disposat a passar una bona estona.

Poc abans de la una els velers ja eren a la zona de sortida donant voltes en una petita superfície preparats pel tret de sortida. A la una en punt va començar la cursa. En primera línia els "maxis", els velers grans, en segona línia els mes petits. I des d' allà dalt tothom va aplaudir i va gaudir de l'espectacle.

Un cop van arribar a la sortida de la badia, a mar obert, van girar cap al sud i els vàrem deixar de veure i fins a l'any vinent. Llàstima que el dia era núvol, però va aguantar fins a la tarda sense ploure.

Per veure una bona foto del que això representa us aconsello anar a la Wikipedia per veure la panoràmica del 2007.

Marina
__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
Foto 1 i 2: Badia de Sydney des de George Head durant la sortida de la regata Sydney-Hobart
Anterior       
Publicitat