12/07/2011: River a segona

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Segur que a hores d’ara, amb tant poques noticies esportives i amb els habituals “culebrots” de fitxatges d’aquesta època de l’any, ja sabeu que a l’Argentina estem vivim una catàstrofe de dimensions colosals.

I molt probablemet ja heu vist les imatges de la «gran Cremà » que s’ha vist al voltant del Monumental amb gent indignada – no sé si he de fer servir aquesta paraula – perquè un dels grans del futbol argentí ha baixat a segona.

Permeteu-me una petita irracionalitat personal. He patit en primera persona el descens de categoria d’un equip estimat. I ho vaig viure amb el Club Patí Vilafranca. Era la temporada 88/89 si no m’equivoco. Vam perdre la categoria jugant la promoció contra els veïns de Vilanova i el partit va acabar com el rosari de l’aurora. Inclús amb gasos lacrimògens per dispersar jugadors i afeccionats que anaven a les mans.

Doncs bé, River, l’equivalent al R.Madrid per algunes coses i al Barça per unes altres, ha baixat. I com es viu això? El futbol a l’Argentina és molt passional. Si tot aquí ja ho és en sí, el furbol hi suma una irracionalitat que el fa encara més “tanguero” si em permeteu l’expressió.

Mou tantes passions que la literatura d’aquestes latituts n’ha tret algunes obres mestres que recomano llegir sense cap rubor: “Esperándolo a Tito y otros cuentos de fútbol” de l’Eduardo Sacheri y “El fútbol a sol y sombra” d’Eduardo Galeano.

Però tornant a River, a la familia ens dividim – com passa gairebé a totes les cases de l'Argentina – entre Boca i River. La sogra de Boca, el meu cunyat de River. I no hi ha bromes possibles aquests dies.

El moment del partit el vaig viure treballant fent l’animació d’un aniversari. La familia era tota de Boca. Quan els de Belgrano – tornem a tenir un equip de la provincia a primera – va fer l’empat, van cridar amb tanta força que vaig quedar parat. Després, quan el partit es va acabar i es veien les imatges de la gent plorant no hi havia escarni. Potser flotava una certa solidaritat entre rivals que anava més enllà del futbol.

Bé, però per no cansar-vos, us deixo aquest video de la televisió local arran d’uns incidents en el moment que els afeccionats de Belgrano – per Bell Ville no deixa de ser un equip diguem-ne local – estaven celebrant l’ascens al centre de la ciutat.

A un que se li'n va l'olla de poc fa una desgràcia.

Fins ara!

Xavier Vinyals
_______________________________________________________________________________________
Vídeo: Les imatges són gentilesa de Canal 2 de Bell Ville
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
(Enllaça amb la primera part)
corrientes
Doncs bé, tota aquesta llarga introducció em serveix per parlar que el món es veu, des de Bell Ville, des d’un extrem. En primer lloc, com a ciutat, som lluny de la capital de la província i ens queda força distant tot el que hi pot arribar a passar.

En segon lloc, pel que fa a l’Argentina, la sensació d’estar allunyat del centre és total ja que és un país clarament centralista i “Diós está en todas partes pero atiende en Buenos Aires”. Les notícies, les coses que passen a l’Argentina, en realitat passen a la capital o es relacionen amb la capital.

En tercer lloc, com a país respecte del món, som molt lluny dels llocs de poder, dels llocs on es prenen decisions, d’on s’innova, dels centres “durs” de pensament. Vázquez Montalbán deia, en una de les seves història –El quinteto de Buenos Aires- que dir Argentina equivalia a dir “tango, Maradona, desaparecidos...”. Des del 2001 s’afegeix a la cantarella el “corralito” i potser és inevitable actualment no fer un somriure i dir Messi.

cotxe
El que això significa és que viure en un lloc com Bell Ville aporta una doble mirada cap a dintre i cap a fora que són difícils de casar. A Bell Ville, com deia molt al principi d’escriure en aquest blog, tot té una mida humana, d’estar per casa. Una mida, però, que fa que tot passi sense ser “mediat”.

Convisc a la meva escola amb nanos d’una pobresa absoluta, una pobresa que es palpa, una pobresa que es toca i és freda, fa mal. També té la cara més amable, més càlida.

Convisc fent les festes d’animació amb la riquesa més absoluta, una riquesa que fereix, que és opulent, ostentosa, pornogràfica.

Convisc a la meva escola amb nanos que em parlen de ciutats llunyanes on han estat alguna vegada i em parlen de Villa María, a seixanta quilòmetres de Bell Ville.

Convisc fent festes d’animació amb nanos que es discuteixen per qui ha anat més vegades a Disney World Florida.

El que m’arriba des de fora està tot mediatitzat i, a vegades, també és un hashtag. Avui, sense anar més lluny, estic seguint la jornada electoral.

Des d’on mirem el món?

Xavi
_______________________________________________________________________________
Foto 1: "Calle Corrientes"
Foto 2: El darrere del cotxe que ens hem comprat amb els adhesius que marquen una identitat: el drac de Vilafranca i l’escut dels Castellers de Sants.
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Plaça 25 de maig
L’últim post que vaig publicar va donar peu a unes quantes bromes entre la gent del meu voltant que –via traductor– segueix aquest blog. Les circumstàncies van fer que es publiqués coincidint amb el moment més àlgid de la crisi japonesa de la central nuclear i que, per tant, l’atenció mediàtica estigués focalitzada en aquell país.

La qüestió és que la Pepi, la catalana que escriu des de Tòquio, ens explicava en primera persona les seves vivències del que passava allà a l’hora que feia una mirada crítica a com els mitjans occidentals –especialment els espanyols i, de retruc, el argentins (que acostumen a replicar les informacions internacionals de les cadenes d’Espanya com Antena3 o TVE)- s’estaven fent ressò de la notícia.

Doncs el que provocava aquí bromes era que entremig de tres o quatre posts amb molta força dramàtica i amb un fort contingut crític apareixia el meu post sobre l’inici del curs escolar i quatre ratlles sobre l’experiència d’haver estat a Egipte abans del “quilombo” amb un to quasi naïf.

Aquest contrast, conjuntament amb el dinar de Catalans pel món al qual vaig tenir la possibilitat d’assistir aquest Nadal passat a Barcelona, m’han portat a pensar en la diferència de mirades que exposem en aquest espai.

Quan miro a la dreta i veig els noms amb ciutats i països no puc menys que pensar com n'és de gran el món i quina mà de contrastos. Nova York, Berlín, Hong Kong, Tòquio, Sydney... Bell Ville.

carrer Cordoba
Al dinar que vam fer per Nadal a Barcelona estava assegut davant per davant amb l’Òscar de Londres i al costat del David de Hong Kong, el Jordi de Seül. També vaig poder parlar una mica amb el Marc i la Núria d’Uppsala i descobrir algun conegut comú amb la Marina de Sydney.

Era curiós que ens presentàvem, tots compartint el català com a llengua d’origen, amb el nostre nom i el lloc des d’on escrivim: “Sóc el Xavi de Bell Ville - d’on? - de l’Argentina...”.

Sí, Bell Ville, en la mateixa llista que les ciutats que s’han convertit en llocs comuns. Noms que són referents continus en les informacions, les notícies, els reportatges. Em va agradarun post del Xavi Menós en què explicava quan un ja es podia sentir de Nova York. O un altre de la mateixa Pepi des de Tòquio parlant del punt de no retorn.

(continua part II)

Xavi
_______________________________________________________________________________________
Foto 1: "Plaza 25 de Mayo en invierno"
Foto 2: "Calle Córdoba"
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Foto1
No m’han agradat mai els cotxes ni és un tema en què hi entengui gaire, a diferència del que és habitual aquí, a l’Argentina. Hi ha veritable furor pels “fierros”, la ferralla amb motor. Però sí que he de dir que he tingut sempre un lligam especial amb els cotxes que hem tingut.

El primer va ser quan ja tenia uns anyets i la meva filla gran estava per néixer. Fent gala de tota el meu sentit pràctic, ens vam comprar un Land Rover llarg de no sé quina mà però que donava sortida a la fantasia infantil –ais, els Madelman– de tenir-ne un.

Vivíem davant de la catedral a Barcelona, en un carrer tan estret que ni hi passava el cotxe i, a més, zona de vianants. De tan pràctic com era l’havíem d’aparcar darrere del parc de la Ciutadella o –quan van començar a tirar cases i cases a la Ribera– en un descampat que després va ser guanyat pel barri al forat de la vergonya.

Foto2
El vam tenir uns quatre anys, però a cada reparació ens hi deixàvem tants diners que la mística es va haver de deixar de banda. Vam tenir un cop de sort, ja que quan el vam posar a la venda per comprar el cotxe d’una amiga ens van donar la mateixa quantitat de diners que ens demanava.

El Land Rover el van pintar de groc i encara ara corre per les serres del Penedès vigilant incendis amb els ADF. I així nosaltres vam passar a tenir una Renault Express que va fer molta feina. L’últim viatge de fet va ser a l’aeroport, quan vam venir cap aquí, el 2006.

I la furgona viatgera?


Aquesta té una història a part. Quan treballava al Fòrum tenia una “pastanaga” sempre al davant: Quan acabi ens n'anirem a l’Argentina i allà voltarem. Dit i fet, va acabar el Fòrum i el meu sogre ens va aconseguir una Ford Transit estupenda.

Vam fer un viatge durant cinc mesos que ens va portar per la Patagònia fins a Tierra del Fuego cap al sud i a Bolívia i el Perú fins al Macchu Picchu pel nord. També vam anar pel desert d’Atacama i vam creuar els Andes a més de 4.000 m d’altitud.

La qüestió és que quan vam venir a viure a l’Argentina no l’havíem venut i es va convertir en el nostre vehicle familiar, a més de portar sempre els jocs al damunt (si seguiu l’enllaç veureu com faig animació per aquestes planures amb La Payana).

Foto3
En aquest temps també l’hem fet córrer per la geografia del país tornant a la Patagònia o el viatge que us explicava en aquest mateix blog ara fa un any (podeu veure aquest post i els dos anteriors).

Doncs bé, diferents circumstàncies i oportunitats fan que la jubilem, que ens l’hàgim venut per comprar un altre vehicle. Quantes sensacions estranyes en lliurar-ne la clau! No deixa de ser un espai conegut, diferenciat, on hi has passat estones de tots colors. En fi... ja l’hem vist passar per davant de casa i... està mooolt neta.

Fins ben aviat

Xavi
_______________________________________________________________________________________________________
Foto1: La foto davant de casa de la meva sogra abans d’emprendre el viatge l’any passat.
Foto 2: Vista lateral en un paisatge semidesèrtic de la província de San Juan. Qui condueix és el meu pare.
Foto 3: Vista frontal amb la matrícula argentina i els llums encesos. Una llei obliga a circular per les carreteres sempre amb els llums de posició engegats encara que sigui de dia. S’ha de dir que amb les rectes immenses que hi ha s’agraeix.
Anterior       Següent
Publicitat