Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Esteu llegint el meu últim article com a Català pel món! Ha estat un temps curtet però la meva experiència Erasmus arriba al final, i ara en comença una altra de diferent. Tot i que pel que fa a mudances és horrible, anar canviant de vida té també la seva gràcia. Com a comiat, i per donar-vos les gràcies de llegir-me, us explicaré uns quants secrets de París, llocs agradables, més o menys coneguts de la capital de França. Perquè com més estàs a la Ciutat de la Llum, menys t’agraden els grans monuments i prefereixes les zones amb el seu encant especial.

Començaré per l’Estàtua de la Llibertat. Una petita rèplica que està ubicada al mig del Sena. Hi ha un passeig, l’Allée des Cygnes, amb riu i riu per banda que, des de l’Estàtua de la Llibertat, et condueix pràcticament fins a la torre Eiffel. El podeu fer des de la parada de Bir-Hakeim. És un lloc tranquil i les fotos que hi vaig fer abans de marxar no li fan justícia. A l’estiu és molt agradable anar-hi a menjar i veure passar el temps.

Per als més cinematogràfics, una visita al cafè dels Deux Moulins, el bar on treballava Amélie Poulain, al film de Jean-Pierre Jeunet. És al carrer Lepic, a la sortida de metro Blanche. És un lloc ideal per anar a prendre alguna cosa cap al tard o a sopar, a les hores de dinar acostuma a estar força ple. No us espereu al voltant l’ambient tranquil i idíl·lic que envolta el film, està envoltat de botigues de souvenirs i creps. Quedeu-vos amb el nom del cafè i aneu buscant. S’hi menja força bé i no és gens car. Us recomano el Club Sandwich.

Els jardins de Luxemburg són un dels parcs més visitats de París... pels turistes. El seu èxit, com ha passat amb les Rambles, ha foragitat tots els locals que busquen gaudir de calma a la seva ciutat. Si voleu buscar parisencs, proveu al parc Buttes-Chaumont, una mica allunyat del centre, al barri XIX. Un llac amb una illa al centre que ofereix immillorables vistes a la zona des de la part alta d’aquesta roca.


I per acabar, aquest mural a la sortida de metro d’Abbesses, per als més romàntics, on hi ha escrit amb molts idiomes “t’estimo”. Aviam si ho trobeu en català com a la foto! Breument, per acabar, als amants del motor, les botigues que Renault, Citroën i Peugeot tenen als Camps Elisis amb cotxes del futur i algunes creacions antigues. Per als que els hi agradi la cultura però gratis, les obres d’art a l’aire lliure a l’esplanada de la Défense, entre les quals n’hi ha una de Joan Miró. Si hi aneu a la tardor, passeu pel Bois de Boulogne, que és tot un espectacle de colors.

Moltes gràcies i, com diuen aquí, à bientôt! Fins aviat!

Jordi
*********************
Foto 1: Estatua de la llibertat a París
Foto 2: Figura de Joan Miró a la Défense
Foto 3: Mural a la sortida del metro d'Abbesses
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Com bé sabreu, França ha estat el darrer semestre del 2008 el país que ha ostentat la presidència de torn de la Unió Europea. Això, a nivell polític, ha implicat trobar-se a Nicolas Sarkozy a la sopa constantment, però avui us vull parlar de com s’ha celebrat la presidència francesa a París.

On es feia més notori aquesta presidència era a la Torre Eiffel. La dama de ferro es va vestir per a l’ocasió de color blau i anava decorada amb les dotze estrelles de la bandera europea. Ara, amb l’arribada del 2009, torna al seu color groc habitual, i tothom està dividit: de nit, millor blava o groga? Jo em decanto per la primera opció; impressionava més, fins i tot els llums que parpellegen feien més joc amb el color blau...

Però no tothom pensa així; crec que els partidaris del color blau som minoria pel que veig al meu entorn. Haurem d’esperar una altra presidència europea perquè la Torre torni al color blau. Què en penseu vosaltres?

De fet, aquests dies, estan retirant les estrelles de la bandera europea i tots els focus que hi havia per a canviar-ne la il·luminació. Aquí teniu una foto de fa uns dies, quan ja hi havia unes quantes estrelles de menys a la bandera de la Unió Europea.

Conscients que la Torre Eiffel i el Camp de Mart són punt de visita obligada, les autoritats hi van instal·lar un mapa de mida gegant al terra, i hi podies passejar per sobre, amb tots els països de la Unió Europea amb diferent informació: any d’ingrés, sistema polític, població... envoltat de les banderes de tots hi cada un d’ells.
A sota de cada asta, un nom del cap d’estat, primer ministre, prefixos de telèfon, la moneda vigent (o l’antiga, en cas dels països de la zona euro).

El dia que es va celebrar més a París des que jo hi sóc va ser amb una festa de l’esport, al mateix Camp de Mart, els jardins de davant de la Torre Eiffel. Va ser un diumenge on hi havia més de 50 federacions esportives franceses que feien demostracions i explicacions a tots els interessats, a més de poder jugar a futbol, bàsquet, a sota mateix de la Torre Eiffel. Tota una experiència!

Un dels altres monuments decorats ha estat l’Arc de Triomf. En aquest cas, va consistir en tenir-hi les dues banderes, la francesa i l’europea, penjades a l’interior durant el mig any. Precisament, les dues banderes penjant han estat el logotip d’aquesta celebració per part de l’Elisi.
Amb aquesta presència en monuments destacats s’ha fet notòria la presidència francesa per als mateixos francesos, però no estic segur que hagi despertat gaire el sentiment europeu a cals francesos, i menys dels parisencs. París és molt París i els seus ciutadans una mica egocèntrics.

Jordi


******************************************************
Foto 1: El logotip de la presidència francesa, amb la Torre Eiffel de fons.
Foto 2:La Torre Eiffel il·luminada, amb un dels ponts que creuen el Sena.
Foto 3:Les estrelles quan ja no hi eren totes.
Foto 4:El camp de futbol sala que es va instal•lar davant la Torre Eiffel.
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Un dia, a la classe que faig de Revista de Premsa Internacional, estàvem analitzant el tractament dels mitjans de diferents països de l’atemptat terrorista de l’11-M. Una noia danesa que també està d’Erasmus em demana, i per aquest ordre: “Qui és Aznar? I encara és primer ministre? I qui ho és ara?

Amb aquesta pregunta ja us podeu imaginar que poc coneixen d’Espanya.
“Hola, siesta, fiesta, paella, sangría, chico y chica”, i aquí s’acaba el vocabulari i el coneixement del nostre país. I per extensió, poc saben com som els catalans i de la nostra relació amb Espanya. Molts no en tenen ni idea, de la relació Catalunya–Espanya actual, i els que en tenen idea creuen que tots els catalans es volen independitzar d’Espanya. Els que m’he trobat que creuen això són alguns estudiants de les repúbliques bàltiques i també de nacions noves, sense Estat o que tenen una llengua que no és l’oficial al seu Estat.


En general la desconeixença és global. Fins i tot els portuguesos, amb els quals compartim península, no en saben res. Fins i tot del català. Quan li vaig dir a una noia portuguesa que mig en broma se’n reia del català, que calculaven que en total uns 10 milions de persones parlaven la nostra llengua, li va canviar la concepció perquè és més o menys el nombre de ciutadans portuguesos. Això sí, em va dir una cosa que malauradament no li vaig poder retreure ni vaig dubtar que fos certa: “Aquest estiu he estat a Barcelona i enlloc vaig sentir parlar català.”


I és Barcelona, precisament, l’aparador que tenim els catalans. Tothom diu que li ha agradat molt, que n’està enamorat i que si no ha vingut, hi vol venir. És, pel que he vist, una de les ciutats preferides dels joves europeus. El Barça també és un tema habitual, especialment per aquells que entenen de futbol, tot i que algun despistat encara et diu “Ronaldinho”, però aquí qui més coneixen és el seu compatriota Henry.


També us parlaré- en una altra ocasió- sobre el món dels Erasmus, sobre els quals circula molta llegenda urbana i fames vàries. Per l’experiència meva i d’altres companys, canvia molt segons si vas a una gran ciutat, com és el meu cas, o si vas a una ciutat més petita. Si véns a una gran capital, tothom va més a la seva i viu en petits grups i es mou més esporàdicament entre uns i altres i els seus moments de tranquil·litat i solitud. En canvi, si tries una altra zona amb menys atractius, amb menys a fer, sempre es fa més caliu entre uns i altres.

Jordi
**********************************
Foto 1: El Bicing també existeix a París: és diu Velib.
Foto 2: Una estàtua de Miró, a l’aire lliure a l’esplanada de La Défense
Foto 3: Alguns noms de ciutats catalanes com Tortosa, a l’Arc de Triomf.
Foto 4: “Paradís”, escrit davant del Louvre amb motiu de la diada europea de les llengües
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
El servei de trens de rodalia a París es diuen RER (les sigles de Reseau Express Regionale) i cobreixen tot París i la seva rodalia (l’Île-de-France) en cinc branques que aquí, en comptes de números, porten lletres. En total són 587 quilòmetres de vies i 257 parades, 33 de les quals són a París.

La línia de tren és ràpida, bastant puntual, amb força freqüència... Quin és el problema del tren a París? Que mor d’èxit. És sobretot el cas de la línia A, la principal, la més utilitzada d’Europa, que transporta un milió de passatgers al dia.

El global de les cinc línies són les més saturades del món, només superades pel Japó. La situació és ja extrema en hores punta a les estacions del centre de París. Afortunadament, no em toca desplaçar-me a aquestes hores, però un cop que m’ha tocat l’espai vital passa a ser una espècie de privilegi. Com que van bé, és el mètode cada cop més utilitzat per desplaçar-se... fins que s’ha saturat... A més, el preu prohibitiu de l’habitatge a dins de París ha fet que les zones perifèriques hagin anat guanyant habitants, que utilitzen aquest mètode per anar a treballar (el cotxe no és gaire més ràpid).

A més, no són, com estem acostumats, una línia amb una sola destinació. Per exemple, la línia A té 5 branques i 5 possibles destinacions (com el parc Disneyland), on el tram del mig és comú per a tots. Aquí el futur, segons es va parlant, passa per una nova línia F i l’extensió de la E cap a l’oest fins a la zona de negocis de La Défense. Això sí, amb permís de la crisi.

Jo ho veieu, aquí el problema no són retards, línies mal connectades o poca freqüència com a les Rodalies de Barcelona. A París, de tant bé que han anat han acabat morint d’èxit.

Jordi
Anterior       
Publicitat