16/12/2011: No ens deixen votar!

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
(Text escrit el 15 de novembre)

Estem indignats! Ja sé que com van les coses, ara mateix d’indignats, en som molts però és que avui la nostra indignació és majúscula!

Com cada cop que hi ha eleccions, no podrem exercir el nostre dret a votar perquè no ens arriben les paperetes a temps. I sí, només escrivim aquesta entrada al blog perquè estem molt enfadats i volem fer-ne denúncia.

Diu el sufragi universal que tots els majors d’edat que tenim un carnet d’identitat espanyol tenim dret a votar aquest diumenge. Però si vius a l’estranger, per poder exercir aquest dret cal estar inscrit a l’ambaixada espanyola del país on visquis i sol•licitar la documentació corresponent un mes abans del dia de les eleccions. Molt bé, tot això ja ho tenim fet. Ara només caldria esperar les paperetes i enviar el vot abans del 15 de novembre. Però per incompetència o per mala bava, aquesta documentació mai ens arriba a temps. Avui som a dia 18 i el termini ja ha caducat o sigui que, una vegada més, a nosaltres no ens deixen votar.

El pitjor del cas és que això passa cada vegada que hi ha eleccions. I el problema no és a Correus perquè la propaganda electoral ens arriba estupendament bé. Voleu dir que en trenta dies, els funcionaris corresponents no tenen prou temps per fer la seva feina? I, per favor, no en culpeu les retallades que els catalans que viuen aquí des de fa més temps confirmen que això fa mols anys que passa. Estem davant d’un cas (repetitiu) de deixadesa i incompetència o és directament mala llet i poques ganes que alguns emigrants votem?

Quin país! Així anem.

Anna
__________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: Papereta de vot.
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Seattle, dilluns 14:00h (hora local): De Washington (estat) a Washington DC (ciutat) hi ha 6 hores d’avió, més de 4000 kilòmetres i 3 hores de diferència, dit així sembla una ironia. Som-hi!

22:30h (hora local): L’arribada a Washington DC és espectacular! Ja s’ha fet fosc i del cel penja una mitja lluna taronja damunt les llums de la ciutat. L’avió es prepara per aterrar, per fi! Per la finestreta puc veure l’obelisc del Washington monument il•luminat. El National Mall és immens!. No podré pas dir allò de “me l’imaginava més gran”. Oh! Mireu! allò d’allà és la Casa Blanca.

23:30h: Des del taxi que em porta a l’hotel, començo a prendre mides. DC és maco, és gran, és més urbà que Seattle… i hi ha més banderes americanes. Aquí sí que tinc la sensació de ser en una gran ciutat. El cotxe avança per unes avingudes amples i, malgrat que és força tard, els carrers són plens de gent amunt i avall.

El taxi ha passat per Georgetown i penso en José Maria Aznar. Se m’escapa el riure. Demà passat jo també he de donar una conferència, no a Georgetown sinó a l’NIH (National Institute of Health) que vindria a ser l’equivalent al ministeri de sanitat. És una responsabilitat important i estic força nerviosa però almenys no jo no diré allò de “I am a lot of friends in America”.

00:40 am: L’hotel és de luxe. Potser no és un hotel espectacular però, pels que estem acostumats a hotelets i pensions, això és luxe. Confesso que tot plegat em sembla una mica vergonyós. Avui rebo el mateix tracte que els polítics i altres treballadors del govern que venen per qüestions de feina. Pagar 360 dòlars la nit amb diners públics em sembla una vergonya. Però jo aquí no tinc ni veu ni vot.

Dimarts 6:00h: Comença la dansa. El congrés comença a les 7 del matí i això vol dir que m’he de llevar abans de les sis. Però el meu cos encara no sap que he canviat de costa i, el pobre, es pensa que són les 3. Això serà dur.

Baixo al bar de l’hotel a la recerca desesperada d’un cafè. Em comenten que a la costa est el cafè és més suau que a la costa oest. Mare de Déu dels Set Dolors! Més suau? És possible? Si provéssin de fer-lo més aigualit, crec que servirien sopa d’api!. Demà em demano un suc de taronja, segur.

Mentre probo de despertar-me, al fil musical del bar de l’hotel sona l’himne espanyol versió chill-out. Si no fos aquesta hora o no tingués tanta feina, aniria a parlar amb algú sobre les preferències musicals d’aquest hotel. Després faré un mail a direcció.
Això serà dur.

7:00h: Les mesures de seguretat a l’NIH són com les de l’aeroport. Descalça’t, detector de metalls, el portàtil a part, ensenya el passaport. El noi de recepció, es diu Jamal James, no troba Spain a l’ordinador. Li he d’explicar que ho ha de buscar a Europa i no a Sud Amèrica. Ho repeteixo: això serà dur.

Dimarts 17:00h: Primer dia superat! És divertit observar les diferències entre les dues costes. A nivell d’indumentària, a Seattle tothom és molt informal. Tan hi fa que vagin a l’òpera, a un cicle de conferències o a fer una costellada, tothom vesteix amb texans i sabates de muntanya. En aquest congrés, en canvi, els homes porten americana i les dones són senyores de talons i joies. Dec ser l’única que no va maquillada.

Algú em comenta que a la Costa Oest tothom és més amable i que el ritme és més lent. “Aquí som més europeus”, em diu. Si amb això vol dir que tothom camina depressa pel carrer i que el personal d’atenció al públic és antipàtic (estic convençuda que hi ha un test especial per llogar secretàries, camarers i recepcionistes bords), llavors suposo que sí, i que Washington DC s’assembla una mica més a Barcelona.

Au, ara toca fer una mica més de feina i preparar la xerrada de demà.

Dimecres 17:00h: Ja ha acabat el congrés! Sumant els dos dies que he estat aquí, he dormit un total de set hores i començo a notar-ho. No diré que la meva conferència ha estat un èxit però almenys no ha estat un fracàs. El director del Centre de Medicina Regenerativa de la UW m’ha dit que havia fet una xerrada “fresca com un cogombre”. Encara no he decidit com m’ho he de prendre, això.

L’avió de tornada surt a les 6:30 del matí o sigui que demà hauré de tornar a matinar. Però ara, en teoria, tinc unes quantes hores de lleure per guadir de la ciutat. L’únic petit inconvenient és que està dil•luviant.

M’he atansat al National Mall i he estat a temps de veure l’estàtua del Lincoln Memorial i l’obelisc de més aprop. Després, el xàfec ha pujat d’intensitat, els grups de japonesos que voltaven amb paraigues han fugit corrents, i jo també m’he rendit.

Aquesta nit tindré de veïns en Barak i la Michelle (Obama) però hauran d’esperar al pròxim viatge perquè els faci una visita.

Dijous 4:00am
: Ja podem fer el recompte d’aquest viatge.
Hores totals a Washington DC: 55
Conferències a les que he assistit: 34
Hores de son totals: 12
Cafès: cap de bo

Crec que Washington DC m’agrada, si hagués tingut més temps us ho confirmaria. Hauré de tornar. Ara, però, em mereixo un descans.

Anna
______________________________________________________________________________________________
Foto 1: El Washington monument (font: google)
Foto 2: La Casa Blanca (font: wikipedia)
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Escric aquesta entrada sense ànim de començar una polèmica i no voldria que se m’ofengués ningú, però per deixar-ho ben clar de bon principi, jo sóc catalana, catalanista, independentista i totes les “istes” catalanofíliques que puc i em deixen.

Quan m’estava a Barcelona era d’aquest col·lectiu estrambòtic que decideix demanar els tallats en català encara que el cambrer et miri amb cara d’odi i respongui “què?” i, a l’antic laboratori, un catedràtic ens anomenava “los radicales” per la tossuderia d’utilitzar el català sempre.

Però ara visc a Seattle. Per fortuna, en aquesta ciutat hi ha una comunitat de catalans força important i hem tingut la sort de fer amics fantàstics que ens fan sentir una mica més a prop de casa. Però, així com tenim amics catalans, també tenim amics americans, mexicans, italians, japonesos, indis, alemanys, brasilers i, evidentment, també alguns espanyols.

Una de les meves millors amigues és una noia de Madrid. Amb ella he après –passant força vergonya, tot s’ha de dir- què és la catalanitat mal entesa. És un cas curiós, però alguns dels catalans d’aquí li parlen a aquesta amiga en català. Una cosa és ser un grup i que la conversa en algun moment puntual es passi al català, sense gairebé ni adonar-nos-en, i una altra és parlar-li directament en català. Quan nosaltres apuntem que ella no és catalana, ni ha viscut mai a Catalunya, ni hauria de saber català per cap motiu aparent, algú ha arribat a dir “doncs que n’aprengui!”.

Ella és una persona educada i culta, que parla castellà, anglès i francès a la perfecció i té nocions d’italià i basc; amb aquest currículum ja podeu imaginar que no li és gaire difícil entendre a grans trets el català… però això no fa al cas. Residint als EUA, a ningú li passaria pel cap parlar-li en català a un americà i dir-li “mira noi, si no m’entens, digues-m’ho”, ni tampoc a un mexicà o a un italià només perquè les llengües ja s’assemblen. Aquí estem molt acostumats a dur converses en més d’una llengua alhora i a canviar automàticament a l’anglès segons qui hi ha al voltant. És una qüestió de respecte.

Però llavors, només perquè és de Madrid (no concepte sinó ciutat), no mereix la mateixa deferència? Cal que conservem la nostra llengua, que la protegim i la mimem, espero que ens fem tots fanàtics del “submarinisme” i del “català a l’atac”. Jo vull que tothom que viu a Catalunya aprengui en català a l’escola perquè crec fermament en el model d’integració lingüística però mai hem d’oblidar que les llengües només són eines de comunicació i que serveixen per això, per fer-nos entendre. No a la inversa, sisplau.

Anna

__________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: Alguns dels catalans de Seattle vam celebrar l’11 de Setembre a la muntanya!
Foto 2: Ballada de sardanes al cim del Mount Sawyer (Washington)

30/09/2011: Ens ataquen!

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
A l'estiu, Seattle s'omple de les activitats del Seafest, una mena de festival-popurri sense gaire ordre ni sentit. Hi ha activitats i petits esdeveniments a molts dels barris de la ciutat, però, malgrat que tots són part del Seafest, no sembla que tinguin cap mena de relació els uns amb els altres: hi ha una desfilada de pirates, una marató d'atletisme, una cursa de llanxes de motor, i una de les activitats més populars: una exhibició dels Blue Angels.

Blue Angels és el nom de l'esquadró de demostració de vol de la marina. Aquest esquadró es va formar l’any 1949, després de la Segona Guerra Mundial i, per sort, està dedicat exclusivament a fer demostracions acrobàtiques.

Ignorant com sóc en temes militars (i que duri!), em van haver d'explicar que sí, que la marina té avions i no només vaixells com jo em pensava. Ves per on!

Aquest any feia un dia fantàstic i em van mig enredar per anar a veure l'espectacle dels Blue Angels des d'un dels parcs que hi ha al costat del llac Washington. El xou consisteix en sis avionetes (o se'n diuen avions, d'això?) F/A-18A/B Hornet que fan creuaments a una velocitat d’impacte, literalment, perquè de debò que sembla que hagin de col·lidir, volen en diferents formacions i fins i tot fan acrobàcies mirall, on un dels avions vola panxa amb panxa amb un altre, de manera que un dels pilots va cap per avall. Al final de l'espectacle, fan una maniobra espectacular anomenada "flor de lis".

En Sergi estava fascinat amb la tecnologia que permet que una bèstia de ferro de no sé quants quilos pugui volar a aquesta velocitat i fer tombarelles i giragonses.

Els pilots han de ser molt hàbils i les maniobres que executen semblen impossibles, però jo sóc pacifista de cor i rareta de mena i aquestes coses em torben. Quin estrèpit que fan! En lloc de veure uns acròbates, jo no puc evitar veure-hi uns militars fent anar màquines de guerra. I en veure l'espectacle, penso coses estranyes com que el botó o la palanca que deuen prémer per deixar anar fum de colors i produir un immens "ooooh" entre el públic és el mateix botó que deu deixar anar gasos tòxics en altres situacions.

Perquè no puc oblidar que els militars no desenvolupen tecnologia només per fer espectacles i que aquest terrabastall horrorós deu ser el mateix que sent la gent d'alguns països quan també sonen les sirenes.

La gent normal veu avions, jo hi veig armes; la gent normal diu: "Que bonic!" i jo penso: "Ens ataquen!".

Anna

____________________________________________________________________________________________________________
Foto: Blue Angels
Vídeo: Blue Angels
Anterior       
Publicitat