Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Per venir a viure a Springfield jo començaria passant pel consolat del Estats Units a Barcelona per preparar els papers.

Una vegada obtinguts els papers, que poden ser una penitència i no em vull ficar en com els has aconseguit, apa!!... a comprar el bitllet d'avió i cap a Missouri.

Quan arribis hauràs d'anar a alguna oficina d'assegurances per contractar una assegurança de salut per si tens un accident o et poses malaltó.

Per lloc on dormir no hi ha problema perquè hi ha lloguer d'apartaments molt macos i molt assequibles i estan per tota la ciutat. Pensa que Springfield és una ciutat universitària.

Trobar feina pot ser relativament fàcil, potser no exactament el teu somni de feina, però almenys alguna cosa per començar i una font d'ingressos en qualsevol cas. Careerbuilder, Monster o les webs més locals com News-leader.com o Springfieldhelpwanted.com, són la millor manera. En aquesta zona hi ha molta feina en el sector de salut.

Bé, ja tenim un lloc on dormir, una feina i tots els papers en regla. Ara necessites un cotxe perquè fins ara anaves de lloguer. Compra't un cotxe vell i barat i a disfrutar!!! Pots fer servir la llicència de conducció espanyola durant 6 mesos i després t'has de treure el carnet aquí passant una prova teòrica i una altra pràctica el mateix dia.

Ara ja pots anar cada cap de setmana amb el teu cotxe als llacs dels voltants i si et queden ganes i temps també pots apuntar-te per estudiar algun curs o màster a la Missouri State University.

Aquestes quatre línies expliquen molt breument el que et trobaràs. Moure's per aquí és molt fàcil i crec que la part més difícil serà al consolat, abans de sortir de Catalunya.

Una abraçada des dels Ozarks i fins aviat!!!


Ferran

05/01/2012: Caganeiros

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
(Text escrit al desembre del 2011)

Ja tenim el Nadal a sobre un any més, normalment a aquestes alçades de desembre escric un article de com els americans viuen aquestes festes tan especials, però després de tants anys de televisió i crispetes crec que tots els catalans estem mes que empatxats de pel·lícules de Hollywood que ens mostren el nadal anglofamiliar. Així que ho deixaré per un altre dia.

Enguany us explicaré una història de caganers i al mateix temps un bon exemple de com al món no acaben d'entendre què és això de Catalunya, i aquestes manies paganes que tenim de lligar el Nadal amb la "caca".

Poc temps després d'arribar a les Amèriques, i quan el primer Nadal s'acostava, vaig pensar que els meus sogres i cunyades apreciarien tenir cadascun el seu caganer personalitzat. Vaig mirar què hi havia per internet i vaig fer la comanda.

Hauríeu de veure les cares quan el dia de Nadal van desembolicar els caganers fets de fang i pintats a mà amb el xurro marro apuntant al cel. En veure les cares em vaig afanyar a explicar la tradició i la raó de posar els personatges al pessebre, però tot i així em miraven amb cara de no estar gaire convençuts.

Un parell d'anys mes tard, me'ls van tornar, dient que els caganers no encaixaven amb les seves tradicions i no sabien què fer-ne.

Els vaig posar a la venda als Estats Units a Ebay, i per la meva sorpresa van tenir una gran demanda i els vaig vendre de seguida.

Una de les compradores és la Karen Duffy, una escriptora i periodista de Nova York molt interessada en el tema. Vam tenir diverses converses on em va preguntar sobre els caganers i finalment es va decidir i va escriure un article al "New York Daily News".

La idea d'escriure sobre tradicions del món i sobre les nostres en particular ens ha de fer sentir molt orgullosos, però és que això de tenir regions amb tradicions pròpies ho complica tot. Per simplificar-ho, l'article fa una barreja de regió catalana, amb Espanya i Portugal per explicar caganers i cagatiós.

Per tranquil·litzar una mica el lector, us he de dir que ja he escrit al diari per aclarir els detalls, així que Bon Nadal a tothom, i no oblideu de donar forca menjar al Tió i de col·locar el vostre caganer.

Nosaltres, catalans... a la nostra.

Ferran

______________________
Foto: Caganer del Barça (Font original: Caganer.com)
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Quan vaig pensar com podria presentar un article del desè aniversari de l'atac terrorista de l'onze de setembre 2011 als Estats Units vaig acabar resumint les possibilitats en dues. Una opció era explicant com es vivia l'aniversari al país, el que és sinònim de "què diuen els mitjans de comunicació", una altra manera era entrevistant a la gent i preguntant-los obertament quins sentiments tenen 10 anys desprès.

La segona opció em semblava més interessant i més "eterna" ja que hom sempre té sentiments sobre els esdeveniments passats, tot i que amb el temps poden anar canviant.

Per començar, el dia 9 de setembre vaig anar al parc a dinar amb en Dale, un company de la feina i amic. Mentre parlàvem d'altres coses, li vaig preguntar de sobte: "On eres el dia dels atacs?, què feies i què vas pensar quan tot allò va passar?"

En Dale es va referir molt breument als records del moment de l'atac com si ho volgués oblidar: "Estava a la universitat i no sabia el què estava passant, tothom estava confús."

Del que en Dale volia parlar era del que va venir desprès, del que han significat totes les decisions preses pels mandataris per ell i pel món. "Tan de bo que es pogués eliminar els cervells dels atacs sense haver de fer la guerra als altres països", deia.

En Dale està en contra de l'intervencionisme americà i al mateix temps creu que quan es fa, quan s'envien tropes, només es fa per ajudar a la gent i portar la llibertat a tothom, he intentat obrir-li els ulls sobre això però de moment no he pogut en tots aquests anys.

Durant els mesos posteriors a l'atac gairebé 3 milions d'americans es van allistar a l'exèrcit, i ell, em va reconèixer que gairebé n'és un d'ells.

El mateix dia, més tard, durant el sopar vaig entrevistar als meus sogres, la Connie i en Jack, i els vaig preguntar una cosa semblant al que li vaig preguntar a en Dale.

La Connie es va centrar més en el dia fatídic. La seva filla mitjana, la Nan, es trobava de camí cap a Espanya per visitar-nos a nosaltres a Martorell (llavors nosaltres encara vivíem allà). De camí va fer una escala de 2 dies a Nova York per visitar a uns amics, amb la mala sort de que va coincidir amb l'atac. Era al matí i la Nan no sabia res del que havia passat quan la Connie li va trucar per dir-li el que estava veient per la televisió. La Nan va córrer cap a la finestra i ho va veure tot en directe des de l'altra banda del riu Hudson; poc desprès totes les línies telefòniques del país van caure.

La Nan va tenir una experiència molt negativa a Nova York, ja que l'ambient era terrible a la ciutat, tothom que podia marxava com podia, ella es va quedar "segrestada" durant uns dies abans que pogués continuar amb el seu viatge.

La Nan va jurar que mai més tornaria a Nova York; un any més tard es casava amb en Sean que com no és de Nova York i ara el meu cunyat. D'ençà que es va casar no ha parat d'anar a la gran ciutat i ara està enamorada de Manhatan.

D'altra banda, en Jack em va parlar més del que ha passat desprès, de tots els recursos, diners i vides, no només als Estats Units sinó també arreu del món que s'han malbaratat desprès d'aquell atac. "Tot ha canviat", em deia, "i fins i tot aquesta crisi en que estem és fruit de les guerres en que estem per l'11-S."

La majoria d'americans no volen parlar massa del tema, només si ho preguntes a gent de confiança, el país es troba enmig d'una crisi que manté a tothom una mica desil·lusionat sobre el futur, i no saben ben bé què passarà. D'altra banda, tothom recorda exactament on era quan es va assabentar de l'atac del dia 11 de setembre del 2011.

Ferran

____________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: En Dale Buechler i el seu fill Dylan.
Foto 2: La Conni, en Jack i el seu nét, el petit Jack fill de la Nan i en Sean.

31/08/2011: La duresa dels Ozarks

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Ahir mentre tornava cap a casa amb la bici escoltant NPR (ràdio pública dels Estats Units) em vaig trobar una grata sorpresa: el tema del qual parlaven era la pel·lícula "Winter's Bone", que vaig veure ja fa temps. Descriu la vida d'una adolescent cercant el seu pare en l'entorn més pobre i degradat de la nostra regió, els Ozarks.

L'economia rural dels boscos i turons dels Ozarks va ser desbastada ja fa temps i el que n'ha quedat són nuclis empobrits, alguns dels quals subsisteixen creant laboratoris casolans d'elaboració de metamfetamina. La noia, que ha de proveir pels seus germans, es veu forçada a visitar diversos veïns del comtat de molt dubtosa reputació.

La pel·lícula mostra els lligams familiars i la vida d'una manera que no et deixa desenganxar-te ni per anar al lavabo. Tot i ser "de segona categoria", el film ha aconseguit 4 nominacions als Oscars.

La pel·lícula va ser possible només gràcies a la col·laboració dels nostres veïns, que van donar a la directora els llocs on filmar, els extres (els "hillbillies") i les cançons típiques dels Ozarks que no hi podien faltar.

Mostra també els paisatges, tan verds la majoria de l'any, en un hivern on els boscos fan una metamorfosi i es transformen en immenses taques de marrons i grisos.

Podria dir que he vist i parlat amb tots els personatges, fins i tot els que pelen esquirols després de caçar-los per fer el sopar. Personatges de carn i os que viuen als boscos d'una mica mes enllà.

Espero que gaudiu d'aquesta pel·lícula que va ser filmada íntegrament aquí. Ja em comentareu si us ha agradat.

Catcha later!!!!

Ferran

__________________________________________________________________________________________________________
Fotos extretes de l'article de NPR
Foto 1: Escena on ela Ree és al porxo de casa (la casa es l'autèntica, feta a mà).
Foto 2: La Ree ensenya a caçar esquirols als seus germanets.
Anterior       
Publicitat