05/01/2009: Salut a tothom

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
He sabut dels polèmics arbres de Nadal de la ciutat de Barcelona i m’he animat a fer unes fotos del arbre que han posat al meu modest (reitero: modest) barri.

Com podeu veure, el trist avet invoca més a estrènyer-se el cinturó que al malbaratament i la rauxa de butxaca pròpies de les dates de Nadal i Cap d’Any. I a sobre, amb la nevada que ha caigut aquests dies... el pobre encara ha quedat més pansit.

Com sigui... aquest arbre i la seva falta de trempera també són part Nova York, ciutat de contrastos en què la més pornogràfica de les opulències pot desplegar-se a escassos quilòmetres de la més escanyada de les insuficiències (rima i tot!).

Per exemple -i seguint amb els tema del dia (arbres de Nadal)- el meu modest avet a Woodside troba el contrapunt en el famós arbre del Metropolitan que cada any es decora amb valuosos ornaments molt antics; o el famós arbre del Rockefeller Center
-imatge que molts de nosaltres hem vist en alguna pel·lícula o postal (poseu “rockefeller center christmas tree” al buscador d’imatges de Google, i vosaltres mateixos)- carregat de bombetes i brillantors, i flanquejats per querubins daurats que bufen al cel. Glamurosament diviníssim!

Doncs de nou, tot això és Nova York... des de l’arbre amb garlandes del segle XVIII fins a l’arbre amb 4 bombetes de 60 watts mal penjades. I seguim convivint en la diversitat.

Canviant de tema: tinc la sana intenció, aquests dies de Nadal, de dedicar algunes hores a compartir per aquest mitjà alguns dels racons i activitats que més m’agraden d’aquesta ciutat. Recomanacions, totes, subjectives i personals que espero que aquells que pugui o vulguin explorar, gaudeixin tant com jo.

Començo recomanant una missa “luba a una església del Harlem. L’església es a l’Adam Clayton Powell Avenue, entre els carrers 124 i 125 (església adventista del 7è dia... crec que és).

Tenen servies els diumenges a les 11 i si els enganxeu en un bon dia, les panderetes, els apassionats crits de “Jesus” o “Praise the Lord” et fan recuperar / revifar / reforçar la fe (depenent del moment espiritual en què cadascú es trobi, està clar). Els turistes poden entrar-hi (si no és que està plena) i per respecte a la feligresia local recomano no tirar fotos. Ja me’n direu el què.

Bones festes a tothom!
Tina
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Bon dia des de Nova York, en el Dia d’Acció de Gràcies. El quart dijous de novembre, per reial decret, és festa nacional. I festa nacional de veritat, de les que uneixen, agrupen (i quasi compacten) germans, cunyats i cosins, àvies, tietes i padrins, en taules rodones i indigestions impossibles.

Aquest any la celebració del Thanks Giving ha començat a NY amb la notícia de la possible planificació d’un atemptat a la xarxa de metro de la ciutat, justament aquests dies en què metro, busos, trens i avions van més plens que mai de gent exercint allò de “vuelveeeee a casa vuelve por...” el Dia d’Acció de Gràcies.

Però aquí ningú s’intimida... i em fa l’efecte que tothom ha seguit fent la seva, sense deixar-se intimidar per rumors i amenaces. Un dels eslògans encunyats i molt usats després de l’11-S era el “United We Stand”... Avui el pobla americà també està unit... unit davant del famós “pavo” i altres delícies pròpies del típic menú amb què se celebra aquesta diada.

Cal dir que a mi personalment no em fa cap gràcia llegir l’amenaça d’atacs. D’entrada no n’he fet gens de cas, però amb els estranys esdeveniments que s’estan produint ara mateix a Bombai, tot plegat pren un inquietant realisme... Però poca cosa hi podem fer... i deixar d’anar en metro és impossible.

I tinc ara altres maldecaps: preparar el sopar d’Acció de Gràcies. En el meu cas aquest any no consistirà en gall dindi, sinó en un combo multiètnic que entre altres plats contindrà: patates a la “guancaína” (delícia peruana), “empanadas” argentines, paella (responsabilitat meva) i rosbif. És el que té això de viure en una ciutat d’immigrants...

Salut i bon Dia d’Acció de Gràcies (i a veure si a Catalunya ens inventem una celebració semblant... tant cohesionadora i ecumènica... deixant religions a part...).

Tina
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Visc en un modest barri obrer de Queens, que es diu Woodside.

No té el glamur de Manhattan ni l’encant “pel·liculero” d’algunes parts de Brooklyn, però és agradable, divers i accessible.

El barri estava poblat majoritàriament per irlandesos o descendents d’irlandesos. Tanmateix, segons la Viquipèdia, des dels anys 90 el barri ha rebut molta població asiaticoamericana (coreana, xinesa i filipina; índia, de Bangla Desh, i del Pakistan) i llatinoamericana (sobretot de Colòmbia, l’Equador, Mèxic i la República Dominicana).

En definitiva… és una petita torre de Babel i un cau de diversitat on es conviu amb molta tranquil·litat.

El passat mes d'octubre vaig estar unes setmanes a Mataró, i passejava riera avall gairebé en cos de camisa. Quan tornar a Nova York, el 22 d'octubre, em vaig trobar de ple temperatures de pur hivern: 4 graus centígrads de cop i volta.

Tot i que d'entrada fa mandra, reconec que una de les coses que m'agrada més d'aquest clima és la intensitat de les estacions: els hiverns són gèlids i nevats; les primaveres, verdes i florides; els estius, humits, calorosos i radiants, i les tardors, acolorides i fresques, acollidores.

Per llei els apartaments de la ciutat tenen calefacció, però dins de cada apartament no tenim control de la temperatura. És el gestor de l’edifici (se’n diu “super” o “superintendant”) el que l’encén i l’apaga.

Sobra dir que no ho fa al gust de tothom, pero en general aquí pequen per excés, així que és fàcil passar el mes de desembre a casa en xorts i samarreta, perquè hi fa massa calor.

Salutacions, Tina
********************
Fotos: Dies tardorencs a Manhattan i Woodside

06/11/2008: The American way!

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Avui dimecres 5 de novembre de 2008, he sortit al carrer amb ganes de compartir somriures i mirades còmplices amb la gent, de celebrar en silenci col·lectiu l'alegria per la victòria de Barack Obama. Esperava trobar-me al carrer aquella adrenalina invisible que es respira a Catalunya l'endemà que el Barça hagi guanyat la Lliga, per exemple; esperava intercanviar felicitacions i comentaris amb desconeguts al metro, al carrer, i socialitzar al més pur estil mediterrani l'alegria que se suposa que tots sentim pel moment històric que ahir va viure el país.

Però no ha estat així. Al metro, cadascú a la seva. Al Soho, a les 9 menys 10 del matí m'ha semblat veure menys gent del normal al carrer. El discurs d'Obama va acabar ben passada la mitjanit (tard per a un país on se sopa a les 6 o les 7) i suposo que a molts se'ls han enganxat els llençols aquest matí.

A la feina, alegria i eufòria (celebrada amb la discreció pròpia de tot context laboral, això sí). Fins i tot hem begut champagne després de la reunió d'equip mensual (i això que veure alcohol a la feina aquí és tota una transgressió).

Per resumir el que se sent per aquí avui, cinc paraules: saníssim orgull de ser americà. Un orgull no exercit per molts durant massa temps... Ho he sentit diverses vegades avui: "I am so proud to be American." Molta gent respira a fons després de vuit anys d'un govern que no els escoltava i no els representava. Respiren feliços i il·lusionats, orgullosos del missatge que han enviat al món sencer: en democràcia, tot és possible. La veritat és que avui els envejo, els admiro i els respecto més que mai.

Per acabar. La punta de l'Empire State Building aquest vespre estava il·luminada de color blau, en reconeixement a la victòria dels Demòcrates i de Barack Obama. Demà els llums seran de color blanc, blau i vermell, per celebrar la democràcia.

Democràcia a l'americana i amb llums de colors. Ah... the American way!
Anterior       
Publicitat