La CE ha expedientat Microsoft per incomplir l'acord de permetre als seus usuaris la tria de navegador. Potser sona una mica estrany perquè tots els sistemes operatius porten algun navegador. Per entendre-ho cal que que repassem la història de la guerra dels navegadors.

L'Explorer fou un clar exemple d'una tàctica comercial clàssica a Microsoft: «Adoptar, estendre i extingir». A partir de la versió 4, de l'octubre del 1997, va entrar en competència directa amb el Netscape Navigator, que aleshores tenia un 90% del mercat. Encara que a Netscape Communications també feien programari per a servidor, el navegador suposava el gros dels seus ingressos i el forat a la caixa fou important quan Microsoft va oferir l'Explorer de franc. Podien finançar l'operació perquè guanyaven prou diners gràcies al Windows i l'Office. A més, aquests dos productes --entre d'altres-- servirien per a distribuir l'Explorer a tort i a dret. Si tots els possibles clients de Netscape ja tenien navegador, perquè n'havien de comprar cap altre? I era prou bo perquè a Microsoft sempre han pogut pagar els millors programadors.
Netscape va reaccionar també regalant el Navigator i limitant-se als ingressos per la venda de programari per servidors. Però tot seguit Microsoft va regalar el Internet Information Server junt al Windows NT perquè ja guanyaven prou amb el sistema operatiu per servidors. Bé, Netscape encara podia aconseguir acords amb els fabricants per tal que incloguessin el Navigator en els ordinadors nous i posessin la icona a l'escriptori. Alguns ho van fer, però Microsoft els va penalitzar pujant-los-hi el preu de la llicència de Windows per PC nous. Per acabar d'enfonsar Netscape, les noves versions de l'Explorer es va tornar molt tolerants amb els errors dels programadors web maldestres, cofois de veure com els seus nyaps funcionaven amb Explorer. Tot seguit Microsoft va presentar el Front Page, un producte perquè qualsevol pugues fer un lloc web que es veia perfecte a l'Explorer. Mentre, tot aquell spaguetti donava problemes al Netscape, més rigorós. El resultat fou que milers d'incipents programadors web estaven encantats amb l'Explorer mentre una minoria de savis insuportablement estrictes (esnobs, deien alguns) recomanaven el Netscape. Era un cas clar de la tàctica d'adoptar la tecnologia que ha encapçalat algú altre (Netscape), estendre-la (de franc amb el Windows) fins ofegar la competència, extinguint-la.

Tot plegat no era gens net i va acabar en el «cas dels Estats Units contra Microsoft», que va perdre la megacorporació de Redmond. El Dempartament de Justicia (DOJ) va anunciar, el 6 de setembre de 2001, que els fabricants d'ordinadors podrien insta·lar programari que no fos de Microsoft. A Europa la cosa va anar més lenta i no fou fins el gener del 2009 que arribaren les mesures per no incloure l'Explorer al Windows 7.

El cas és que en arribar la primera sentència del DOJ, al setembre 2001, del Netscape ja no en quedava gairebé res. Dos mesos després van presentar l'Explorer 6, que es convertiria en l'amo del web. Microsoft va deixar d'innovar en navegadors perquè no hi havia competència; no va presentar l'Explorer 7 fins a l'octubre del 2006, quatre anys després. Ho va fer perquè un altre navegador estava agafant força: el Firefox, fruit de les cendres del Netscape Navigator.

Si la història de l'Explorer és un cas clar al voltant de la tàctica d'«Adoptar, estendre i extingir», la del Firefox és una versió moderna de la història de l'au Fènix. De fet, no és casualitat que la primera versió es digués Phoenix, fins que van haver-ho de deixar córrer per problemes legals amb l'empresa Phoenix Technologies. Ho van canviar per Firebird, però vaja, el nom ja estava ocupat per una base de dades. Finalment el batejaren com a Mozilla Firefox. Mozilla era el nom de la mascota de Netscape, un drac, i d'una organització per a desenvolupar la Mozilla Suite que incloïa el navegador Netscape. Quan AOL els va comprar deixaren d'invertir en la Mozilla Suite, però afortunadament va col·laborar en la creació de la Mozilla Foundation per a continuar el Suite. D'aquesta manera el Netscape es convertia en programari lliure l'any 2003 i poc després en sortiria el Firefox. La versió 1.0 aconseguia 100 milions de descàrregues el 19 d'octubre de 2005. Farien falta gairebé 6 anys per superar l'Explorer a Europa.

El progrés del Firefox va ser lent i una proesa. Recordem que, per tal d'estendre l'Explorer, una des les tàctiques de Microsoft va ser fer-lo permissiu amb els errors dels programadors de planes web. També passava que el navegador tenia errors de programació prou clamorosos. Els programadors els esquivaven com podien, però fer-ho implicava saltar-se els estàndard de la W3C. Tot plegat va provocar que milions de planes estiguessin mal programades, directament, però amb l'Explorer es veien «bé». A Mozilla podien fer que el seu navegador també fos permissiu i imitar els errors de programació de Microsoft. Però no van voler seguir cap joc absurd i el resultat va ser que, amb Firefox, la majoria de planes es veien «malament». La cosa no era gens fàcil per a Mozilla: era prou complicat convèncer algú per què aprengués a usar un altre navegador, però podies aconseguir-ho explicant que tenia pestanyes i extensions. Si ho aconseguies, se't queixaria perquè veia malament la majoria de llocs que visitava habitualment. Alguns, en comptes de queixar-se a qui els va ensarronar amb el canvi de navegador, es queixaven al responsable del lloc web. Alguns contestaven amb «Firequè?» d'altres amb «ja ho diu al nostre web, al peu, en lletra petita: Només per Explorer» i alguns, que s'havien informat, explicaven que era massa car mantenir una versió del web per Firefox i una altre per Explorer. Aquesta resposta era especialment descoratjadora quan hi afegien un «no s'ho val si tenim en compte que només rebem un 5% de visites amb el Firefox». Si tenies un dia combatiu podies seguir, i preguntar si s'havien plantejat si no era perillós haver de menester el programari de només una empresa per quelcom tant important com llegir a internet. Que potser podíen col·laborar amb la diversitat fent que el seu lloc complís els estàndard del W3C. O fer l'observació que si no calia cap marca de calçat ni vehicle per visitar el seu establiment de ciment, ¿perquè al web no passava el mateix? Aquests comentaris mai no solien tenir resposta.

Però el temps sempre posa les coses a lloc i va passar un seguit de coses perquè així fos. A més de Firefox, la gent de l'escriptori KDE treballava amb un altre navegador, el Konqueror, que tenia el motor KHTML que també respectava els estàndard de la W3C. Apple el va escollir pel Safari, presentat el gener del 2003 --per cert, Nokia té participació empresarial a KDE i el KHTML també és el motor del navegador dels mòbils amb Symbian, així que els alguns mòbils de Nokia i els iPhone tenen una coincidència tècnica important. Apple necessitava un navegador urgentment perquè aquell any es quedaria sense l'Explorer pel MacOS. A partir del 2003, tenir un web preparat només per l'Explorer significava ignorar els usuaris d'Apple, que solen tenir prou poder adquisitiu –i aleshores més. Mentre, creixia el nombre d'usuaris que tastaven GNU/Linux provant d'escapar dels problemes del Windows Vista, i per Linux tampoc no hi ha l'Explorer. Microsoft es va quedar ancorada massa anys en l'Explorer 6 i els webmestres començaren a veure el Firefox com aire fresc. Tenia la novetat de les pestanyes, extensions que els ajudaven a programar, i es va convertir en el navegador dels professionals del web. L'aconsellaven als clients. Només calia frespectar els estàndard de la W3C perquè les planes funcionessin al Firefox i Safari, els navegadors que usaven ells i els clients que se'ls escoltaven. Però en acabar-les, tot seguit les havien d'omplir de pedaços perquè també funcionessin amb l'Explorer 6, el navegador que usaven els immobilistes que no se'ls escoltaven. Ho feien de mala gana, i els ànims amb l'Explorer cada cop eren més negatius.

Cal agrair la feina de Mozilla i KDE, que es van entestar en respectar els estàndard W3C encara que la decisió ètica perjudiqués la popularizació dels seus navegadors. No és de bades que la revista Fortune va incloure Mitchell Baker, executiva en cap de Mozilla, entre les 100 persones més influents del món l'any 2005 –per cert, ve a viure a Barcelona aquesta tardor; ho anunciava el juny a Menorca. També van ser molt importants les persones que volutariament van renunciar al Explorer els primers anys d'aquest segle, tot i que la decisió ètica impedís visitar el web del banc o comprar vols.

Cada cop podem navegar des de més llocs: tauletes, mòbils, televisors, cònsoles de videojocs. És inimaginable la situació del 2003, quan era imprescindible l'Explorer, això és, el permís de Microsoft per poder visitar el web des de tants aparells diferents. Avui tot plegat és més fàcil gràcies a la decisió ètica de pocs desenvolupadors i usuaris. Per això, encara que al 2012 no sembli necesari, cal que Microsoft compleixi les condemnes judicials derivades de la seva falta d'ètica.

I dit tot això, potser algú hauria d'explicar perquè alguns llocs oficials i els certificats digitals de l'administració --que hauria d'anar a una amb les sentències judicials-- són tan difícils d'emprar sense l'Explorer. Però aquest apunt ja m'ha quedat massa llarg.

---
Imatges: 324.cat, Wikipedia (Netscape Navigator), Wikipedia (Logo Phoenix), Wikipedia (Logo Firefox), Benjamí Villoslada (Mitchell Baker a Menorca).