Escrit per: El 324
Després de 3 anys sense tornar a Europa, he decidit mudar-m'hi per una temporada a acabar uns projectes. Després de mesos donant-hi voltes i més voltes ens hem decidit. Però us puc assegurar que la decisió no ha estat gens fàcil. Primera perquè 8 anys al Japó pesen molt. Segona, perquè no tenia l'ànima com per a fer cap mudança. Tercera, perquè Europa em sembla una mica aliena.

Us enrecordeu d'un post en el que vaig parlar de les deixalles? Al Japó el tema deixalles és un martiri. Mudar-se i haver-se de desfer de tot és una odissea. Molts dels mobles que teníem els vam regalar, però moltes altres coses “vam haver de pagar” perquè les vinguessin a recollir. Sí, heu llegit bé: "pagar perquè les vinguin a buscar". No hi ha contenidors al carrer, per tant, desfer-se de les deixalles és molt complicat, sobretot si estan catalogades com a “no recollibles de la forma tradicional”, o sigui, no recollibles pel típic camionet de les deixalles. Doncs bé, ens hem estat barallant amb el tema deixalles durant setmanes (per no dir més d'un mes sencer).

Però el problema principal no han estat les deixalles, sinó les emocions. Jo he estat vivint al Japó 8 anys, i sense tornar a casa durant 3 anys. Ara mateix, escrivint aquest post em trobo a Viena, Àustria, i encara em faig creus del munt de cultura japonesa que porto a sobre incorporada i que no sabia que l'hagués internalitzat tan fortament.

Sabia, des que vaig prendre la decisió de venir al vell continent, que hi hauria coses “estranyes”, però mai m'hauria imaginat que els detalls fossin a tot arreu. Us donaré un exemple: el passat día 28 vaig arribar a Viena i el 29 vaig anar al supermercat de la cantonada a comprar queviures. Doncs bé, a l’hora de pagar ho vaig intentar fer amb una Suika. La Suika és una targeta recarregable de la companyia de trens JR. Amb ella no només pots anar d'un lloc a l'altre amb el tren, autobús o el metro, sinó que també pots pagar a moltes botigues. Aquesta targeta porta un xip incorporat únic, amb un codi únic, i pagues posant-la a sobre d'una mena de màquina que s'il.lumina. Vaig treure la meva Suika i vaig buscar al mostrador de pagament la màquina per pagar. Evidentment no la vaig trobar. Em vaig adonar que “aquesta no era la targeta” quan el noi del davant em va mirar amb un posat d'“aquesta està boja”.

M'hi acostumaré, jo, a Europa? Suposo que sí, però els meus amics que ja han passat pel mateix m'han dit que trigaré mesos (o potser anys). Tot i que m'han dit que deixi de fer reverències quan entregui els diners per pagar, quan demani disculpes o quan intenti passar d'un lloc a un altre on hi ha molta gent, el fet és que aquests detalls se m'escapen sense adonar-me’n.



Aquestes situacions fan pensar molt. Quan te’n vas a l'estranger, acostumes a agafar les maneres del lloc. Costa, i per això les internalitzes més perquè no vols ser un maleducat. Un cop t'has re-educat, et trobes perfectament bé al lloc que anomenes casa. Això normalment passa en llocs on hi passes molts anys, tot i que hi ha persones que absorbeixen la nova cultura en temps rècord.
Però, quan retornes d'allà on has triat fer casa teva durant anys, acabes amb els nervis de punta, estrès i penses “què coi ha passat amb les maneres d'aquest país!?” (referint-te a la teva casa originària).

Viena no és casa meva, però les semblances amb la resta d'Europa, incloent-hi Catalunya, són patents. Tot i que afortunadament hi ha moltes diferències. Tenint en compte que vinc una mica de “Mart”, per dir-ho d'alguna manera, el xoc cultural es fa evident. Però és clar, estem parlant d'un xoc cultural a la inversa. Me l'esperava però no tan gran. De fet, estic molt contenta d'estar en un altre país estranger i no anar a petar a casa meva directament, ja que així ja m'hauré acostumat bastant a Europa.

Un cop has internalitzat aquestes noves formes de fer en la societat, costa el doble tornar enrere, sobretot si les que has après t'agraden. La cosa més ratllant és potser el fet que tothom em tracta com un nacional més, però en realitat no ho sóc. Al Japó sempre he estat la nota dissonant i tot i que no m'han fet sentir un àlien, la veritat és que es veia que era una estrangera a primer cop d'ull. En canvi aquí no. Esperen de mi una certa reacció i no la puc donar perquè estic utilitzant uns codis culturals que no s'adeqüen a l'aparença que tinc.

Tot i que pot semblar divertit, la veritat és que fa una mica d'angúnia aquest "culture shock". És una espècie d'al•lèrgia estranya que fa que et sentis fora de lloc. I si això ho estic experimentant aquí, a l'Europa de l'Est, què passarà quan visiti els de casa? Suposo que és una pregunta que ens fem molts de nosaltres quan tornem a visitar les nostres famílies després de llargs períodes de temps. Ens veuran gaire canviats? Ens entendran? Veuran els nostres costums i noves maneres de fer com a extravagàncies? Aquesta mena de preguntes i la reacció que puguin tenir a casa, els amics o coneguts fa que ens puguem sentir integrats o fora de lloc.

Els que hem viscut a Tòquio tenim una llista de coses que fas quan hi has viscut durant massa temps. Com per exemple: fer reverències quan parles per telèfon, posar una sobrecoberta al llibre que llegeixes perquè no vegin quin llibre és, pagar amb suika a les botigues, entregar els diners per pagar amb les dues mans, utilitzar gesticulacions exagerades que no tenen cap sentit a fora del Japó, etc, etc, etc. Segons aquesta llista llarga podem saber, més o menys, l'èxit que tindrem en cas de tornar per terres natives.

Tot i que ja trobo a faltar Tòquio i les seves maneres, us asseguro que hi ha una cosa que no trobaré a faltar gens: el sistema de tirar les deixalles. Mai m'havien agradat tant els contenidors verds, grocs i marrons del carrer.

PePi
Escrit per: El 324
Aviat es complirà un any del gran terratrèmol i tsunami de l'11 de març. Aquell dia va canviar moltes vides al Japó. Els efectes al nord han estat devastadors. Molts de nosaltres ens hem trobat enmig d'un canvi que ha afectat en gran mesura tant les nostres vides com les nostres formes de veure el món.

Avui, molts dels afectats pel tsunami al nord del Japó segueixen en unes condicions inhumanes. L'índex de suïcidis ha pujat bruscament. Les ajudes del govern segueixen brillant per la seva absència, mentre moltes ONGs intenten fer el que poden.

En algunes poblacions, com a Ishinomaki, molts dels supervivents han fet pinya i s'han muntat “baretos” on poder oblidar durant una estona a on viuen, quina és la seva tragèdia. D'altres, s'han organitzat en petits grups d'ajuda veïnal per reconstruir les seves cases, carrers, pobles i ciutats.

En alguns llocs els cotxes segueixen encastats entre cases mig derruïdes. Com si tot fos de joguina i un nen entremaliat ho hagués posat tot de potes enlaire. En molts altres llocs fa poc que ha arribat l'electricitat.

Molta gent viu en cases comunals on a poc a poc els seus inquilins van desapareixent. Molts deixen cartes demanant disculpes per no poder continuar endavant. “Jo no puc més”. “Esforceu-vos”. “Ho sento”. Molts d'altres volen emigrar, canviar de país, canviar d'aires, començar des de zero en un altre lloc.

Un any després, ens hem oblidat completament d'aquesta gent? És que només han estat la notícia del moment de moda? Què se'n farà, d'aquesta part de país que ha estat literalment escombrada per un tsunami?

Pobles destrossats, famílies trencades, ofegades, sense futur. Fan pinya. Els supervivents fan pinya. I la resta de país comença a recordar què va passar ara fa un any. El que estàvem fent en aquell moment, quins eren els nostres somnis, quins eren els nostres plans. I com, vulguem o no, un terratrèmol i un tsunami ho han canviat tot.

Al nord la gent fa pinya per sobreviure i refer-se de la tragèdia, mentre criden amb veu alta que no ens oblidem d'ells. Lluiten perquè el govern no els deixi de banda. Per reconduir les seves vides i tornar a tenir il.lusió pel futur. “Seguim lluitant aquí d'alt”. I ho fan també amb molta ajuda que els hi ha vingut de l'estranger.

Hi ha moltes històries que ens fan posar la pell de gallina a molts de nosaltres.
Com la d'una professora d'anglès que va ajudar a evacuar els nens d'una escola i que després no va tornar més perquè el tsunami se la va endur.

O la història d'un petit que va néixer quan va arribar la catàstrofe. Tot i que hi hagi encara molt camí per fer, encara que sembli que molta gent ho tingui fomut, el nord fa pinya i agraeixen al món l'ajuda que els hi han donat.

Els japonesos són un poble molt agraït. Un any després els del nord encara lluiten per tornar a la normalitat. No els oblidem.

Pepi
__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
Video 1: Manca d'ajuda. "Then and now" (Llavors i ara) de Paul Johannessen. Font: Vimeo.
Video 2: Gràcies per ajudar. Per part de la gent del nord del Japó. Font: Youtube.

16/01/2012: El Japó és un sofà

Escrit per: El 324
El Japó té totes les característiques d'un país sofà, és a dir, un país tan còmode, que t'ho fa repensar molt alhora de voler tornar a casa.

La raó principal, és la seva comoditat. És tan còmode com estar en un sofà mirant la televisió, mentre t'ennuegues amb les patates fregides i la cervesa. En canvi, Espanya té totes les característiques d'una masia, gran i amb molt d'espai, enmig d'un paisatge extraordinari. Vegem-ne però, els pros i els contres d'aquests dos tipus de país.



Un país sofà és tan còmode, que la imatge de la masia no agrada gaire, tot i que l'espai que ens ofereix sigui molt sexy. Tenir qualsevol andròmina a qualsevol hora, menjar a qualsevol hora del dia o de la nit, estar connectat tant físicament com electrònicament a tot arreu a la velocitat de la llum, fa que les poques comoditats de la masia et facin venir urticària.

La metàfora pot semblar una mica fora de lloc, però en realitat el Japó és molt còmode, sobretot Tòquio. Les botigues obren 7 dies a la setmana, i moltes estan obertes 24 hores al dia tots els dies de l'any. Fins i tot pots trobar perruqueries a Tòquio a hores vampíriques. Després de tallar-te els cabells, sempre pots anar a esmorzar a la cafeteria propera mentre surt el sol. Això sense comptar les caminades nocturnes per milers de carrers tipus gola de llop, i estar segur de no deixar-hi ni els diners, ni la càmera, ni la pell. Anar en metro o en tren on vulguis, i fer que et portin a casa els paquets que vulguis fan d'aquesta ciutat un paradís una mica singular.

És molt còmode tenir la nevera totalment buida, excepte per un tros de tomàquet, i anar al konbini del barri a buscar el que falta. Si un vol, pot sortit a fer un vol nocturn amb la bicicleta fins a un barri més cridaner i anar a un restaurant cap allà a les 4 del matí. És molt còmode sortir quan vols, comprar fins i tot l'andròmina més extraterrestre de l'Univers i tornar al cublicle panxacontent.

El problema: l'espai. Parlem d'edificis en plan rusc, plens de cubicles on milers de persones fan les seves vides. Tot és petit. Fins i tot l'aspiradora. De vegades, sembla realment liliput. La pega és que tots som gegants! S'ho mereix això d'estar-se al sofà, si vius encongit als seus coixins?

Per l'altra banda tenim la masia on de comoditat, tret de l'espai i les vistes a la natura, ben poca. Sense carro, res d'anar al poble del costat. Sense previsió setmanal de teca, si se t'acaben els queviures del rebost, acabes fent dieta. D'andròmines estranyes ben poques, i si les demanes per internet, trigaran en arribar.

Les connexions són lentes, i les idees de fer passejades pel bosc tot sol no són precisament afalagadores, sobretot tenint en compte que d'animals ferotges n'hi ha en abundància. S'ho mereix estar-se a la masia i viure una mica en plan Mad Max?

Tant el model dofà com el model masia estan en crisi. Sabem del cert que si no s'hi posen remeis reals, tots dos models acabaran amb una gran patacada. Tot i amb això, no estaria malament fer un mix amb aquests dos models.

Sofà o masia, vet aquí la qüestió dels nous Hamlets del segle XXI, emigrants a països estrangers que trobem comoditats que són gairebé pel.lícules de ciència-ficció a casa.

Pepi Valderrama
Els japonesos són famosos per estar carregats d'al·lèrgies de tot tipus, durant tot l'any. Mascaretes blanques a la cara van amunt i avall dels carrers, als trens i als temples. Sota les mascaretes s'amaguen els ulls plorosos d'una persona atacada per les al·lèrgies estacionals.

Tot i que es pot pensar que vivint a l'estranger les al·lèrgies locals no t'atacaran mai, la veritat és que, com més temps passes al lloc, més probabilitats tens per acabar igual de patidor com els locals.

El clima aquest any està boig. Estem començant novembre i encara tenim calor de setembre. Els dies de fred encara no han arribat, i això ha fet que les plantes de tardor s'hagin posat a mil produint pol·len. Una d'aquestes plantes és la planta de l'arròs. Una de les milers de persones patidores de l'al·lèrgia a la planta de l'arròs us està escrivint aquestes línies.

Sempre he vist com els meus amics japonesos, arribant la tardor, es posaven molt malalts, fins al punt d'estar-se uns dies al llit per recuperar-se, no d'un refredat, sinó d'un atac d'al·lèrgia massiva. Amb ulls plorosos, esternuts i mascaretes anant a munt i avall a tot hora. Vet aquí que aquest any m'ha tocat a mi també.

Després de dies i dies lluitant contra l'al·lèrgia, al final, aquesta em va tombar directament al futon. Els ulls plorosos i humits, el nas rajant, els esternuts interminables i una picor de gola incessant. La sol·lució de primera instància: la mascareta. La sol·lució de segona instància: una medicina bomba que et deixa tan grogui que no pots fer res més que dormir (d'aquí que te l'hagis de prendre quan vas a dormir).

És una experiència bastant estranya anar amunt i avall sota d'una mascareta. Sense, la cara se't descompon. L'única cosa que no pots salvar són els ulls... Tot i amb això, és un remei que fa que l'atac d'al·lèrgia no sigui tan potent.

Ser una estrangera a sota d'una mascareta és estrany. Primer perquè els mateixos japonesos no estan acostumats a veure els estrangers amb una mascareta a la cara. Segon perquè no hi estàs gens acostumada. S'ha de fer una mica de malabarismes per portar-la amb les ulleres. És una mica com tornar-te un Darth Vader versió blanca… Normalment nosaltres, els estrangers, esternudem arreu i repartim graciosament, ací i allà, les nostres micropartícules.

És estrany veure un estranger caminant amunt i avall amb una mascareta blanca. De fet, per als japonesos, veure una estrangera closa dins una mascareta és d'allò més estrany i divertit. D'aquí que totes les mirades acabin donant una segona passada per comprovar que els seus ulls no els han enganyat: és cert, és una estrangera.

També és molt curiós que el fet de patir les mateixes al·lèrgies que els japonesos fa que se sentin més propers a tu. Els meus amics, patidors com jo dels estralls de la planta de l'arròs, han fet pinya al voltant meu, en contra d'aquesta planta funesta. Noms i noms de medicines alternatives, noms i noms de tes, herbes i menjars que ajuden a combatre-la flueixen en missatges de text al meu iPhone. Consells i regals de caramels que ajuden a mitigar l'al·lèrgia són les respostes de companys de feina, que per norma general tendeixen a ser bastant distants.

"Quan ens posem bé anirem a un restaurant i menjarem soba!" "Quan faci fred hem d'anar a menjar oden!" De sobte, el fet d'esperar el posar-nos bons, és l'excusa perfecta per anar a fer un mos. Compartir una de les al·lèrgies nacionals sembla que obri portes. Compartir esternuts, mocs i plors per la planta de l'arròs, paradoxalment, té un aspecte positiu: fas amics.

Pepi
________________________________________________________________________________________________________
Vídeo: Al·lèrgies i la mascareta (del programa del temps de la tele)
Anterior       Següent
Publicitat