Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
És una reacció totalment involuntària això d'arribar a una ciutat i, de la primera experiència amb els transports públics locals, extreure les primeres impressions de tot un país. Estant a París, un bon dia vaig adonar-me que havia tornat a caure en aquest generalisme i aquesta superficialitat. Aleshores, és quan m'intento corregir. Però, he de dir que molt sovint a qualsevol bus o a qualsevol vagó de metro he trobat la metàfora de l'indret en si, del seu mode de vida, de la seva gent, dels seus costums.

El metro de Paris
A París mateix, la velocitat de les escales mecàniques que comuniquen el metro amb el món exterior ja em van deixar ben clar que el ritme de vida era molt més accelerat que no pas a Barcelona. L'instant següent a marcar el tiquet també és força revelador: cal emular un jugador de rugby, amb les espatlles per davant, per poder empènyer la porta i entrar-hi. A dins, hi ha més empentes per metre quadrat, menys metres quadrats per vagó i més vagons plens d'allò que a les societats modernes es diagnostica com a "estrès". Les portes sovint s'obren moments abans d'aturar-se a les estacions i la gent salta dels combois en marxa per no perdre ni un segon en la seva cursa frenètica contra rellotge.

Quan només duia un parell de dies a la ciutat, vaig conèixer una persona nascuda i crescuda a París, tornada d'unes reconfortants vacances a Itàlia, que em va dir: "M'acabo d'adonar que aquí no fem més que queixar-nos. Però, ara ja sé el perquè. És el metro! Posa de mal humor a tothom".

I potser tenia raó. Perquè malgrat que es promocioni la línia catorze parisenca com una de les més arximodernes i ràpides del món, la resta de línies sembla que no s'hagin renovat des de l'Exposició Universal de 1900. La xarxa de metro resulta caòtica i, molt sovint, per desplaçar-se entre dues distàncies relativament curtes cal fer diversos (això vol dir més de dos) transbordaments perquè no totes les línies tenen correspondència entre si. Això fa que molts parisencs s'hi passin cada dia alguna que altra hora a bord. I malgrat que llegir el diari o fer sudokus no està prohibit, pot resultar realment complicat quan s'han d'anar combinant les cames amb la persona de davant per poder seure tots dos. A més d'això, les infraestructures són tota una barrera arquitectònica plena d'incongruències: sense ascensors, amb escassíssimes escales automàtiques, però amb cintes transportadores en alguns dels intercanviadors entre línies. Com diuen els francesos davant les absurditats, "n'importe quoi".


Després d'un temps a París, coses com la velocitat de les escales o la jugada en atac contra la porta del metro han deixat de sorprendre'm. Segurament, m'hi he acostumat i ja he deixat de donar-li importància. L'altre dia, però, mentre baixava de nou per les automàtiques vaig adonar-me que el ritme era una mica més lent del normal (però, tot i així, més ràpid que a Barcelona). Davant i darrere meu portava dues maletotes indomables que vorejaven la trentena de quilos, en total. La maniobra de sortida de les escales estava calculada: empentar la maleta del davant, avançar i arrossegar la del darrere (fàcil!). Però arribat el moment, una de les maletes es va encallar just al final de les escales. I amb ella, una desena de persones se m'hi van acumular a sobre mentre anaven caient com lemmings i mentre jo m'ho mirava amb cara de Mr. Bean.

Un cop fora la maleta, m'esperava alguna escridassada. Però, per sorpresa meva, la gent va anar passant pel meu costat deixant anar alguna que altra queixa en veu baixa i dirigint-se sense perdre més temps a fer la cua per entrar als vagons. I les dones que ho volguessin, en una cua a part. Aleshores, vaig adonar-me que alguna cosa havia canviat. Potser la ciutat? Benvinguts a Taipei, la capital de l’illa de Taiwan.

Eva
_______
Foto 1. El metro de París compta amb una freqüència diària de pràcticament quatre milions de passatgers.
Foto 2. Zona reservada per a dones al metro de Taipei.
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Eva
Sóc una ecologista frustrada; m'encanta escriure. O més aviat, tacar d'idees, pensaments i experiències muntanyes i muntanyes de papers. Algun gargot, també. Així que intento autoreciclar-me obrint aquest blog i, ja de pas, reconciliar-me amb els meus principis. Tot sigui per una bona causa. L'Amazònia sé que m'ho agrairà.

Per cert, em dic Eva. Entre la meva col•lecció de papirs, se'n pot trobar un parell que diuen que he passat una temporada per l'Autònoma. Fent Periodisme i Estudis de l'Àsia Oriental, concretament. Encara no els he penjat a l'habitació, però tampoc crec que ho faci. Sincerament, prefereixo el meu collage de fotografies i frases profundament absurdes.

Vaig néixer uns dies després de la darrera visita (“periheli”, com en diuen els experts) del cometa Halley i sóc natural de la tercera ciutat més poblada de Catalunya.

Ara mateix, però, Badalona em queda una mica lluny. Fa tres anys vaig fer la meva primera estada a l'estranger i, des d'aleshores, n'he encadenat alguna altra més. L'última, l'actual, a París... Des d'on us escriuré amb molt d'amor i molta llum. O potser no tant.


Fins aviat.

Des de París,

Eva
       
Publicitat