30/05/2009: Transports públics

Imagini’s un front marí de més de 20 quilòmetres de llarg. A una banda, el Mediterrani; de l’altra, fantasmagòriques construccions victorianes atacades pel temps. Escatats edificis, testimoni secular de la poca docilitat de la brisa marina, es combinen amb moderns complexos, testimoni de la poca docilitat humana. Això és la Corniche, el passeig marítim alexandrí.

Postal napolitana però en versió egípcia. Mataró versió Eixample barceloní, si es vol. Sense Renfe i sense Nacional II, però amb més de 5 carrils per banda que la anarquia automobilística local pot convertir en el doble. Cotxes gambant a 70-80 quilòmetres hora davant atònits vianants que es juguen la pell mirant d’arribar a l’altra banda. L’esport local de risc és aquest: travessar un carrer un dia qualsevol.

I en una ciutat en què càlculs poc científics diuen que viuen set milions de persones arrambades a una fina línia de mar, sorgeix un peculiar mitjà de transport. Desenes, centenars de petites vagonetes corren Corniche amunt, Corniche avall. Versió alexandrina de la línia blava del metro.
És la popular “mashrou’a”, versió local del taxi col·lectiu: quinze persones embotides en una vagoneta privada, aprofitant els racons més minúsculs per entaforar-hi una cadireta, que per uns pocs cèntims et transporta arreu de la ciutat. I més enllà.

Les sortides als passos subterranis juguen a ser improvisades parades de la vagoneta. Futurs clients juguen a fer mímica a les voreres tot cridant l’atenció del conductor. Un conductor, no cal dir-ho, que faria les delícies de qualsevol examinador de la DGT. Mentre indica la destinació assenyalant intermitentment el volant amb una mà, amb l’altra aguanta i recompta sense parar els bitllets, a la vegada que encara és capaç de fer sonar el clàxon i maleir, molt musulmanament, el conductor del davant, del darrere i fins i tot el que es troba 200 metres més enllà.

Tot mentre algú mira de cridar-li que pari a un costat, “lausamah”, mirant d’esquivar la famosa sordesa del conductor de “mashrou’a”. Tot un art sobre rodes que per poc menys de 15 cèntims d’euro permet recórrer Alexandria sencera. “Ins’ha’al·lah”!

Sergi Cardona
*********************
Fotos: Imatges del transport públic, el "mashrou’a".

09/04/2009: Fer el carrer

Escrit per: El 324

Umm Ahmed crida des de la finestra de casa seva, a una quarta planta d’un inert edifici. Veu passar el verdulaire, que esperona amb tota la força del seu pulmó que té els tomàquets a un “guineh” i que els carbassons semblen de mel, i no dubta a demanar-li dos quilos de tomàquets mentre li pregunta com són les patates. “Més bones que el gessamí, ‘ya hagga’”, assegura ell.

La mare d’Ahmed fa baixar parsimoniosament un cistell de vímet, amb els 5 “guinehs” de la compra a dins, ballant la dansa del cigne entre els balcons. Com gairebé cada dia.

El verdulaire pesa amb una balança romana la comanda, la col·loca al cistell, n’etziba tres copets i es cobra la feina feta abans que el cistell reprengui la bella dansa del cigne en sentit invers.

I mentre el cistell segueix el seu vol parsimoniós farcit de patates i tomàquets que tenen gust de tomàquet el drapaire etziba el seu lema diari megàfon en mà: “Veeeechia, veeeechia!!”. “Saba’h el jaiir”, saluda la quiosquera rere un inestable tauló amb els exemplars del dia. Una mica més ferm que el mostrari de bolígrafs sobre el capó d’un Fiat 128 o la capsa de cartró que serveix d’oficina mòbil per a qui vulgui fer una trucada per minuts.

Amb un llençol al mig del terra, entre riuades de gent que es barallen per uns pantalons, el venedor esperona que els preus són la meitat dels de qualsevol establiment. “Y si lo encuentra más barato, le devolvemos su dinero”.

Des d’una bicicleta mòbil el venedor de “fuul ”omple una bossa al marrec que ha baixat a comprar tres lliures del deliciós potatge a la mateixa cantonada on es troba la cadira buida de l’“ustad” Adel. Un element més del mobiliari metropolità alexandrí. Des d’on controla la seva paradeta de taronges i mandarines a la vegada que mira de deixar-se torrar pel sol entre les poques escletxes que filtren els gegants edificis que el rodegen...

Algú pot dir a Jordi Hereu que ens vingui a salvar d’aquesta colla d’incívics? Disculpin les molèsties...

Sergi i Marc
*****************************
Fotos: Imatges dels carrers d'Alexandria

13/03/2009: Descrivint Alexandria

Escrit per: El 324
Si en uns mots encreuats hagués mai de trobar un adjectiu que descrivís Alexandria no tindria cap mena de dubte. “Cor dels records impregnats de mel i llàgrimes”, que deia Mahfuz, la capital egípcia del Mediterrani és pura Nostàlgia. Així. En majúscules.

Caminar pels seus carrers, comprar als seus mercats, parlar amb els seus vilatans és no sols transportar-se pel túnel del temps a temps pretèrits, és també deixar-se endur per una difícilment explicable sensació de nostàlgia que ho impregna tot. És el que els castellans en diuen “melancolía”.
Record d’un temps passat que tots rememoren amb una llagrimeta als ulls, malgrat que mai les coses fossin com les solen explicar.

Alexandria ho va tenir tot. Fins i tot una de les set meravelles del Món Antic que, com la majoria de coses en aquesta ciutat, va acabar enfonsant-se al fons marí i en la retina col·lectiva dels seus vilatans. Però avui no és res d’això. Una destruïda ciutat, capital de res i per a res i que encara sembla voler viure de rèdits passats.


Forster deia que Alexandria no té res d’interessant per si mateixa però que “resulta fascinant quan s’observa des del passat”. I és veritat. Un passeig pels seus carrers és fer-ho per centenars d’impressionants edificis victorians vinguts a menys. Alguns encara viuen com a centres consulars o diplomàtics de països europeus que encara inverteixen en relacions burocràtiques amb el passat alexandrí. Monuments quotidians que, escatats pel pas del temps semblen plorar i cantar velles cançons dels temps passats. Brindant pels temps de la independència de Zaghloul, pels temps de la revolució de Nasser o, si es permet, pels poemes i llibres dels Kavafis, Durrell o Forster.

Alexandria no té res. Absolutament res. Ni tan sols una moderna biblioteca ho dissimula. Però hi ha alguna cosa amagada que atrau. Quan es viatja en taxis Lada d’època comunista, escoltant els sermons d’un conductor que, insultant el president Mubarak, reclama on són els diners de la nacionalització de Suez.
Quan es passeja a ritme de Falcó Mil·lenari per les tres úniques emissores de la FM egípcia (que només emeten radionovel·les i cançons folklòriques dels 50 on ressona encara el repicar del vinil sobre el tocadiscos). O quan, canviant els millors acudits d’Eugenio i Arévalo pels cants del muetzí de moda, piles de cassets s’amunteguen a les botigues de discos al costat de paradetes on encara es poden trobar VHS i, fins i tot, alguna cinta Beta. O els seus mobles nous que recorden tant els de la iaia; els seus cafès colonials plens de gent sense res a fer; bars on la decoració sembla treta d’un decorat de Hollywood i on fa la impressió que d'un moment a l’altre n’ha de sortir un Sam qualsevol que la torni a tocar.

Com si un rellotge hagués aturat el temps de la ciutat durant trenta o quaranta anys. Tot mentre un nonagenari et recorda, tot pipejant la seva “shisha”, aquells temps passats en què Alexandria era alguna cosa.

Sergi i Marc
*************************************
Foto 1: Shisha i cadires del Cap d’Or, al capvespre
Foto 2: Cantonada al centre d’Alexandria
Foto 3 i 4: Cases alexandrines de principis de segle

03/02/2009: Gaza a Alexandria

En Mohamed assenyala desconsolat el televisor mentre acaba d’amassar una bola més de falàfel. Aixeca les mans, fa voltes al voltant dels clients i no para de repetir lamentacions inintel·ligibles en veu baixa barrejats amb altisonants crits de “shuf, shuf” (mira, mira) assenyalant la caixa tonta. Subratlla cadascuna de les paraules que surten impreses sota l’elegant presentadora i encara més les seves xifres. Al-Jazeera dóna més de 1.300 morts, evidentment tots palestins i que ells anomenen màrtirs (“sha’hiid”).

En un país on quasi totes les ànimes miren cap a la Meca cinc cops al dia, aquest darrer mes les parabòliques han enfocat cap a Doha, seu de la televisió àrab.

Prenent un te en un cafè colonial, comprant aigua a la cantonada o anant a recarregar el mòbil al centre de la ciutat, gairebé sempre el protagonista de fons, amb àrabs embadocats al seu curiós magnetisme, era Al-Jazeera. El canal, en una acció entre cínica i brillant, ha apostat fort per Gaza per recuperar el prestigi perdut en el món àrab els darrers temps. Espectaculars presentacions de غزة تحت النار (“Gaza sota el foc”), impactants imatges de bombardejos i també corprenedores de mares i nens plorant, amb el cap ensangonat, entubats a màquines d’assistència o amb doloroses amputacions. En la guerra que es juga per l’audiència sembla que també tot s’hi val.

Als carrers d’Alexandria, la indignació és desigual. Les parades de bufandes ja han afegit al seu estoc la darrera sensació de l’hivern alexandrí, la “kufiyya” palestina, mentre que als supermercats es destaca com a oferta del mes una bandera amb el lema كلنا فلسطين (Tots som palestins).

El diaris obren amb espectaculars desplegables dels bombardejos preguntant per l’ús israelià d’armes il·legals i les parets estan plenes de cartells mimètics amb fotografies corprenedores i angoixants dels diferents gremis i comitès en solidaritat amb Gaza.

Manifestacions quasi diàries han pres els carrers amb més incidència o menys. Fa dos divendres fins a cent mil persones van sortir al carrer a Alexandria.
Centenars de manifestants han estat detinguts i desenes han estat empresonats en un intent del govern Mubarak que la situació no se li escapés de mare.

Mentrestant, Mohamed continua bramant per la barbàrie a Gaza. Es pregunta per què el seu govern no obre definitivament la frontera de Rafah, quin tracte té el seu govern amb Tel Aviv i què hi feia Livni el dia abans de l’inici de l’atac al Caire.

Torna a assenyalar el televisor mentre pronuncia coses inintel·ligibles. Blasma les tropes israelianes que sembla que enfilen el camí de tornada. S’apaga momentàniament el foc sobre Gaza i Mohamed torna a fregir els seus falàfels.

Sergi i Marc
***********************************
Fotos: Manifestació pels carrers d'Alexandria, organitzada pels Germans Musulmans
Anterior       Següent
Publicitat