24/05/2012: Diari Nepal (II)

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
(Continua de la part I)

CHITWAN

A les 5 del matí han trucat a la porta de la nostra habitació. Ens havíem d’aixecar per anar a fer un safari pel parc natural amb elefants.

Dalt de l’elefant tens una bona perspectiva perquè vas molt amunt tot i que, al principi, és una mica incòmode perquè vas sentint el 'tracatrà' de les seves passes i el Quim em robava el meu espai.

Dalt de l’elefant hem travessat el riu Rapti i ens hem endinsat en la selva, on hem vist cérvols, un paó salvatge i, el més important de tot, una mare i la seva cria de rinoceront d’una sola banya, ambdós menjant. Els hem vist per tots costats i ens hi hem apropat tant que fins i tot la nostra elefanta s’ha posat nerviosa.

Tornant de la selva hem tingut una experiència molt bonica: hem banyat els elefants, o més ben dit, ells ens han banyat a nosaltres, tirant-nos dolls d’aigua amb la seva trompa. Mentre em feia una foto al costat de dues elefantes, una d’elles s’ha enamorat de les meves melises (xancletes brasilenyes) i me l’ha agafat.

Per la seva banda, al Quim, mentra la seva elefanta el banyava, l’ha llençat a l’aigua. Una aigua on després hem vist que estava plena de cocodrils!!.

Ja a la tarda hem agafat unes barquetes, que m’han recordat moltíssim els “mekoros” del delta de l’Okawango, que ens han portat riu amunt fins a un centre de conservació de cocodrils. Allà hem après que el fet que un cocodril sigui mascle o femella, depèn de si la temperatura quan s’incuba l’ou és superior o inferior als 31 graus. Quins animals tan estranys!!.

Viuen fins a 100 anys i obren la boca per regular-se la temperatura!!. Quasi no tenen depredadors, excepte l’home, que amb la lluita contra la natura no fa més que canviar l’entorn.

Tot tornant hem fet un minisafari a peu i ens hem trobat uns micos petits i ocellets de diferents colors, fins que hem tornat a arribar al riu, on dalt d’un pont hem estat testimonis d’una magnífica posta de sol.

(Cristina, a Chitwan, 27 d’abril de 2012)

----------------------------------------
Fotos: Ambdues són de la selva de Chitwan.
Foto 1:Rinoceront amb el seu petit
Foto 2: Jo prenent un bany amb l'elefanta que m'havia dut pel safari i el seu cuidador.

23/05/2012: Diari Nepal (I)

Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Fa una colla d’anys vam decidir emprar part del nostre temps, energies i diners a viatjar pel món.

Ha sigut, sens dubte, una inversió segura i rendible: mai ningú no ens podrà treure les experiències, sensacions, vivències, imatges i situacions viscudes, que de ben segur m’han millorat com a persona i m’han fet entendre la vida d’una forma diferent, o com a mínim amb un espectre més ampli de mires. Landruck (30/4/2012)

CHITWAN

Comencem a escriure el nostre diari de viatge a les 7 de la tarda, quasi negra nit, del 26 d’abril del 2012.

Davant meu, la Cristina, una cervesa Gorkha de 650 ml i dues gerres congelades que ens permetran compartir-la. A la meva dreta, el riu Rapti i darrere seu la selva, on demà la sort decidirà si veiem el tigre de Bengala, el rinoceront i el búfal, entre d’altres animals.

Avui el dia ha estat llarg i esperem que ens serveixin el sopar per anar a dormir.

Ahir a l’aeroport de Doha, quan feia ja 15 hores que havíem sortit de Lisboa, vam poder disfrutar envoltats d’europeus i algun asiàtic davant un PC connectat a una web pirata l’eliminació del Madrid a la Champions per part del Bayern. A l'acabar el partit (fins als penals) vam agafar l’avió que ens ha dut fins a Katmandú.

Tan bon punt hem arribat, ens hem hagut de treure el visat per entrar (21 € per persona). Ha estat un tràmit molt més ràpid que no ens pensàvem. Ben al contrari de la ruta en cotxe fins a Chitwan (on dormirem). Cinc hores per fer 165 kms. Benvinguts al Nepal!!.
Això sí, sempre acompanyats per un paisatge fantàstic del riu Trisuli serpentejant per entre les muntanyes i penya-segats.

A Chitwan ens esperava una aula magna sobre els tipus, conductes i hàbits dels elefants. I per primer cop hem donat menjar de la nostra mà a una bèstia de 5 tones. Tot seguit, a dalt d’un carro arrossegat per dos búfals, hem visitat un poblat nòmada de l’ètnia Tharu.

Molt agradables i sempre disposats a una salutació o a una fotografia, hem pogut rebre una nova lliçó magistral de com viure en pau amb el planeta Terra. De com, si tanquem el cicle del reciclatge, podem viure de forma sostenible. El pol oposat del que vam viure unes poques hores abans a Doha.

Després del sopar ens espera una habitació senzilla i un llit auster, en absoluta consonància amb l’entorn que ens envolta. I en el qual estem desitjosos d’endisar-nos-hi.

A tot això estem sense cobertura al mòbil i no hem pogut avisar els pares que hem arribat bé.



(Quim, a Chitwan el 26 d’abril de 2012).

----------------------------------------
Fotos Dia 1: Poblat nòmada de l’ètnia Tharu.
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
No sé si ho he comentat aquí però a mi la literatura m' agrada i molt, i llegir és una de les meves dèries. Llegir literatura en anglès no és gaudir-la com en la teva pròpia llengua i per a mi era una frustració constant haver de llegir, buscar paraules en el diccionari, no acabar d' entendre els matisos, etc. Però be, sembla que ja vaig pel bon camí.

En primer lloc, em vaig posar a llegir novel·la negra en anglès: llibres curts, temes tòpics, personatges senzills i ritme ràpid, una mica com si fes una preparació per entrar en un culte iniciàtic. I com que em dol gastar-me diners en llibres que no crec que valguin gran cosa la solució ha estat la biblioteca de la ciutat de Sydney (amb moltes subseus a les barriades) i de la qual et pots emportar en préstec un màxim de 20 ítems (llibres, DVD, música) a tornar en tres setmanes i sense cap cost si vius a la ciutat.

L' altra solució, les llibreries de vell , que en aquest país creixen com els bolets i on sempre pots trobar alguna ganga. Jo sempre havia vist llibreries de vell per tot arreu però en aquest país és una constant: les trobes a les grans ciutats i en els pobles petits on mai t' imaginaries que poden fer negoci amb això, i de vegades més d' una....

Però ara, seguint el consell d'unes amigues, m'he comprat un Kindle, i és entrar en una nova dimensió. Per una banda i seguint això de la lectura en anglès, la comoditat d'anar llegint i clicant a la paraula que no coneixes per anar directament al diccionari; per una altra, tenir a l'abast (a diferents preus, i d'això se'n podria parlar molt) un munt de llibres en català, castellà, francès i italià que aquí són molt difícils d'aconseguir i realment molt cars tant si els compres a les botigues com si els encarregues per internet. Encara que ja m'he habituat a la lectura amb el Kindle, sé que quan vagi a Barcelona tornaré amb les maletes plenes de llibres reals, i és que per a mi la lectura és també un plaer tàctil, visual, d' edició, i de moment tot això el Kindle encara no ho té.....

Després d' aquesta iniciació ja em vaig atrevir amb altres llibres: assaigs de Hitchens (us recomano 'God is not great', traduït com 'Dios no es bueno' i 'The Missionary Position: Mother Teresa in theory and practica'), novel·les del Philiph Roth, 'What I loved' de Siri Hustvedt i després de veure que realment el que entenia era ja suficient m' he apuntat al Book Club del Pyrmont Community Center (el barri on visc) on la setmana passada vàrem discutir la novel·la 'We must talk about Kevin' de Lionel Shriver, encara que potser hauria de dir varen discutir i jo escoltar, perquè... que difícil és posar cullerada en una discussió vibrant sobre un tema quan no és la teva llengua i no la domines en els seus matisos. Però bé, aquest serà el nou pas que faré.

Per cert, parlant de llibres i llibreries, em sorprèn la manera com estan organitzades aquí les llibreries. D' una banda, tenen els llibres de "ficció"; de l' altra, els de "literatura". No sé qui deu dictaminar quan un llibre és ficció o és literatura però el que em sorprèn més és la secció d' història, on es pot trobar sempre un apartat molt gran dedicat a la Segona Guerra Mundial i un altre també de mides considerables, a la història militar.

Això ho he vist en altres països anglosaxons, on l'apreci pels militars és molt fort. Pot ser perquè no es dediquen a fer cops d' estat en aquests països?

Marina
-----------------------------------------
Foto 1: Llibreria de vell
Foto 2: Seu central de la biblioteca de Sydney a la Custom House amb la maqueta de Sydney al vestíbul
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
(continua de la primera part...)

Tot i que necessito un descans patent de tants canvis (perquè no he parat des del terratrèmol del 2011), també és cert que jo a casa no m'hi podré adaptar gaire, en el sentit que casa és un quadrat i jo sóc un triangle. M'hi puc acostumar, però no em podré moldejar fins a adquirir la forma de quadrat nativa.

Això fa que, tot i que em relaxi aquí amb la meva família, acabaré tornant al lloc que més m'agrada, encara que es mogui, tingui tifons, tsunamis i petin els volcans. Molta gent pensa que adaptar-se a una cultura és agafar la forma d'aquella cultura en la seva totalitat. Les coses no van així.

Adaptar-s'hi vol dir seguir els usos i costums del lloc, sense perdre la teva identitat, i adquirir alguns dels usos (però no transformar-te en una cosa que no ets). Això vol dir que un quadrat no pot cabre dins d'un motlle d'un triangle, o a la inversa. I que si li vols canviar la forma, ho has de fer amb un martell, i això fa mal i crea traumes.

Els japonesos són un poble molt simpàtic i particular. De vegades he tingut la impressió d'estar vivint a Mart. És tan diferent a tantes coses, i tan tan còmode, que adaptar-s'hi costa ben poc. Tot i que encara hi ha moltes barreres, la veritat és que són menys d'aquelles que et podries trobar a la inversa, és a dir, si fos japonesa i hagués viscut 8 anys a Barcelona.

La seva cultura laboral està a anys llum de la nostra, les seves normes socials es basen en el fet que tots seguiran les normes sense fer gaires preguntes, i les seves formes d'esbarjo fan que riguis i t'ho passis bé tant si les entens com si no. Avorrir-se a Tòquio és difícil.

Tan difícil com entrar en la cultura del tot. Se'n pot viure totalment al marge, com un “estranger petto”, és a dir, com a “estranger mascota”, o hi pots viure amb un peu dins de la societat i l'altre al món dels estrangers.

Viure a Tòquio per a mi ha representat conèixer més idiomes, ser més cosmopolita, obrir-me a noves fronteres, ser més crítica i pràctica, estudiar més, a tot hora, i sempre tenir el cervell funcionant adquirint coneixement, volgut o no.

Ara hi ha molts joves que, amb poques expectatives de trobar un bon treball a casa, decideixen triar el camí de l'emigrant. Jo no vaig marxar en aquestes condicions. Jo vaig marxar a estudiar i m'hi vaig quedar perquè em va agradar molt. I m'hi vaig quedar a treballar. I crec que això marca una gran diferència. Un jove que marxa forçat, després veu com un trauma aquest tipus de canvis, i pot pensar que el desarrelament és una xacra, i potser amb el temps se'n penedeixi.

O que faci una família lluny, i després, senti una mena de pena al seu cor perquè no pot viure a la terra que el va veure néixer. Suposo que depèn de l'afecció que un tingui a casa seva, o la capacitat d'adaptació de cadascú. Però el cert és que no s'hauria de veure de forma negativa el fet d'estar desarrelat. Té avantatges, tot i que a primera vista no ho sembli.

Necessito un descans, llarguet a ser possible, sobretot per dur a terme els meus projectes. Un d'ells és un llibre. N'hi ha que escriuen llibres amb títols tan imponents com aquell de “8 anys al Tibet”, i d'altres que utilitzen títols més intimistes o generalistes.

Jo, el títol, encara no l'he triat, però el tema em penso que us el podeu imaginar. Això vol dir que hauré de fer un descans com a escriptora en aquest blog que tant m'agrada, fins que us torni a dir “Hola a tots” des d'algun lloc del món.

Potser serà el meu estimat Tòquio, o potser Viena, o potser Sydney o potser un altre lloc que ara no em ve a la ment. Això encara no ho sé.

De moment us deixo amb un “ittekimasu” (行ってきます), és a dir “surto i torno aviat!”.

Pepi

*********
Fotografia de Pepi (http://www.flickr.com/photos/depepi/)
Anterior       
Publicitat