Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Karlovo náměstí. Més que una plaça, un compendi de jardins inconnexos. Una frontera urbana. Travessar-la, una odissea. Sovint, fins i tot t'obliga, empès per la mandra, també, a agafar qualsevol tramvia per esquivar-la. Jugar-te el tipus ja és costum, tot i que de nit no ho sigui tant. La dissort, fins i tot, et pot forçar a baixar al metro, escales i més, escales, per creuar 20 metres de carrer. Meravellós.

I, com totes les terres de frontera, territori sense llei. Ni tan sols l'encant d'estar en un món llunyà. A una banda, el centre, de grups d'escolars cridaners i parelletes que fotran l'únic clau de l'any en els 10 dies de vacances que unes jornades laborals inhumanes els imposen. A l'altra, una mena d'Eixample, força suportable si no fos perquè fa pujada. I, encara a l'altra, Vyšehrad, un barri encantador, on no m'importaria viure, tot un oasi urbà, de carrers empedrats, cases baixes i molta, molta tranquil·litat tot i la seva centralitat. A la vora del riu. Com el meu, però en "mono".

Ionquis, putes i gitanos. Literalment. Entre narkomans (sí, aquí se'ls anomena així, convertint-los en superherois d'inspiracions mito-escato-lògiques) i barjaules, un escenari peculiar. Oasi urbà, també, en diríem, que no sé com aguanta la pressió policial. Alcohòlics de kalimotxo - literal - i cartró de vi, emulant les gestes del Don Simón, el captaire que rondava la pl. Castella fa uns anys, amenitzat amb variacions de crostres i 'perroflautes', socialistes en el fons i nacionals en la forma, com diria Stalin. Xeringues per aquí, venes a la vista per allà, que això no és res, que tot es pot perdre, mirades incloses!

A cop de bici i no tant de nit, una mamada en un banc. En una de les principals cruïlles de la ciutat. La cara de satisfacció - tot i que en tinc els meus dubtes sincers - del client. No m'ho podia creure. Una frenada en el que deuria haver estat una bonica font no fa gaire anys, o potser tan sols un parell d'hores, i buscar l'escena amb la mirada per confirmar. Llum tèbia, decadent. Sorolls entre els matolls, i m'imagino la multiplicitat de la imatge. Les veus s'adrecen a mi. I, a l'arbre que tenia al damunt meu, la meuca-mico. Una tarzana de la nit. I un ensurt de campionat. Pedalada ràpida i avant. Espero tenir el visat en regla.

Àxel

________________

Foto 1. Justa decadència. No, la variant local de la pl. Lesseps no és tan fàcil de creuar. Font Wikipedia

24/04/2010: Budapest

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
De Jamaica a Roma via Budapest – Skatalà

En aquest cas, de Barcelona. Budapest, la ciutat on podria estar donant classes. Budapest, la ciutat que em va enamorar ara ja fa 5 anys. En aquell tren on m’autoconvencia –sense èxit– de la sort que tenia, atrapat com estava en relacions absurdes, estúpides; sense sortida, destructives. Budapest, i demanar classes d’hongarès, i plantejar-hi una estada, abans que les llums de Berlín o els bombardejos de l’OTAN em mostressin d’altres camins.

Cinc anys enrere
Budapest, i la ciutat. El purgatori, tornant des d’una Barcelona que, cada cop més, és casa meva. On res no canvia, però tampoc res no roman. Nits de glòria a la ciutat, com deia la cançó. Un pis, i un retorn a temps pretèrits, que potser no van ser millors, però si més no prou divertits. On la pregunta no és “sortim?”, sinó “què fem?”, i on el sol sempre està a l’horitzó, abastable, i ens convenç, per molt ridícul que sigui, d’haver realitzat una nova gesta en aquesta particular guerra de guerrilles contra tot i contra no res.

Budapest, i les avingudes. Els fòrums, i els concerts. Les cerveses a la fresca, i la gent. Sobretot la gent, els vianants, afanyant-se en cruïlles que formen part de tu. Paisatges urbans que gairebé ni recordaves. El metro, i el tramvia; aparadors, i més gent. El Danubi, el cor d’Europa, i no un riuet de nació provinciana que tan sols serveix per desaparèixer en l’Elba, en la memòria dels pobles més grans. Si és que mai han existit.

La vida de ciutat. Perquè no l’entenc d’una altra manera. Barcelona, Budapest i Praga. El dia i la nit. Praga, decorat inert, enamorats que s’hi traslladen, professionals de les finances i meca del turisme barat, d’aquells que creuen que viatjar és fer quatre fotos a una concepció tronada de la bellesa. Buidor, perquè res no hi ha, perquè ja no hi viu ningú. Perquè el cor de Praga ja no batega, i si ho fa, no és al ritme a què estem acostumats. És tedi, letargia, creure que amb la cara de l’enamorada l’endemà ja és suficient fins i tot quan fora dels llençols res més no t’hi uneix.

Budapest, i sentir-se una criatura. No saber dir ni hola, i creure que mai no ens en sortirem. El país impossible, aquell que no compartirem mai, de sons absurds i, tanmateix, una fesomia que ens és tan familiar. Budapest, i recordar perquè acompanyava Brussel·les i Moscou a les preferències europees d’aquella beca que m’havia de menar a una vida en parella, plàcida, i em va acabar abocant a un curs intensiu de supervivència. Aprovat amb excel·lent. Budapest, el Danubi. La ferida oberta al cor del món eslau. Barcelona, Budapest. El nom no fa la cosa.

Àxel
_________________

Foto 1. Buscant una princesa cinc anys enrere
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
cartell
Fa uns dies us parlava del que, per mi -i és, per tant, una opinió purament subjectiva-, és el millor país del món. Bé, o el que en queda, perquè la Iugoslàvia socialista continua estant present al meu cap, cor i discurs. No sóc amic de les generalitzacions, ni dels nacionalismes, i només sota els efectes de determinades substàncies puc fer arengues feixistoides en aquest sentit, tot i que normalment i per sistema només tenen dos destinataris: croats -per pura serbofília, que ells mateixos ja intenten refredar; en resum, per estupidesa i mal gust, que em permeto com a llicència- i txecs.

Aquests darrers, amb molta raó, i no només pel fet d'haver-se negat a tornar-me gairebé 2.000 € d'un curs de txec sense cap mena de notificació, amb el silenci com a resposta davant les reclamacions i després d'assegurar-me que ben aviat els tindria al compte. No només per això, que qualificarem de desventura personal fortuïta i inevitable, sinó també perquè el somni de totes les meves companyes d'Erasmus, aquell any magnífic que vam passar a Moràvia, era construir el pantà més gran d'Europa en aquesta merda d'indret, farcit de racistes i gentussa diversa, que es coneix com a República Txeca. Una dada significativa: malgrat compartir residència amb autòctons, no en vam conèixer ni un, de txec. Eslovacs, amb una forta presència a les universitats del país per motius evidents, tots els que volguéssiu. I gent encantadora, per cert.

banderes
Es produeix, a més, un fenomen curiós, contradictori i plenament comprensible. L'aparició en escena de la figura del txec antitxec, generalment una persona prou simpàtica, que pel meu gust llepa massa el cul als estrangers -bé, què hi farem-, però que són dels pocs que salvaríem. I també ells, per sistema, estudien Econòmiques, i privatitzarien sa mare, si calgués. D'això no en tingueu cap dubte. Tot i que potser no parlarien de la "gent sense estudis" amb el fàstic -el mateix que em generen ells a mi- amb què ho fa la gran majoria elitista i reaccionària.

Un país incapaç de fer autocrítica del seu passat, però perfectament capaç d'esborrar d'una plomada la memòria d'una generació d'escriptors, revolucionària i compromesa
vistes
, molts dels quals van morir en el període 1939-44, i suposo que ja sabeu que no devia ser casualitat ni fatalitat, ni "causes naturals", ni "danys col•laterals".

Alguns han passat de lectura -i model- obligatòria a la Txecoslovàquia socialista a l'oblit més absolut. Escopir a una joventut que va imaginar un altre país, i una altra literatura, millor, superior, compromesa, és fer-ne un gra massa. La cursa del revisionisme, fantasmagòrica, ignorant i menyspreable, tant que sembla un malson i res més; però aneu a cercar-los a qualsevol llibreria i comproveu-ho vosaltres mateixes.

Un poble que es creu més europeu que Carlemany, i més culte que la pàtria de Puixkin, Lenin, Maiakovski, Blok, Rodtxenko i Gagarin, per citar un referent d'aquesta Eslàvia que repudien en tant que només la lideren en els seus deliris de grandesa.
llibre
L'únic indret del món on no són poques les persones que m'han engegat, tampoc diria descortesament però sí d’una manera implacable -i, com és obvi, ignorant totalment l'existència d'una meravella que es diu somriure-, per haver comès el delicte d'intentar dirigir-m'hi en el seu idioma. Suposo que d'aquí a ben poc em citaran a la Haia com a criminal de guerra.

I, de la mateixa manera que tenim dret a enamorar-nos i no ser correspostos, també en tenim a odiar, encara que sigui sense motiu.

Per sort, i estalviant-me així justificacions a posteriori, i discussions bizantines francament pesades, motius ens en sobren. Un altre dia us explicaré com es practica el molt noble i sa esport de l'assetjament laboral al paradís que us he descrit. En són uns mestres. Us ho puc ben assegurar.

Àxel

_______________________
Fotos:
1. "No siguis com un polític". Bonic cartell que sempre em fa gràcia quan hi passo amb la bici per evadir-me de la ciutat-decorat.
2. Sortir del foc per caure a les brases. Anticomunisme visceral que es projecta contra una gran estirp de revolucionaris com són els partits "socialdemòcrates" de la UE. Zapatero, Montilla i, pel cas, Paroubek, ja estan armant els sindicats per fer la revolució, suposo.
3. El barri i el club nàutic esdevingut pista de patinatge. No tot és tan terrible, en el fons.
4. Finalment vaig trobar allò que buscava en una llibreria de vell del carrer Belgrad. No podia ser d'una altra manera. Jiri Wolker, poeta membre, per poc temps, del Devetsil (un grup literari que avui definiríem de "molt molon"), i fundador, el 1921, del Partit Comunista de Txecoslovàquia.
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Monument
Feia dos mesos que tenia aquest post pendent. I, fins ara, no he trobat el moment, la inspiració necessària, per posar-m'hi. Ha estat tan fàcil com buscar al YouTube un vídeo d'un dels moments culminants del concertàs de Boban Markovic a Guca d'aquest any. És un enregistrament pèssim, de càmera de fotos o mòbil, però ha estat suficient veure les banderes sèrbies al vent, la sensació de comunió, la catarsi col•lectiva i, en general, tot el que representa la mare pàtria, per retrobar la motivació.

Sí. Sèrbia és el millor país del món. I com s'aconsegueix? Doncs molt senzill: amb la seva gent. Sèrbia són els pàries d'Europa, els eterns demonitzats per nacionalistes, imperialistes i interessats, propis i nostrats, d'ençà les guerres civils que van dessagnar els Balcans no fa tants anys. I cada cop que tornes a casa -perquè sí, perquè Sèrbia és, per a aquells que l'estimem, la nostra segona pàtria, un indret on, malgrat el nacionalisme malaltís, imposat pels destructors de la Iugoslàvia socialista, un se sent com a casa- et trobes amb un indret de bona vida, gent magnífica. Un poble que només sembla interessar-se en els cafès, el menjar i el beure. La conversa compartida.


Belgrad
I fascina la força de la seva gent. Les ganes de viure il·limitades, els silencis resignats sobre el seu passat recent, la tragèdia que els va robar el país. Les banderes federals, encara a les fronteres; els escuts, als edificis bombardejats pels "interventors humanitaris", també amb avions pagats pels nostres impostos. Sèrbia existeix perquè no li ha quedat més remei, en la gran desbandada i renúncia del iugoslavisme. A cop de míssil i de protectorat l'han amputat. La por del veí kosovar, obligat a circular sense matrícula pel seu propi país, amb una frontera imposada a nord i sud de la carretera que uneix Pristina i Belgrad. Sense saber a quin costat d'una línia que s'havia dissenyat per unir, acabarà caient. Un govern de mafiosos i corruptes, servils aliats del capital transnacional, de traficants d'armes, drogues i persones. Però a l'Albània d'avingudes Bush se li han de pagar els favors. I encara als Països Catalans hem hagut d'aguantar la vergonya de veure parlaments nostrats donant suport a aquesta gentussa.


otan
Volia explicar, una mica, les meves merescudes vacances a la mare pàtria. Però m'he estès tant en la introducció, que ho hauré de deixar per un altre dia. I, ja per acabar, recordar que un bon dia, en alguna escola de Sarajevo, Mostar o Tuzla, algú va preguntar "i tu, què ets?". La resta de la història suposo que ja la coneixeu. I comandaments internacionals van tancar els ulls davant de massacres de paramilitars que havien estat expulsats de casa seva. Columnes de serbis fugien de la Krajina amenaçats de mort per les tropes croates, ara amb suport nord-americà: dos-cents mil desplaçats, cinc dies, i el responsable gaudeix d'homenatges pertot. Traïcions entre croats i bosnians -o bosníacs, com en diuen ara-, rearmats els darrers per nord-americans i fonamentalistes de liberalisme dubtós. I morters de procedència fosca, i d'impagable impacte mediàtic, esclataven al mercat de Sarajevo. Belgrad, 1999, ocells de ferro i, vora Nis, un tren volat. I tu, què ets?

Àxel
__________________
Fotos:
1. Podran reescriure la història, però no esborrar-la. Monument d'homenatge als partisans, espatllat per vàndals parafeixistes.
2. Posta de sol a Belgrad, davant de l'església de Sant Sava.
3. Efectes de la "intervenció humanitària" de l'OTAN el 1999.
Anterior       
Publicitat