Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
(continua de la primera part...)

Tot i que necessito un descans patent de tants canvis (perquè no he parat des del terratrèmol del 2011), també és cert que jo a casa no m'hi podré adaptar gaire, en el sentit que casa és un quadrat i jo sóc un triangle. M'hi puc acostumar, però no em podré moldejar fins a adquirir la forma de quadrat nativa.

Això fa que, tot i que em relaxi aquí amb la meva família, acabaré tornant al lloc que més m'agrada, encara que es mogui, tingui tifons, tsunamis i petin els volcans. Molta gent pensa que adaptar-se a una cultura és agafar la forma d'aquella cultura en la seva totalitat. Les coses no van així.

Adaptar-s'hi vol dir seguir els usos i costums del lloc, sense perdre la teva identitat, i adquirir alguns dels usos (però no transformar-te en una cosa que no ets). Això vol dir que un quadrat no pot cabre dins d'un motlle d'un triangle, o a la inversa. I que si li vols canviar la forma, ho has de fer amb un martell, i això fa mal i crea traumes.

Els japonesos són un poble molt simpàtic i particular. De vegades he tingut la impressió d'estar vivint a Mart. És tan diferent a tantes coses, i tan tan còmode, que adaptar-s'hi costa ben poc. Tot i que encara hi ha moltes barreres, la veritat és que són menys d'aquelles que et podries trobar a la inversa, és a dir, si fos japonesa i hagués viscut 8 anys a Barcelona.

La seva cultura laboral està a anys llum de la nostra, les seves normes socials es basen en el fet que tots seguiran les normes sense fer gaires preguntes, i les seves formes d'esbarjo fan que riguis i t'ho passis bé tant si les entens com si no. Avorrir-se a Tòquio és difícil.

Tan difícil com entrar en la cultura del tot. Se'n pot viure totalment al marge, com un “estranger petto”, és a dir, com a “estranger mascota”, o hi pots viure amb un peu dins de la societat i l'altre al món dels estrangers.

Viure a Tòquio per a mi ha representat conèixer més idiomes, ser més cosmopolita, obrir-me a noves fronteres, ser més crítica i pràctica, estudiar més, a tot hora, i sempre tenir el cervell funcionant adquirint coneixement, volgut o no.

Ara hi ha molts joves que, amb poques expectatives de trobar un bon treball a casa, decideixen triar el camí de l'emigrant. Jo no vaig marxar en aquestes condicions. Jo vaig marxar a estudiar i m'hi vaig quedar perquè em va agradar molt. I m'hi vaig quedar a treballar. I crec que això marca una gran diferència. Un jove que marxa forçat, després veu com un trauma aquest tipus de canvis, i pot pensar que el desarrelament és una xacra, i potser amb el temps se'n penedeixi.

O que faci una família lluny, i després, senti una mena de pena al seu cor perquè no pot viure a la terra que el va veure néixer. Suposo que depèn de l'afecció que un tingui a casa seva, o la capacitat d'adaptació de cadascú. Però el cert és que no s'hauria de veure de forma negativa el fet d'estar desarrelat. Té avantatges, tot i que a primera vista no ho sembli.

Necessito un descans, llarguet a ser possible, sobretot per dur a terme els meus projectes. Un d'ells és un llibre. N'hi ha que escriuen llibres amb títols tan imponents com aquell de “8 anys al Tibet”, i d'altres que utilitzen títols més intimistes o generalistes.

Jo, el títol, encara no l'he triat, però el tema em penso que us el podeu imaginar. Això vol dir que hauré de fer un descans com a escriptora en aquest blog que tant m'agrada, fins que us torni a dir “Hola a tots” des d'algun lloc del món.

Potser serà el meu estimat Tòquio, o potser Viena, o potser Sydney o potser un altre lloc que ara no em ve a la ment. Això encara no ho sé.

De moment us deixo amb un “ittekimasu” (行ってきます), és a dir “surto i torno aviat!”.

Pepi

*********
Fotografia de Pepi (http://www.flickr.com/photos/depepi/)
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Després d'uns dies a casa, em sento una mica com la cançó d'Adriano Celentano cantada per la Françoise Hardy: buscant la “casona” que jo m'estimava però que no la trobo perquè ni casa és com era, ni jo sóc com era.



Encara que tots els edificis estiguin on han de ser, i la transformació de la ciutat no hagi estat gaire important, el temperament de la gent sí que ha canviat, potser d'una forma que no m'esperava (això sense tenir en compte el canvi personal).

D'una banda, d'això en diem desarrelament, però de l'altra li podríem dir “multiarrelament” (ho dic, perquè potser la “casona” que no és com era s'ha sumat a la meva altra “casona” que és a l'altra banda del globus en aquest moment).

Tres anys sense venir a casa, amb 8 anys vivint a Tòquio en total, pesen molt. Sobretot tenint en compte que el lloc on he madurat ha estat allà, a Tòquio (i no pas aquí a Barcelona).

Els efectes són patents. Va des dels usos socials, passant pels gustos per la roba o la tallada de cabells, el menjar, com treballar, la velocitat caminant o fent les coses, fins i tot els hàbits per fer-se la dutxa. Val a dir que el record del lloc que vaig deixar fa llufa, i ho fa perquè hi ha alguna cosa que no torna.


Un aspecte subtil del país ha canviat mentre jo feia els meus canvis personals en un altre lloc, on la cultura és tan diferent. El Japó el porto a dintre, igual de fons que altres cultures que he conegut a través dels ulls d'amics que he fet allà i que han deixat la seva petjada. Allò que et diuen que tornes a ser com eres quan arribes a casa trobo que no és veritat.

En tot cas t'hi adaptes, però no com abans. T'hi adaptes com si fossis un estranger que acaba d'arribar a un país nou. El fet de poder veure els canvis que hi ha hagut a casa “amb ulls crítics”, a més, fa que sota els ulls dels nadius que s'han adaptat als canvis conjuntament amb el país, et fa una persona “dura”, o fins i tot “aliena”, o un que “no hi entén perquè no ha estat aquí quan això i allò passava”. I això ratlla.

Ratlla perquè tenen a dins del cap la imatge d'una persona que, amb el temps, s'ha tornat estranya, però que “les deixa anar” per veure si alguna cosa impacta i canvia a millor.

Pepi

(continuarà...)

-----------------
Vídeo: François Hardy canta "La maison où j'ai grandi " d'Adriano Celentano
Imatge: Àlbum de Pepi a Flickr (http://www.flickr.com/photos/depepi) "With @cat_net"

07/05/2012: Troballes

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Un mes a Viena dóna per molt. De fet, és una ciutat bastant fàcil de recórrer caminant. Tot i això, té punts en comú amb Tòquio: molta seguretat, transports que funcionen i troballes inesperades a carrerons.

M'explico: Anant amunt i avall per la ciutat, he descobert que als carrerons laterals dels carrers principals a on hi ha botigues, s'hi troben les millors sorpreses. Una d'elles m'ha fet recordar el tarannà japonès. Com ja sabeu, els japonesos són molt gelosos de les seves tradicions, però no els hi costa gens adaptar-les per fer-les noves. Doncs bé, això passa amb el sector moda a Viena.

El vestit tradicional es diu Dirndl i és molt cucarró. Les faldilles són bastant llarguetes i les samarretes són curtes amb les mànigues abombollades.
L'últim crit de la ciutat són les mànigues d'aquest tipus, i en concret una versió moderna de la samarreta del Dirndl.

L'idea és d'una noia que ha creat Monkey on my Shoulder, una petita botiga-boutique on ven les seves creacions. El curiós del tema és que em va cridar l'atenció la seva botiga pels “kimonos” estranys que hi havia a l'aparador. Es veu que ha participat a la Setmana de la Moda a Tòquio on no només va presentar les mànigues de Dirndl, sinó que també hi va presentar els quimonos que va dissenyar. (Si no teniu oportunitat d'anar a Viena, no us preocupeu, que té una botiga online).

Aquesta mena de barreja tradició-modernitat em crida moltíssim l'atenció. Això també marca molt el caràcter de la gent. Tot i que els vienesos són bastant més secs, val a dir que quan s'han obert, són molt simpàtics. (Tot i que encara estan plens de manies pel meu gust).

Una altra de les sorpreses de Viena és la sala Prunksaal de la Bibioteca Nacional. És impressionant. Jo que sóc una rata de biblioteca m'ho vaig passar pipa mirant tota la sala. Aquest tipus de biblioteques sempre m'han agradat. Al Japó n'he visitat moltes, però la majoria són totes molt modernes. Aquesta és una joia!

Si alguna vegada penseu passar per Viena, per poder-ho veure tot tranquil·lament, us recomano no menys de dues setmanes. La raó és simple: hi ha masses coses per veure. Us fareu un tip de fer-hi fotografies. No només hi ha els llocs tradicionals, sinó que els carrers que semblen que no tenen res poden amagar sorpreses!


Trobar gent que només parli en alemany és bastant estrany. Tot i que l'accent moltes vegades pot ser una mica estranyot, la veritat és que amb l'anglès ho pots fer tot (correus, supermercat, llocs d'interès turístic, preguntar direccions, etc).

Us aviso: la majoria dels vienesos són molt 'fashion'. Tot i que encara hi ha gent que va a la seva, la veritat és que els hi agrada marcar-se el punt amb modelets originals, com ara les mànigues del Dirndl, Monkey on my shoulder.

Anar a Viena i no fer un cafè o un brunch (esmorçar-dinar) és tot un crim.
Els vienesos estan bojos, literalment parlant, pels cafès i els brunchs. La ciutat està plagada de cafeteries. N'hi ha de tradicionals, de modernes, d'estranyes...

És normal trobar, en un mateix carrer, tres o quatre cafeteries gairebé juntes!

Pepi

----------------------------

24/04/2012: "Rara avis"

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Fer reverències mentre pagues, demanar disculpes o donar les gràcies quan un cotxe et deixa passar són un dels molts símptomes que porto amunt i avall després d'haver viscut 8 anys a Tòquio. Em comporto tant “a la japonesa” que fins i tot la dóna de fer feines de la meva amiga m'ha confós amb una japonesa, tot i que “amb uns cabells una mica estranys”.

Tres setmanes a Viena han provat tota una experiència paranormal que us explico ara:

“Quan paguis no facis reverències”; “Quan un cotxe et deixi passar, has de saludar-lo amb la mà, no inclinant-te trenta graus cap a la seva direcció”. Aquestes són algunes de les indicacions de la meva amiga. Indicacions que, en certa manera, em deixen una mica pensant. Aquestes coses les explicava jo als japonesos amb qui feia intercanvi a Barcelona. Ara això m'ho explica la meva amiga per fer-me fer memòria. I això és molt fort: “per fer-me fer memòria!!”.

He assimilat tant la cultura nipona que ara tornar als “vells costums” és una mica estressant. Primera, perquè et sonen campanes i no saps de què, simplement “sonen”. I segona, perquè estàs cansada i tornar-te a reprogramar és una feinada de por. I penso: “sort que he parat a un país europeu abans de fer visita a casa”. Ho penso perquè si els meus amics em veuen així sense haver passat per una depuradora potser s'espanten. Però, “em vull depurar jo?” Doncs del tot la veritat és que no.

L'altre dia vaig anar a un taller de dolços japonesos a l'Ambaixada Japonesa a Viena. La meitat dels assistents eren alemanys, l'altra meitat japonesos. Un italià i una catalana ens havíem colat al taller. Vam avisar la noia japonesa de la recepció que nosaltres només sabíem dos idiomes: o el japonès o l'anglès. Ens vam asseure als nostres llocs i quan una noia austríaca de l'ambaixada va passar repartint les eines, i ens va començar a explicar vés a saber què en alemany, la noia japonesa amb qui havíem parlat abans va venir corrents cap a ella per dir-li:“aquests dos només parlen en japonès”. Imagineu-vos la cara de pòquer.“Aquests dos??”
Tot i que pot semblar una mica “paranormal” (la veritat és que no sé com definir-ho), ens trobàvem tots dos a la nostra salseta: tranquils parlant en japonès amb els altres japonesos. El problema és que nosaltres no som japonesos. Per postres, els nostres dolços estaven molt ben fets, “com si fossin fets per japonesos”. La noia austríaca va repartir fotocòpies amb la recepta explicada. A nosaltres ens va donar la versió en japonès. Vaig sortir feliç de l'ambaixada amb els meus dolços pensant de menjar-me'ls l'endemà.

Estic convençuda que m'acabaré acostumant als usos socials europeus en unes poques setmanes més. El problema no és el que veuen els altres, sinó el que ha portes a dins. Fet el canvi, passat el punt de no retorn, et converteixes una mica en una rara avis, en una estrangera al teu país. Ho saps, ho notes. Moltes vegades dius que no, que t'hi acostumaràs, però en el fons saps que un cop has fet el pas, no hi ha marxa enrere.

Hi ha pinzellades a la personalitat, formes de veure el món diferents, formes d'abstracció a l'hora de veure els problemes de casa, experiències diferents que han fet que la meva personalitat sigui de certa forma, coses que comparteixo amb altra gent diferent que no viuen a casa. És normal, doncs, que els que hem tingut experiències semblants ens acabem ajuntant per fer un cafè, per posar un exemple.

Em miro Europa amb uns altres ulls. Potser amb uns ulls més crítics dels que molts dels que viuen aquí voldrien, donant valor a petits plaers de la vida que altres donen per descomptat.
Allà on jo trobo plaer i joia, molts no hi troben res. Us donaré dos exemples:

Fa dos dies vaig anar al Cafè Central. És una cafeteria clàssica vienesa, on hi ha un pianista tocant el piano pels clients. Si vols, li pots donar propina per la seva actuació. Jo estava asseguda a la meva taula, gran i pomposa, amb una cadira grossa i còmoda, escoltant una música que em feia relaxar. La meva amiga era un sac de nervis. La taula era petita, la cadira massa dura i la música la molestava de mala manera. Per a mi, aquella taula, la cadira i la música eren tot un luxe. Per a la meva amiga una cosa carca que no aguantava. A més, el lloc era petit. En canvi, per a mi era tot gran i m'ho estava passant pipa. De fet, segons els “estàndars europeus” les taules de la cafeteria eren petites, i les cadires massa tradicionals, i per tant dures. Per a mi era un luxe, tenint en compte l'espai que estic acostumada a tenir a Tòquio.

L'altre exemple és “poder estirar els braços i no tocar enlloc mentre estic a casa”. L'espai sense res al mig, sense mobles, sense cadires, sense res, a on pugui obrir els braços, les cames i no tocar res. Una habitació mig buida i despullada, amb una taula i una cadira, és un palau. I per què? Doncs perquè els meus ulls poden veure un buit i el meu cos pot experimentar l'aire dins de casa i relaxar-me amb el no-res. Vet aquí un luxe que trobo exquisit. Tota una monstruositat, per altra banda, per algú que troba una habitació mig despullada, l'ambient més solitari i depriment de l'Univers.

Tot és una qüestió de punts de vista.
Els meus han canviat i m'han fet valorar molt més el que tinc a casa. Però també m'han fet una persona molt més crítica i objectiva a l'hora de veure altres "coses de la societat" que s'han de millorar, la falta de gust pel bon servei o la manca d'objectivitat que tenen els europeus a l'hora de fer-se una autocrítica. D'aquí una mica la rara avis, perquè els ulls amb què observo i analitzo el meu voltant són diferents als ulls d'una persona que ha tingut una experiència local. La suma de totes aquestes coses petites és la que fan que algú, no se sàpiga com, sigui un estranger a casa seva, i que hi hagi, al seu voltant, alguna cosa que no acabi de connectar o que faci posar nerviosos els locals.

La gent de casa creu que aquestes “manies” s'acaben pocs mesos després de l'arribada a casa. Però la veritat és que no ho crec pas. Els costums socials, de portes cap enfora, es tornen a aprendre. Les experiències viscudes no es poden oblidar, i aquestes es queden arrelades de portes cap endins marcant la nostra personalitat i el nostre caràcter.

Josefa Valderrama

Nota: si veniu a Viena heu d'anar a un concert al Cafè Central, al Palau del Schönbrunn i a una exposició d'art. Perdre's una d'aquestes coses és un crim!

------------------------------------------------------------------------------------
Foto 1: Les onigiri que vaig fer.
Foto 2: Els dolços de sakura que vaig fer a l'ambaixada.
Foto 3: El Cafè Central de Viena (el recomano, és molt maco!!!)
Foto 4: Vista de Viena des del Palau Imperial del Schönbrunn.
Anterior       
Publicitat