Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
L’altre dia vaig agafar l’AVE. No era la primera vegada que ho feia, però cada vegada que entro a un d’aquests trens d’alta velocitat francesos em quedo fascinada.

Deixant de banda qüestions tècniques com la puntualitat -sempre que no hi hagi vaga a la SNCF, la “Renfe francesa”-, la rapidesa -és el tren més ràpid del món, més que el “tren bala” japonès-, la comoditat i uns preus assequibles, el que més em fascina és el silenci.

Quan entres al vagó ja notes que passa alguna cosa estranya, però no saps què és fins que no t’asseus, obres un llibre i de sobte t’adones que no tens a ningú a prop cridant pel mòbil, escoltant música sense auriculars o comunicant-se a crits amb el veí de seient. Encara recordo aquell Euromed que em va portar de València a Barcelona i que va arribar ja carregat de la costa andalusa. Aquelles quatre hores de gent entrant i sortint, agafant les maletes cada dos per tres i cridant van ser interminables. Al TGV, fins i tot sembla que els nens estan més callats, i els revisors són tan amables que et demanen que somriguis per comprovar que ets la mateixa persona que surt al bitllet. En sóc fan, ho confesso.

Alguna cosa parescuda em passa amb el metro de París. Els dies laborals, és la primera vegada a la vida que veig des de lluny que el tren entra a l’andana i no corro per agafar-lo. Per què? Perquè sé que en menys de dos minuts en tindré un altre. A canvi, he de dir que els vagons ja acusen el pas del temps i que encara no hi he vist cap persona en cadira de rodes, i no m’estranya perquè seria incapaç de sortir d’allà. El Metropolitain et permet moure’t amb relativa comoditat i he llegit que presumeix de tenir l’estació subterrània més gran del món (Châtelet-Les Halles), però els parisencs encara tenen molt a aprendre en qüestions de mobilitat reduïda.

Si no, sempre queda l’opció del cotxe, però jo encara no m’hi he atrevit ni crec que ho faci. Sóc una entusiasta del transport públic, sobretot perquè hi ha algunes zones de les grans ciutats que em provoquen vertader pànic. La plaça d’Espanya de Barcelona n’és una, i la plaça Charles de Gaulle de París (allà on hi ha l’Arc del Triomf) n’és una altra.

A les rotondes franceses la prioritat la té el que està entrant, no el que ja és a dintre. A mi em sembla una forma bastant poc pràctica de conduir, però supòs que passa com amb la conducció per l’esquerra dels anglesos: tot és qüestió d’acostumar-s’hi. Menys en aquest cas. Es veu que els francesos no s’acostumen a la plaça i cada dia hi havia tants accidents que les asseguradores de cotxes van acordar que, sigui qui sigui qui pegui primer, a l’Arc del Triomf les culpes sempre es reparteixen entre els dos implicats. Qüestió d’estalviar temps i paperassa. Jo, per si de cas, em quedo amb el metro, on les culpes no es poden donar ni al conductor: algunes línies ja funcionen sense maquinista.

Júlia
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
No ho qualificaria ni de lluny d’aventura, però quan ets a l’estranger acabes trobant un punt interessant a qualsevol cosa que fas, encara que sigui d’allò més mundana, com anar al súper.

Quan feia dos dies que era a Besançon em va caure l’ànima als peus quan, després de carregar la cinta de menjar, productes de neteja, vaixella i altres elements bàsics per a la supervivència, vaig demanar a la dependenta unes bosses i em va dir que no, que aquí a França són ecològics i que si vols una borsa has de pagar 10 cèntims.

Val a dir que 10 cèntims no són res, però quan ha d’obrir la butxaca la gent se’n guarda molt de “gaspiller” (malbaratar) o robar les bosses per utilitzar-les per a les escombraries. I aquí tothom ho veu com una cosa normal i lògica; esper que passi el mateix quan la mesura s’implanti a Catalunya.

Tampoc no entenc l’absència –o extrema dificultat per a trobar- d’alguns elements que no poden faltar a tot rebost digne d’anomenar-se així: pipes i crispetes salades. Encara no m’he acostumat a aquest “dégoûtant” costum dels francesos de només menjar crispetes dolces, fins i tot al cine o quan les fan al microones.


Però una cosa sí que no canvia entre Catalunya i França: al súper, el Nadal també arriba a finals d’octubre. Ja fa més d’un mes que vaig veure per primera vegada l’estand de “Joyeux Noël” amb el paper de regal i el “champagne”. Es fa molt estrany, això sí, no veure-hi ni una sola barra de torró per enlloc, però qui vol un xixona quan pots menjar-te una crep calenteta al carrer?

A França pots comprar creps per emportar tot l’any, però passes més gust quan és Nadal i te la fan a una paradeta del “marché de Noël” de la teva ciutat. El de Besançon va obrir divendres passat, i tancarà el 24 de desembre.

No és gaire gran, però fa goig perdre’s entre les paradetes, encalentir-se amb un “vin chaud” (vi calent especiat) i meravellar-se davant l’enorme quantitat de capells, barrets i accessoris diversos per al cap que tenen per aquí. És el que té estar a 0 graus al novembre: els capells els portes per necessitat, no per “fer maco” com a Barcelona.

I en qüestions nadalenques Besançon també presumeix d’ecologisme: enguany, la ciutat ha renovat tota la seva il·luminació per utilitzar només díodes LED, més eficients energèticament.

Júlia
**************
Fotos: Marché de Noël de Besançon
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Tenc 25 anys i vaig néixer a Marratxí, Mallorca. Als 17 anys un avió em va portar a Barcelona per estudiar Periodisme a la UAB, i em vaig enamorar tant de la ciutat i de la seva gent que no m'he separat d'ella fins enguany, que vaig demanar una beca per anar a França. Ara mateix visc a Besançon, a la regió de Franche-Comté (França).

La beca europea es diu Eurodyssée, i facilita la mobilitat internacional dels menors de 30 anys. Es gestiona a través de la Generalitat, i són estades d'entre 3 i 7 mesos a un país estranger, per treballar a algun lloc que estigui imperativament relacionat amb els estudis fets (en el meu cas, Periodisme).

I així va ser com, quasi sense temps per assimilar-ho, em vaig trobar a Besançon, una ciutat de prop de 120 000 habitants al nord-est de França, tocant la frontera amb Suïssa. Es la capital de la regió més plujosa del país, i molt aprop d'aquí hi ha una zona a la qual anomenen "la petita Sibèria francesa". No cal que us digui més sobre les jugades que ens fa la "météo", no?

Tot i així, aquesta experiència m'està encantant. A Barcelona treballava com periodista des de l'ultim any de carrera (2004) i aquí som redactora a "TOPO", un suplement mensual per a joves editat per l'Est Républicain, el diari de la regió.

Fins ara, sempre que viatjava torturava als meus amics i familiars amb e-mails plens d'anècdotes i curiositats que em trobava per allà on anava. Ara el meu nombre potencial de víctimes s'ha ampliat. Molt.

Crec que és important que digui que porto sis mesos aquí i a finals de desembre deixaré Besançon perquè la beca s'acaba. Després aniré a París per treballar allà com a periodista.


Júlia


       
Publicitat