03/11/2010: El vals

Escrit per: El 324
eua1
Tenir un màster en Administració Política no és suficient per arribar a entendre el sistema electoral nord-americà i explicar el que va passar ahir dimarts, 2 de novembre. De ben segur, un ha de ser ciutadà (o haver estudiat als Estats Units) per arribar a comprendre a la perfecció el funcionament de les dues cambres: el Senat (que es renova cada sis anys i que consta de 100 senadors, 2 per cada estat) i la Cambra de Representants (que es renova cada dos anys i que consta de 435 representants; cada estat té més o menys diputats en funció de la seva població). I per si la cosa no era complicada, ahir els Estats Units van elegir 34 governadors (el que a Espanya serien els presidents autonòmics).

De ben segur que molta gent deu haver sentit dues paraules màgiques: “Tea Party”... I la veritat, per molt que intento buscar una explicació coherent i racional a aquest moviment polític , propulsat per l’ala més dretana del Partit Republicà, no la trobo. El Tea Party és, per mi, un moviment populista, fals, que només ven fum: al crit de menys impostos i amb la voluntat d’atemorir la societat americana, que encara està vivint les conseqüències de la crisi econòmica, sobre l’engrandiment de l’estat.

eua2
Ho diré clar i català: els del Tea Party, amb Rand Paul o Marco Rubio, no han donat cap idea de com retallaran el dèficit dels Estats Units sense apujar impostos o, més ben dit, volen continuar amb la rebaixada d’impostos als més rics que George Bush va dur a terme i que, segons sembla, costarà 5 bilions de dòlars a les arques americanes en els pròxims 10 anys. La veritat, un ha sentit vergonya aliena en sentir candidats del Tea Party com Christine O’Donell, de Delaware, o el mateix victoriós Rand Paul...

El tercer paràgraf el vull dedicar a Obama... Què ha passat amb Obama? S’ha acabat l’esperança? La derrota dels demòcrates d’ahir, en què bàsicament van perdre el control de la Cambra dels Diputats, s’ha d’entendre com una resposta a la crisi econòmica del carrer. Mentre Wall Street sembla haver-se recuperat de la recessió econòmica gràcies al rescat financer, el retorn a la normalitat no ha arribat a la classe treballadora, en què l’atur i el nombre de cases precintades han atemorit una societat que va voler votar l’esperança però que en només dos anys ha vist estampades totes les seves projeccions de futur talment com mosquits al vidre d’un cotxe. Si fa dos anys els EUA van votar amb HOPE (esperança), aquest cop ho han fet amb FEAR (por), propulsada per un trident infal·lible: l’economia, el Tea Party i la demagògia política i els mitjans de comunicació dretans (FOX News).

eua3
Tot i això Obama no és un home mort... Obama i el seu equip hauran d’aprendre a explicar-se millor (la reforma sanitària que tant ha desgastat el president no entrarà en vigor fins al 2014) mentre que hauran de saber navegar per la dreta (que amb el control de la Cambra de Representants voldran bloquejar qualsevol iniciativa demòcrata tot intentant destruir-ne el futur). Obama haurà d’entrar al joc de la precampanya més d’hora que en aquestes eleccions (ha reaccionat massa tard?) tot esperant que la recuperació econòmica arribi a totes les classes socials esborrant del camí la por que regna actualment.

I el Tea Party? I els republicans? Ara serà el moment de fer realitat les seves promeses, de rebaixar els impostos i reduir el dèficit estatal. De crear llocs de treball mentre es rebaixa la dimensió de l’estat.

Tenim dos anys perquè la música del vals torni a sonar... Hem passat de l’esquerra a la dreta... però qui sap si en dos anys la música farà que els dos ballarins tornin cap a l’esquerra tot apartant del camí el fals fum del Tea Party.

Xavi

---------------
Imatges de moments nord-americans (autor: Xavi Menós)
Escrit per: El 324
Hi ha experiències que et canvien la vida, i si no la capgiren de cop, com a mínim et forcen a reflexionar sobre el món que ens envolta. Demà farà dues setmanes del meu retorn a Nova York després de passar 15 dies viatjant per Colòmbia tot gravant documentals per a la Fundació Peus Descalços, de la cantant Shakira.

Em resulta impossible oblidar-me dels contrastos que vaig presenciar allí; dels barris rics de Bogotà a les barraques d'Altos de Cazucá; de la bellesa colonial de Cartagena de Indias a la pobresa del barri que envolta l'aeroport internacional d'aquesta ciutat. De conèixer una nena que mai havia vist unes escales mecàniques ni un avió i que mai havia menjat una hamburguesa, a veure com les classes més benestants de Bogotà es mengen un filet a la zona G de la capital mentre l'aeroport El Dorado s'omple de jets privats...

En 15 dies he descobert moltes coses, però segurament la més important és que la noblesa és una de les virtuts humanes més importants... Dit d'una altra manera: un pot ser pobre però honest. Un no pot tenir totes les comoditats de l'anomenat Primer Món però no s'oblida de somriure i de ser agraït. Una família no pot tenir accés a supermercats del Primer Món, ni una casa amb cadires de fusta però el primer que fan quan et reben és obrir la porta, preparar-te un cafè i fer-te un raconet on asseure't.

A Colòmbia he vist com l'educació pot transformar vides i com els petits canvis poden generar uns grans beneficis a la comunitat. Per això he decidit apadrinar un nen de la fundació. Amb un sol dòlar al dia es pot donar l'oportunitat a un nen colombià de construir un futur pròsper ja que amb aquests diners, la Fundació Peus Descalços garanteix una educació de qualitat i una alimentació a un dels seus alumnes. Aquest és un dels múltiples avantatges d'apadrinar un nen...

Avui us vull presentar el Manuel. Ell és el meu afillat. Viu a Chocó, una de les zones més oblidades i més pobres de Colòmbia. És un fill de desplaçats; el seu pare va ser assassinat per la guerrilla i la seva mare es va veure forçada a abandonar la seva llar i viatjar fins a Chocó, on vivia la seva mare.

carta
En Manuel és un nen ple de vitalitat i és una persona molt intel·ligent. L'hauríeu de veure com utilitza el seu ordinador OLPC (one laptop per child) i com juga a futbol. També hauríeu de veure com ajuda la seva mare a cuidar de la seva germana petita i el bé que parla. Aquí els deixo amb una carta que m'ha escrit, la primera...

Com en Manuel hi ha milers de nens a Colòmbia que tenen el dret a tenir les mateixes oportunitats que nosaltres. A les seves mans hi ha la possibilitat de fer realitat un canvi. Amb 70 cèntims al dia poden ajudar a trencar el cercle de la pobresa.

Apadrineu un nen, us ho recomano de tot cor.

Xavi
Escrit per: El 324
Celebrar o no celebrar? Aquesta és la qüestió. Retrocedim el rellotge i ens situem al juliol del 2008. Mentre, al West Village la ressaca de la desfilada del Gay Pride encara es deixa sentir amb força. Set carrers més al nord, al carrer 14, entre les avingudes 7 i 8 (indret on van assentar-se els primers aventurats espanyols arribats a Manhattan), em trobo en un bar irlandès amb la meva amiga Elvira i el televisiu Boris Izaguirre. Tots estem pendents d’una pantalla gegant: Espanya i Alemanya estan disputant la final de l'Eurocopa. Som allí i no a la Nacional (un parell d’edificis més enllà) perquè el darrer establiment està ple a vessar.

Manifestar-se o no manifestar-se? El rellotge avança un parell d’anys i ens situa al 10 de juliol. Des de la feina (m’ha tocat treballar molts dies festius durant aquest Mundial) no paro de llegir els diaris i veure la retransmissió que el 3/24 fa sobre la manifestació de Barcelona. Em sorprèn la multitud de gent allí reunida, però em posa trist veure com Catalunya i Espanya estan jugant un joc molt perillós, tot apropant-nos a una crisi institucional de resultats imprevisibles i poc esperançadors.


Cridar o no cridar?... Amb una cervesa Guinness a la mà, vaig observant el desenvolupament del partit... Tots els meus amics (madrilenys, valencians, andalusos, veneçolans, catalans), ben animats, pendents del partit... A una falta contra Espanya, crits; a una avançada alemanya, nervis. Jo, en canvi, estic en silenci... descol·locat per primera vegada... sense saber què fer: cridar o no cridar?, aquesta és la qüestió.

Ser català o espanyol? Aviat farà quatre anys que vaig arribar a Nova York gràcies a una beca de La Caixa. Una de les coses que he après en aquests dies, allunyat de la meva terra, és que el conflicte nacionalista, l’anomenat "encaix entre Catalunya i Espanya", és més senzill del que sembla. A Nova York, musulmans, indis, llatins, grecs, africans, jueus, russos... conviuen en un mateix barri, en un mateix vagó, tot fent de la barreja ètnica un símbol d’orgull i no de conflicte. A escala nacional, cada estat disposa d’una autonomia donada pel govern federal (infinitament inferior a la de Catalunya vs. Espanya). I, tot posats a trobar-hi diferències, crec que un de Texas i un de Nova York tenen menys en comú que un andalús i un català. Tot i això, tots dos entenen les regles del joc, tot respectant la convivència institucional.

En canvi, a l’altre costat de l’Atlàntic, ens trobem amb uns polítics que estan disposats a trencar l’equilibri institucional a canvi d’uns beneficis polítics incerts. Sincerament, crec que a Espanya i a Catalunya ens falta que ens creguem el significat d’una única paraula: RESPONSABILITAT (un mot que als Estats Units forma part del credo ciutadà).

Celebrar o no celebrar? Acaba el partit. Espanya es declara guanyadora de l’Eurocopa. Tothom es posa a cridar i jo, de cop, em poso a cridar: “Campions” (sí, en català), i em començo a abraçar als meus amics... Les celebracions pugen de to per moments i el “Que viva España” comença a ser cantat per tots els clients del bar irlandès... Miro al cel, i em poso a cantar... Torno a mirar al cel i, sí, cap núvol negre fa acte de presència... Cridava "Espanya" sense por, somrient, amb orgull. Sí, celebrava la victòria d’Espanya com un català resident a Nova York.

L'11 de juliol Espanya es corona campiona del món. No paro de rebre missatges d’amics americans felicitant-me per la victòria. Entro al Twitter i llegeixo com un amic meu que viu a la ciutat diu: “Ja puc començar a preparar la frase per quan demà em felicitin i jo els digui que no sóc espanyol”. De cop, retrocedeixo molts anys, quan m’alegrava que Espanya perdés, i m’adono de com n'era, d’ingenu, de com els polítics ens renten el cervell, impedint-nos que celebrem una cosa tan innocent com la victòria d’una selecció nacional que representa el conjunt dels espanyols.

Quatre anys: l’aprenentatge més gran d’aquests quatre anys ha estat arribar a entendre el significat de la paraula "responsabilitat" i en veure que no hi ha cap contradicció entre ser espanyol i català (tal com Puyol va fer quan va celebrar la victòria amb la senyera). Igualment, crec que tots ens hauríem de preguntar què ha passat en els últims 30 anys? Em comenten que durant la Transició, Madrid escoltava Raimon i que Espanya tenia una gran admiració cap a Catalunya... Què ha passat? Per què hem trencat els ponts del diàleg?

Besar o no besar? I acabo el text amb la imatge d’Iker Casillas tot fent un petó a Sara Carbonero... El petó, la morrejada, és el que hauríem d’aplicar tots els catalans i espanyols. Sortir al carrer i fotre'ns un petó als llavis... De cop ens adonaríem que tots ens assemblem més del que sembla a primera vista i que la vida és més divertida si es pren amb més naturalitat. Naturalitat i responsabilitat, amb aquest binomi crec que tots seríem més feliços.

Per segona vegada, puc dir que m'he alegrat de la victòria d'Espanya, que he cridat "Campions" i que m'he alegrat de rebre felicitacions de companys de feina, de les caixeres dels supermercats i dels meus amics americans... La veritat, no hi ha satisfacció més gran.

Xavi
_______
Fotos:

Video 1: Empire State amb els colors de la bandera espanyola
Video 2: El petó Carbonero-Casillas

20/05/2010: Els Anys Perduts

Escrit per: El 324
Vista de Nova York
A Nova York la primavera ja ha arribat. A Central Park, els cirerers que envolten el llac més gran, l’anomenat Reservoir, ja han florit, tot tenyint de color rosa clar les tranquil·les aigües d’un dels meus indrets preferits de la ciutat.

Arriba la primavera i amb ella m’envaeix una certa tristor en llegir el que succeeix a la meva terra. Intento lluitar contra aquesta invasió melancòlica, dient que aquest estat encaixa més amb la tardor que amb l’explosió primaveral que la ciutat està vivint... Però no puc. Llegeixo els diaris i em poso trist.

Tant a Catalunya com a Espanya hem perdut 10 anys. I la culpa no és dels polítics sinó tota nostra. Com a ciutadans ens agrada donar la culpa als nostres representants institucionals, però sempre oblidem que nosaltres els hem elegit i que com a ciutadans tenim el deure de participar activament en les decisions polítiques.

Si hi ha una cosa que he après en aquests quatre anys als Estats Units és el valor que donen a la responsabilitat cívica: els ciutadans participen activament en totes les eleccions, els periodistes i els polítics accepten el repte de les entrevistes dures i en profunditat. En resum, la ciutadania americana sap que la democràcia és un règim fràgil que s’ha de defensar en cada moment, amb un president que es dirigeix cada setmana a la ciutadania explicant la realitat amb una transparència que a un espanyol, acostumat a viure en un somni, li podria resultar desagradable.

Nova York
En canvi, a Espanya i Catalunya hem entès la participació democràtica en uns referèndums sobre la independència de Catalunya que en lloc d’unir-nos en separen, amb una relació periodistes-polítics que fa fàstic (polaritzats, amb la falsa demagògia del “Tengo una pregunta para usted” en què la pregunta més dura és “Sap quin és el preu d’un cafè?”), amb periodistes i columnistes setciències que poden opinar tant de l’últim gol de Messi com de la situació econòmica mundial o la marea negra del golf de Mèxic.

Em fa ràbia veure un país que dedica titulars a fets com que el president no sàpiga el preu d’un cafè. Jo no vull un president que sàpiga el preu del cafè. Jo vull un president que conegui la realitat econòmica, que tingui l’empenta necessària per dirigir-se a la nació en un discurs televisat i ens digui a la cara que hem perdut 10 anys: que hem volgut viure com els rics, que hem volgut ser un país nòrdic quan la xarxa econòmica i social no ens ho permetia. Que ens digui que hem de canviar el model productiu, que hem de ser més responsables, que com a ciutadans hem de demanar als polítics austeritat i que aquests posin fi a la política del malbaratament. De demanar als polítics que redueixin el nombre d’assessors i d’institucions públiques (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, conselleries, generalitats, ministeris, televisions i ràdios públiques, ambaixades catalanes de pandereta, viatges oficials, etc.). Que ens digui als ciutadans quant ens costen els cotxes oficials de tots aquests càrrecs polítics, que ens diguin quants diners ens hem gastat amb “xecs nadó” i amb anuncis que ens diuen “Catalunya le sienta bien a tu pelo”. Que ens digui per què organitzem actes a Nova York, tot invitant periodistes a volar des de Barcelona a la ciutat dels gratacels perquè, tal com em va dir un dels responsables, "si sortim a 'La Vanguardia' i a Catalunya Ràdio ja estarem més que contents".

Necessitem canviar. Des de la distància em poso trist en llegir aquestes notícies. I el que em fa més ràbia és que la persona que s’atreveixi a dir el que he escrit, serà considerada, de cop, un enemic de la pàtria. Abandonem la pàtria, les discussions nacionalistes, els viatges oficials multitudinaris i posem-nos a treballar. Siguem més responsables. Per desgràcia, tots sabem que els nostres fills no viuran millor que nosaltres (ens hem polit tots els recursos). Com a mínim, comencem a canviar perquè els nostres néts puguin viure en un país millor. La decisió no és difícil: és a les nostres mans.

Xavi
_______

Foto 1. Vista de Nova York
Foto 2. Vista aèria de Nova York
Anterior       Següent
Publicitat