Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
El diumenge vaig estar al sud del Líban, amb un grup d'amics, visitant la base de la Finul on hi ha els soldats espanyols. Dels 7 que hi anàvem només jo coneixia una mica la zona. Pot sorprendre, però la realitat és que actualment, al Líban, cadascú es queda per la seva zona, i no es desplaça a les altres parts del país si no hi ha una raó de pes per fer-ho.

El perquè d'això no s'ha de buscar tant en raons de seguretat, sinó de "comoditat", en el sentit que molta gent no es troba a gust en un ambient diferent del seu (ja siguin sunnites, xiïtes, cristians, drusos...). I anar al sud del país vol dir anar a la zona controlada per Hezbollah i Amal, els dos partits xiïtes que formen part de l'oposició en el govern (no només oposició al govern, sinó en el govern, ja que a causa del sistema polític libanès també els grups que no formen part de la majoria parlamentària estan en el govern).

Hezbollah és un partit polític vinculat a una milícia, com tants d'altres grups polítics que hi havia al país durant la guerra civil dels anys 80. De les milícies d'aquella època només en queda (oficialment) Hezbollah, tot i que l'acord que va permetre acabar amb la guerra preveia la desaparició de tots els grups armats. La justificació que s'ha donat per l'existència de Hezbollah és la resistència contra Israel. A hores d'ara els intents per incorporar la part armada de Hezbollah al sistema defensiu libanès han estat inútils, tot i que no es pot saber com acabarà tot plegat.


La visita al sud del Líban permet veure búnquers de Hezbollah construïts per impedir possibles invasions israelianes al costat de controls de l'exèrcit per intentar saber qui entra a la zona.

Durant aquesta època el paisatge és d'una verdor sorprenent, i amb una presència abundant d'aigua. Pot sorprendre trobar-se a la frontera amb Israel (zona considerablement perillosa, tant pel que et pot venir d'un costat com de l'altre si et despistes una mica) i tenir de fons el mont Hermon abundantment nevat.

Un cop a la base, parlant amb gent d'allà, et pots introduir en el món surrealista que han format Hezbollah i Israel, i on han entrat els països occidentals gràcies a la Finul. En teoria han d'impedir la presència d'armes al sud del Litani (riu proper a la frontera amb Israel), però passa una mica com amb la droga: si és per a ús personal no poden fer res, o gairebé res. De fet, quan fa un parell d'anys van intentar fer alguna cosa van patir un atemptat que va provocar la mort d'uns quants soldats espanyols.

Israel, per no quedar-se curt, procura tenir la Finul entretinguda amb tot tipus d'activitats: des de la inundació dels camps libanesos, quan hi ha massa aigua a la zona d'Israel, fins a les respostes armades als atacs amb coets des de la part libanesa.

Això sí, la manera de respondre és bastant "correcta": una d’immediata (després d'uns 40 segons que hagin disparat des del Líban) contra el lloc d'on han sortit els coets, i una altra al cap d'uns 45 minuts, previ avís a la població local mitjançant SMS.

Tot plegat fa que el viatge sigui prou interessant (deixo per a algun altre dia els camps de refugiats palestins que trobes en el recorregut). I, amb les lògiques mesures de seguretat i prudència, em sembla que és un viatge que val la pena.


Ferran Canet
******************
Fotografies: Viatge al sud del Líban
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Sempre m'ha agradat perdre'm per les ciutats. Passejar-me pels carrers sense una meta determinada. Entrar als carrerons sense saber què m'hi trobaré. M'agradava quan estava a Barcelona, a Terrassa, a Igualada, a Roma... I ara que estic al Líban, m'ofereix la possibilitat d'endinsar-me per mons totalment desconeguts. És cert que aquí cal fer-ho amb una mica més de prudència, però un cop assegurat això, les possibilitats són enormes. L'última experiència ha estat pels carrers de Trípoli (la libanesa, no la de Líbia...). I va ser molt interessant.

El cotxe es va quedar al centre de la ciutat, i amb un grup de libanesos vam començar a tafanejar pels diferents “zoucs” de la ciutat, mercats on trobes concentrades parades de diferents professions: costurers, sabaters... La concentració sempre és relativa, ja que al costat de les sabates que esperen el seu moment per ser reparades hi pots trobar una botiga on venen peixos (dir-ne peixateria potser seria massa). Un detall interessant que permet veure què fan algunes ONG amb els diners que reben de l'Estat (espanyol, en aquest cas) és la rehabilitació de la zona on es troben els costurers.

Enmig d'aquest ambient s'hi troba la saboneria Khan Al Saboun, de fama internacional (amb reportatge a la TV5 francesa i a diverses revistes també franceses, com ens va explicar la dona del propietari). Des de fa segles s'hi fa sabó. Un sabó de gran qualitat i amb toc artesanal fàcilment comprovable. L'edifici, que podria ser comparable als palaus del carrer de Montcada de Barcelona, està absolutament descuidat, com la majoria de cases del centre de Trípoli, però manté l'encant dels edificis que han vist passar-hi gent de tota mena durant més de 500 anys.

Destacable és també la Ciutadella de Sant Gil. D'entrada cal fer un aclariment: el nom no és per sant Gil, sinó pel comte de Tolosa Raimon IV "de Sant Gil". És una fortalesa de l'època dels croats que domina la ciutat i permet imaginar-se com deuria ser la vida dels que hi van viure fa més de 900 anys.
Actualment s'hi poden veure alguns militars que han ocupat una part de la ciutadella, mentre als seus peus, a la vora del riu, es pot contemplar l'espectacle del mercat on s'hi troba una majoria de palestins.

És veritat que potser no és la millor època per visitar el país, però tampoc és la pitjor. O sigui que per als que tingueu una mica d'esperit aventurer, una escapada al Líban, i en concret a Trípoli, val molt la pena!

Ferran Canet

*********************************************
Foto 1: En un dels mercats de Trípoli
Foto 2: Sabons de la famosa saboneria Khan Al Saboun
Foto 3: Dos soldats asseguts damunt d'unes tombes

17/12/2008: Nadal oriental

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Ser al Líban permet viure el Nadal en un ambient geogràficament semblant al de Betlem. Però al mateix temps permet viure el Nadal en un país on, parlant des d'un punt de vista cultural, el cristianisme comparteix protagonisme amb l'islam. I, també des del punt de vista demogràfic, és Nadal per a una part del país; per a la resta, els musulmans, les grans festes són unes altres (com el hajj, celebrat durant el mes de desembre, igual que l’Ashura).

Beirut ofereix estampes força singulars pel que fa a la barreja entre les dues grans religions. Però és una barreja similar a la de l'aigua i l'oli... estan junts, però sense que es barregin realment. Al Centre Ville, el centre de la ciutat, s’hi poden veure catedrals al costat de grans mesquites. I, per Nadal, ofereix la imatge de l'arbre de Nadal al costat de la flamant mesquita inaugurada fa uns mesos i construïda amb la col·laboració de la família de l'antic primer ministre Hariri, assassinat fa tres anys.

Cal dir que aquí el Nadal, per part dels cristians, té un significat religiós fort, més del que té sovint en països que aquí es consideren cristians (com la majoria dels països europeus). La missa del gall és un dels moments importants de l'any, i també es reben regals al voltant de les festes de Nadal i Reis.

També per les festes de Nadal és freqüent col·laborar amb iniciatives solidàries, com la que estem preparant per fer una mica més agradable la vida als refugiats iraquians. Són uns bons dies per acostar-se als més necessitats, i és fàcil reconèixer-hi el que fa dos mil anys també es trobava fora de casa seva, sense mitjans, buscant un lloc "decent" per néixer...

Ferran
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Normalment no triguen més de dos minuts. De vegades amb vint segons ja hi han arribat. Els més discrets potser esperen una mica més, però tothom, tard o d'hora, arriba a la pregunta obligada: d'on ets?

La resposta pot variar segons el tracte que previsiblement tindré amb l'altra persona. Si és el cas d'un venedor, per exemple, normalment és ell qui pregunta si sóc francès o espanyol; en aquests casos em limito amb un sí (o no) i avall. Però si és algú amb qui m’aniré veient sovint acostumo a dir que sóc de Barcelona. Això, a més de respondre la seva pregunta, obre moltes portes, ja que tothom té alguna relació amb aquesta ciutat, ja sigui pel futbol (el futbol!) o perquè hi ha estat, o perquè hi té un parent (parent en el sentit més ampli possible, en el sentit libanès…).


Em sembla que es pot dir que la visió que tenen els libanesos d'Espanya (és una minoria la gent que té un cert coneixement de la diversitat que hi ha!) és molt positiva, en part perquè els és bastant proper la manera de ser de la gent, una mica com el que passa amb els italians de Roma cap al sud.

Però, exceptuant la gent que hi ha estat algun cop, es tracta sovint de quatre tòpics, i del que els pot haver explicat el familiar que viu o ha viscut per allà. Que jo recordi, per exemple, només una persona m'ha dit, quan ha sabut que sóc de Barcelona, alguna cosa relacionada amb els catalans (de fet, em va tallar per afirmar: "Aleshores tu ets català!").

Entre la resta, pots trobar-te gent que sap que hi ha un idioma que es parla per la zona de Barcelona, però pocs coneixen el nom d'aquesta "zona". Molts es refereixen a Barcelona cantant-ne les mil meravelles (això també ho vaig viure a Roma, on tothom la qualificava de "bella"!), i m'atreveixo a dir que sovint ocupa un segon lloc a la llista de preferències entre les zones de l'Estat per visitar, després d'Andalusia.

A talll d'anècdota, a la carretera que va de Saida a Tyr, al sud del país, hi ha un poble anomenat Borj (el Haoua)/a>. Abans d'arribar al trencall corresponent és sorprenent descobrir que algú ha escrit en el cartell indicatiu Borj"elona", en clara referència a Barcelona!

Barcelona té bona premsa i, fent una clara generalització, em sembla que es pot dir que als libanesos els agrada com a ciutat. Però gaire més, normalment, no en saben.
L'excepció són els petits aficionats al futbol, que et pregunten amb tota normalitat si coneixes el Messi o qualsevol altre jugador del Barça!

Ferran

***********************
Foto: Entrega del trofeu d'un campionat de futbol sala que vàrem organitzar a Beirut. Tots, menys el monitor, són libanesos (si algú no s'ho creu que miri la cinta de la medalla!)
Anterior       
Publicitat